dissabte, 29 de desembre del 2018

Apurant els darrers dies del 2018, esgarrapo els instants que encara li queden, per viure’l, esprement fins l’última gota del bo, i ignorant el dolent. Li dóno les gràcies pels moments compartits i les lliçons apreses, sobretot vull agrair-li les rialles i somnis complerts, les persones que he conegut al llarg d’aquest any, a les que han passat de llarg i sobretot a les que s’han quedat.
A l’any que estem apunt d’estrenar podria demanar-li la pau mundial, que la guerra fos ficció, i els dolents sempre perdin, si més no, d’impossibles ja n’anen ben servits, així doncs, no li demano gaire, salut pels meus bàsicament, riures i bones estones, que l’amor es quedi, que la gent senzilla continuï al meu costat. Força per seguir alimentant els meus somnis i tornar-me a il.lusionar. Desitjo deixar empremta i no cicatriu, descobrir valenties entre pors, trobar alegries en mig de tristeses, i embriagar-me d’optimisme.
Tot el què vull pel 2019 és viure en pau, viure feliç. Vull poca cosa, o tot, segons com es miri...

dissabte, 22 de desembre del 2018

Tot al meu voltant és un miratge, o potser són els meus ulls que no hi veuen clar, la boira s’espesseix quan la soledat m’abraça en mig de la multitud.
De vegades la tristor em pesa tant que em cega, intento esborrar-la, però no ho aconsegueixo i sento la meva vida com una derrota, perduda, fosca i buida.
Moments que em desmunto com un trencaclosques, i no hi ha manera de tornar a encaixar les peces perquè me’n falten. 
Dies que sóc com una marioneta en mans d’un món que detesto, i em porta per camins desoladors, un món brut i carent de llum, on tot és destrucció.
Camino sense rumb, a la deriva d’un somni amb olor a por, que em reté i no em deixa despertar.
Cansada, del silenci en trec un crit, i de la foscor en faig guspires, imagino que sóc aigua i m’escolo pels forats, escapo i desperto entre flors amb perfum de primavera.

dissabte, 1 de desembre del 2018

M’agradaria poder fer sempre el què em fa feliç, perseguir els meus desitjos fins atrapar-los, fer el què em digui el cor, però la cosa, per senzilla que sembli, no ho és. De vegades fer el que em fa feliç a mi, pot fer infeliç a un altre persona o provocar un daltabaix, no és tant fàcil fer realitat els meus somnis, el què em diu el cor potser no és el correcte, fer el què vull en un determinat moment talvegada em perjudiqui, a mi o a algú altre. Sovint he de mesurar els meus actes i pensar-los amb deteniment perquè ningú prengui mal, o per no desestabilitzar res, cada decisió que prenc és una aposta, i les conseqüències que puguin tenir no només m’incumbeixen a mi, actuant per rampells, de vegades em puc equivocar. En ocasions he de deixar anar el meu somni, perquè algú pugui fer realitat el seu.

dissabte, 24 de novembre del 2018

PADRÍ

“-Tan de bo, allà on siguis, sabéssis com n’era de feliç de petita, quan tu arribaves, els meus ulls tristos desbordaven felicitat...com t’arribo a enyorar padrí...”
El cor se m’eixamplava quan el meu padrí trucava al porter automàtic, i en sentir la meva veueta  -qui és? ell responia -una ànima en pena! Quina il.lusió, era ell que, com cada any, venia a passar uns dies a casa per Nadal, sabia el què m’esperaven aquells dies, passejades de la seva mà, tant càlida i protectora, recordo que posàvem les mans dins la butxaca de la seva gavardina per escalfar-les del fred, allò em feia sentir tant protegida...
Recordo que em despertava i des del llit parava l’orella a l’habitació del costat on dormia ell, quan sentia la màquina d’afeitar en marxa, era el senyal de que ja podia anar-lo a veure, calia esprémer cada minut amb ell, ja que la seva estada no durava gaire més d’una setmana. 
Les passejades eren magistrals, amb converses banals potser per ell, i tant importants per mi, ell em feia sentir important, em sentia orgullosa de caminar al seu costat...
“-Com et trobo a faltar, com trobo a faltar aquells temps amb tu padrí...(escric això amb ulls vidriosos).”
Durant aquella setmana jo era un altre nena, em sentia plenament feliç, ell m’hi feia sentir, i jo l’adorava. M’agradava fins i tot, veure com esmorzava, la mare li preparava pa amb tomàquet i una truita doblegada, i per dinar mai li podia faltar el gotet de vi rebaixat amb aigua. (Somric)
Em fascinaven les seves històries de quan era petit, de la guerra, de les entremaliadures, entre d’altres, quan va robar un tros de “pa blanc” no recordo a qui, perquè, en aquells temps, a casa només es podien permetre pa negre. 
A les lliçons d’anglès que em donava, jo no hi parava gaire atenció, m’agradava més mirar els dibuixos dels llibres; ell va estudiar a Cambridge i anys després anava i venia d’Irlanda, m’estalvio els detalls, això és una llarga història. Jo també vaig anar a Irlanda, en part per ell...
Se’m feia un nus a la gola quan el seu tren començava a moure’s, cada vegada més depressa i el veia fer-se petit sacsejant la mà des de la finestra, el meu cor plorava, però l’orgull, o potser vergonya, m’impedia plorar davant d’ell. El comiat era molt dur, però sabia que per setmana Santa tornaria, i al setembre per la festa Major, i per Nadal, i per setmana Santa, i al setembre i... finalment, el seu tren, va marxar per sempre, i ja no hi hauria més Nadals, ni setmanes Santes, ni festes Majors...

(En aquest text no he sabut plasmar tota la barreja de sentiments que porto dins al meu cor, tansols és un esbós, perquè no he trobat les paraules exactes per expresar la vida “amb” i “sense” el meu enyoradíssim padrí).

diumenge, 18 de novembre del 2018

La senzillesa és la meva zona de confort, no abraço mai les ostentacions ni m’agrada ser el centre d’atenció. Camino descalça i de puntetes per no fer gaire soroll, el meu món no és a l’avast de tothom, no hi deixo entrar a qualsevol, demano la clau de la sinceritat, i si un cop a dins detecto una mentida, la meva confiança es perd per sempre, sóc enemiga de les traïcions, poques vegades m’ha fallat la intuïció. 

divendres, 16 de novembre del 2018

De vegades crec que la vida em va massa gran, com una sabata dos números més grans on el peu balla per dins; hi ha dies que se’m fan una muntanya i la pujada amb les sabates massa grans em fatigen, no obstant, la inseguratat provocada no m’impedeix seguir. Sento que aquest món tant complicat no està fet per mi, si més no, amb el poc alè que em queda després d’arribar al cim de la muntanya més alta, amb les sabates dos números grans, puc veure una perspectiva diferent de com la veia a baix; un ventall de possibilitats s’obren sota els meus peus, ara, tot i les sabates dos números grans, em sento invencible, era qüestió de temps que els meus esforços donéssin els seus fruits, per fi és el meu torn, i res ni ningú em podrà impedir vèncer a les inseguretats, la confiança en mi mateixa és la meva arma més poderosa. Veig un món fet a mida a l’avast de la mà, tansols he de lluitar per assolir-lo, no hi ha lloc per la rendició.

dijous, 1 de novembre del 2018

Avui dia tot gira entorn a les xarxes socials, un món paral·lel on, entre d’altres coses, s’hi poden trobar notícies, publicitat, consells, i un gran etcètera, també hi ha molta gent que hi publica la seva vida com si fos un aparador, sembla que si no pengen les seves històries i experiències a les xarxes perquè tothom ho vegi, és com si no haguessin passat. No tenen amics, ni s’ho passen bé si no ho pengen a les xarxes, un dinar familiar, un sopar amb amics, una nit de festa, un dia de platja o qualsevol cosa, no ha existit pas si no es penja a les xarxes socials una imatge amb un “hashtag” explicatiu del moment i esperant el major nombre de “likes” possibles per... en fi, no sé per què... 
Jo crec que penjar una foto en un moment donat no fa cap mal, ara bé, la cosa se’ns està anant de les mans, la nostra vida és nostra i prou, i, a banda del perill que això suposa, ni la meva li importa a ningú, ni a mi m’interessa la dels demés, la cosa, francament, cansa una mica. 
Felicitar a algú que tens al costat, fills, pares...a través de les xarxes socials, (acostuma a ser per Facebook) ho trobo de “postoreig” i jo penso que n’hi ha prou en fer-ho en persona i en privat, és molt més agraït, ningú n’ha de fer res, sobretot si el/la felicitat/da en qüestió no té Facebook i no ho pot veure, és absolutament innecessari.
M’encanten les fotografies artístiques, paisatges, postes de sol, racons de pobles i ciutats, instagram per exemple n’està ple, però que es pengin peus, cames i demés imatges absurdes, la veritat, em desagrada molt, i tot i que penso que tothom és lliure de penjar el què vulgui, procuro no seguir a ningú amb aquesta mena de perfils.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

PORS

Que la por sigui quelcom inexistent, perquè és un entrebanc poderós, que només viu al meu cap per fer-me dubtar, és el vertigen que em reté a la meva zona de confort, em clava els peus a terra i no em deixa avançar, immobilitzant-me cadascun dels músculs.
La por no dóna la cara però em fa la traveta i m’ensenya les urpes, és invisible però em fa gelar la sang, no es deixa tocar però m’agafa amb força evitant que la caiguda en picat sigui inevitable, de vegades la por també és prudència, quan tinc l’impuls de llençar-me sense paracaigudes. La por té un gust agredolç, té dues cares, de vegades està de la meva part, d’altres se’m posa en contra, però sempre hi és, bategant, per bé o per mal, esperant el moment d’actuar...




dimecres, 24 d’octubre del 2018

He après que passar de la rancúnia a la indiferència és fer un gran pas, és avançar, madurar i estar en pau amb mi mateixa, alleugerir una càrrega tant pesada com innecessària, és com cicatritzar una ferida i oblidar el dolor que m’ha causat. També és una bona manera de, no tan sols passar pàgina, sinó de canviar de llibre.
Hi ha episodis de la meva vida, que vistos amb la perspectiva del temps, pot canviar la meva manera de veure-les, i no puc evitar fer-me preguntes com: “què hi tenia al cap, i en què estaven pensant els meus ulls que no em deixaven veure més enllà?”
Jo no canvio, el què canvia és la meva manera de veure les coses segons va passan la vida.

CLAU ROENT

Motivacions per escriure no me’n manquen, però el fet de saber que tu em llegeixes, encara que sigui de tant en tant, o segurament poc sovint, em dóna forces, inspira als meus dits a ordenar els pensaments que suren al meu cap; no t’ho diré a la cara, si més no, et sentiràs aludit, segueix llegint si em vols entendre...
Ara ens separa el què un dia ens va unir  “ulls que no veuen, cor que no sent” o això diuen, però què hi farem, és la vida, però millor que sigui així, tot no es pot tenir.
En una època vulnerable per les circumstàncies, un es pot aferrar a un clau roent, i tu per mi vas ser aquest clau, en un món paral·lel, on et somiava, t’acariciava amb els meus poemes, i feia nostre una de les cançons que més m’agradaven, va ser com fer-te una mena de regal en la distància.
Crec que mai trobaré el valor de posar paraules als meus sentiments, talvegada contradictoris, que, a poc a poc i sense adonar-me’n, em van fer embogir. Sempre tindrem aquella conversa pendent, com una espineta clavada.
Finalment el teu silenci s’acomiada per tu, ell m’ha fet obrir els ulls i ara et deixo anar, sabent que no em vas entendre ni em vas sentir especial com deies, i sospitant que et vas cansar, o potser ja et vaig donar tot el què et podia oferir, o em vas substituir per una de millor, no ho sé del cert, en qualsevol cas, el què sí sé, és que tu mai sabràs, quant et vaig arribar a estimar...

dimarts, 23 d’octubre del 2018

EL TEMPS NO ENS ESPERA

No es pot viure a l’espera dels divendres, la vida és massa curta per voler córrer tant, esperar els caps de setmana, les vacances i els ponts. Estem massa pendents del què farem demà i no del què fem avui. Penso que no valorar el moment és un error irreparable, com si els dilluns o qualsevol altre dia de la setmana no ens poguessim permetre ser feliços, ni gaudir del què aquests ens deparen. Un dimarts podem trobar l’amor de la nostra vida, un dimecres inesperat podem rebre una bona notícia, o quedar amb el nostre millor amic cada dijous. 
El temps no ens espera, i no ens torna el temps que hem perdut esperant...

RIURE

Escoltaria el teu riure tot el dia i tota la nit
riure junts 
sense motiu
èbris del moment
parar el temps i fer-lo esclau d’aquest instant
no fer res i deixar-ho tot per demà
sense esperar
sense pensar en el què vindrà
que només calgui riure per viure... 

dilluns, 22 d’octubre del 2018

CADA MATÍ...

Cada matí en encetar el dia, esdevindrà un motiu per viure’l, obro finestres i deixo entrar el sol, la brisa, i aquesta olor penetrant a terra mullada, perfum que aquesta nit ens ha deixat la rosada. Ara el cel s’ha espolsat els quatre núvols negres que entristien els dies i llueix ben blau. 
No toco de peus a terra i faig volar coloms, somio desperta, d’il.lusions també puc viure, si més no, sobreviure.
No hi ha prous dies per tants somriures, ni prous nits per tant d’amor, tantmateix, no estima més qui mès abraça, sinó qui més ho demostra...

divendres, 19 d’octubre del 2018

LA PADRINA

“Als trenta anys se’m va acabar la vida...” em va dir. 
La padrina és la dona més forta i soferta que conec, amb noranta anys arrossega moltes experiències, antany tot era més complicat, en una casa senzilla i sense comoditats mancaven diners per tantes boques, les dificultats no eren poques en aquells temps incerts.
Una família, com tantes, marcada per la maleïda guerra, una guerra que es va endur el fill gran sense compassió.
Als trenta anys, la padrina va deixar de banda la seva vida, després que el seu germà quedés vidu amb dues criatures.
Li va tocar carregar el pès d’una vida evocada a tenir cura dels altres, a casa eren molts, els pares grans i malalts, dos germans més petits amb les mans curtides de treballar la terrra, el germà gran desfet per la seva pèrdua, i també es va fer càrrec dels dos nebots, orfes de mare, un d’ells recent nascut, que va criar com els seus propis fills. Ella ja no importava, calia tirar endavant, la seva família la necessitaven.
Diuen que la millor pèrdua de temps, és estar amb algú que estimes, doncs jo crec que això no és perdre el temps, sinó guanyar-lo. Perdre el temps és esperar el tren que fa tard, o un missatge que no arriba, o haver d’estar amb qui no vols estar, i un llarg etc. de coses que no et vénen de gust.
Diuen que voler és poder, si més no, no sempre és així, per falta de mitjans o qualsevol obstacle i/o entrebanc que et dificulti el camí per arribar al teu objectiu. Ara bé, voler veure, sentir o llegir algú que aprecies, no admet excuses, com: “volia trucar-te però...” aquest “volia” i aquest “però” només són excuses, perquè si realment vols contactar amb algú, ho fas sense “peròs”.
Diuen que qui vulgui peix que es mulli el cul.
També diuen que si tens paciència tot arriba, però, i si no la tens?
Jo si vull flors surto a buscar-les, no espero a que me les portin. L’experiència m’ha ensenyat a no esperar res de ningú.




dijous, 18 d’octubre del 2018

SÓC LA TARDOR 🍁

Sóc la Tardor
nascuda per canviar els dies i les nits, arribo amb paraigües i ulleres de sol.
No esperis de mi que t’escalfi el llit.
No he vingut per quedar-me, doncs només estic de pas, la meva breu estada et prepara pel què vindrà, el meu clima tan sols et farà pessigolles, el pitjor estar per arribar, i si no t’ho creus, espera i veuràs.
Vaig a pas lent però no m’aturo, els meus cabells castanys cobreixen les muntanyes i les valls.
Sóc atrevida, atractiva i elegant, vestida amb tons marrons i rogencs em passejo sigil.losa, observant i desafiant, deixant un rastre de pluja com a regal pels camps assedegats. El meu alè refresca les matinades i les fulles seques cauen rendides als meus peus.
Faig lluir el sol al matí, i al migdia et porto tempesta, o a l’inrevés, sóc indecisa, juganera i capritxosa, però no creguis que estic boja, només estic com el temps, així que, t’agradi o no, sóc així, l’estació de l’any més inspiradora que trobaràs, em dediquen poemes i em canten cançons.
Abans t’he dit que no he vingut per quedar-me, 
i així és, aviat me n’aniré, però quan menys t’ho esperis, tornaré...


dimecres, 17 d’octubre del 2018

LLIBERTAT

Per intentar-ho que no quedi, perquè un dia,  l’esforç de tots donarà els seus fruits. Demanar la llibertat d’un poble no és delicte als ulls del món, un món que ens mira. El suport rebut per part d’aquells que creuen en la nostra causa, ens alimenta les ganes de seguir lluitant, mentre que l’odi d’altres, ens manté ferms i alçats, la rendició no és una opció, seguirem aquesta lluita sense condicions fins el darrer alè, la Llibertat és el nostre destí i ens vol units, bategant amb més força que mai, fent pinya i creient en nosaltres mateixos, perquè junts podem aconseguir el què ens proposem.
Si més no, per intentar-ho que no quedi...

dissabte, 1 de setembre del 2018

FUGINT

Els estels que suraven entre els núvols ploraners, i la lluna creixent sargida al cel amb fil de plata, em seguien, vaig recórrer molts kilòmetres, no sé quants, fugia, sota les guspires d’una pluja que a poc a poc amarava els meus cabells, una llàgrima inesperada es va barrejar amb l’aigua, la meva mirada fixa a l’horitzó volia enterrar els records que em perseguien i mortificaven. Ja no sentia el ressò d’aquella veu greu, desafiant i amenaçadora que em colpejava el cap i m’havia perseguit a cegues en la llunyania durant hores, o potser només havien sigut minuts, no ho sabia del cert perquè havia perdut la noció del temps. L’esgotament m’abraçaba amb força i em va obligar a parar uns instants, recolzada en un arbre em vaig endormiscar respirant l’aire de la nit, sentia la seva frescor dins als pulmons, em va reconfortar després de dies de captiveri respirant olor a tancat i a por.
Era hora de seguir el camí, la roba molla s’aferrava a la meva pell, estava gelada, la tardor tot just començava, però les nits ja eren fredes. Per fi la pluja havia cessat, la foscor m’envoltava, els meus ulls cansats descolorien els colors, arrossegava els peus descalços i les pedres me’ls ferien, però l’únic dolor que sentia era dins al pit, el meu cor sagnava, no obstant això, sentia cert alleujament. El fred començava a fer el seu paper quan el meu crit va perforar la nit en caure al buit. 
Ja no en quedava ni rastre de la foscor quan vaig despertar en aquell llit, confosa i atordida, el sol esmorteït pels núvols treia el cap per la finestra, les cares conegudes em van tranquil·litzar, mica en mica vaig anar ordenant els records i el meu rostre va dibuixar un somriure, estava fora de perill, havia fugit de l’infern, havia fugit d’ell...

divendres, 24 d’agost del 2018

DEDICTÒRIA

Va tenir la sort de que una editorial li publiqués el llibre fent així realitat un d’aquells somnis que no li treien el son, però que li feia il.lusió, tot i sabent que no en faria gaire publicitat ni presentacions, era un llibre que havia escrit per ella, no necessitava que es fes públic, ja en tenia prou amb la satisfacció que sentia al haver escrit i publicat un llibre. Només els seus cercles pròxims li van comprar. Ella només era escriptora aficionada, no tenia l’esperança d’arribar a fer-se un nom en aquest món, sabia que li mancaven el talent, potencial i els mitjans per convertir-se en una escriptora cotitzada, no obstant això, mica en mica es va anar endinsant al món de les lletres.
Va comprar una trentena de llibres per vendre’ls i facilitar la compra als seus familiars i amics, ja que només es podia comprar per Internet. Al seu marit n’hi va regalar un, amb la seva dedicatòria pertinent a la primera plana. N’hi van sobrar un parell i se’ls va guardar a l’estanteria de llibres, eren per les seves filles quan siguessin prou grans per llegir-lo, també hi va escriure una dedicatòria, potser quan els llegissin ella ja no hi seria, així que senzillament  hi va posar que se les estimava amb tota l’ànima, elles ja ho sabien, però l’amor evocat en aquelles lletres, duraria per sempre, i quan ella perdés de vista aquest món, la seva petjada seria eterna...

dimecres, 22 d’agost del 2018

LA TIFA I ELS NENS

Un senyor, des del seu balcó, demana a un veí que viu dues cases més avall, que tregui la tifa de tamany considerable, que el seu gos acaba de descarregar en mig del pas i just davant de la porta de casa seva, sense mencionar-li que el gos no para de bordar a les nits alterant el son de molts veïns del carrer, tema en boca de tots, però mai ningú ha gosat a queixar-se per no generar mal estar entre el veïnat. Aquest, amb aires d’ofès i males maneres, li diu que no té perquè fer-ho, deixant el “present” fumejant que el seu gos acaba de deixar. El senyor del balcó insisteix i li parla de civisme, l’altre li contesta que el carrer està ple de gent incívica, que llança les colilles i papers al terra i ningú els hi diu res, comparant així una tifa de gos, que qualsevol distret pot trepitjar i quedar ben empastifat, fins i tot enrelliscar i caure, per no mencionar la pudor i el fàstic que fa, amb una colilla de cigarreta o un paper. L’home del balcó li va dir, amb un to més que correcte, que estava totalment d’acord que no s’ha de llençar res al terra, per això hi ha les papereres, si més no, trobava que la comparativa no era gaire lícita, i que si tots ens posem al mateix nivell, perquè al barri la majoria tenen gossos, als carrers hi hauria més merda de gos que persones. La tifa en qüestió, es va quedar allà aferrada, ja que el senyor del gos va fer cas omís al raonament del seu interlocutor i després de dir-li que “qui no estima els animals és una mala persona” va marxar amb el cap ben alt. L’home del balcó li va contestar que “s’hauria d’estimar i respectar més a les persones que als animals” i va entrar a casa desmoralitzat.
El senyor del balcó té tres criatures, i com és normal els nens juguen, criden i fan soroll. Un dia estaven jugant a pilota pel carrer, obviament no en silenci, però tampoc feien un terrabastall inaguantable, tot molt normal en una tarda d’estiu i tres nens jugant. L’home del gos, va sortir al balcó i els va fer una reprimenda enviant-los cap a casa, que què s’havien cregut fer tant de xivarri al carrer i no sé quantes coses més; els nens amb el cap cot i cara de no entendre perquè no podien jugar al carrer, van marxar. El seu pare, tot i preferir que els seus fills juguessin al carrer i no tancar-se a casa, no volia brega ni més raons amb l’home del gos, així que no els va deixar baixar aquell dia i ells es van posar a mirar la tele, jugar amb la “PlayStation”...

(Estic totalment en contra del maltractament animal, ja siguin gossos, gats... així com el món taurí, penso que hauria d’estar prohibit tractar a un pobre animal d’aquesta manera, torturant-lo i humiliant-lo fins la mort més salvatge, avalat per la cultura espanyola i posant-li l’etiqueta de “Arte”
Per altre banda, i deixant clar que no tothom és així d’irespectuosa, hi ha gent que posen els seus animals de companyia per damunt de les persones; aquesta història n’és una de moltes, i no estic gens d’acord en que molts diuen això de que: “Si no t’agraden els animals ets una mala persona” sota el meu punt de vista i experiència, no hi ha res més lluny d’aquesta afirmació, afortunadament i insisteixo, no tothom és igual i segurament hi ha animals millors que algunes persones, amb animals de companyia o sense. S’hauria de prendre consciència que, tant si ens agraden o no els animals, la responsabilitat és dels seus amos, i el respecte és de tots i per tots, i amb això em vinc a referir que no és tant bo el que li agraden els animals, ni tant dolent el que no li agraden, cadascú és com és, per gustos els colors i tots ens mereixem que se’ns respecti).




dilluns, 20 d’agost del 2018

VULL UN CAFÈ

Vull un cafè, un de ben carregat de somnis complerts i reptes assolits, per omplir els espais buits i els camins encara per recórrer, amb molt de sucre, per endolcir les amargors i un toc de llet per emblanquinar les foscors. Vull un cafè amb gust d’il·lusions que m’enlairin ben amunt, i amb forma de somriures i colors per esvair totes les pors. Vull un cafè de móns per explorar, d’aventures amb finals feliços, de jardins on les flors esclatin al meu pas. Jo només vull un cafè sense excuses, amb paraules que trenquin silencis i curin ferides, una mirada sincera que encara que no entengui res, es quedi sense preguntar.
Tot el què vull és ser feliç, perquè el cafè és el de menys...

diumenge, 12 d’agost del 2018

TOT CANVIA

Les coses canvien, un dia ets feliç i l’endemá et destrossen tot el què has construit, així, sense més. No hi ha res escrit, tot flueix sobre la marxa, si vols quelcom ho has de buscar, sabent que potser no ho trobaràs, aquí rau el risc. Vivim envoltats d’incerteses, de “potsers” i de dubtes, no sabem el “què” ni el “com” i molt menys el “quan” ni el qui” i esperem...
Les relacions amb les persones també canvien, és curiós com es pot passar de tenir llargues converses amb algú en que t’hi sents a gust, a no poder creuar ni dues paraules, com si la complicitat trobada s’hagués perdut entre silencis, ara els riures junts només ressonen en el record, les ànsies per compartir una estona s’han fet fum, i el pitjor de tot és que no hi ha un motiu, una raó, senzillament s’ha fos. I aquella que mai t’ha caigut bé, ara hi trobis consol amb un gest maco. Res és previsible, els plans van segons la direcció i les decisions que prenem.
Per bé o per mal, tot canvia, la vida va girant, el món no s’atura, res és per sempre, però sempre hi haurà un demà per viure’l, quelcom per lluitar, aprofitant i valorant les coses bones que ens anem trobant pel camí. Si ens espanten les pors mosseguem-les. Fem l’impossible per fer-ho possible, que no sigui per no haver-ho intentat...

LA GORFA

Era feliç quan arribava l’estiu, el meu cor bategava amb més força quan, en entrar al poble, des de l’interior del cotxe carregat de maletes i d’il.lusions, sentia les campanes repicar, donaven les hores, però jo m’imaginava que em donaven la benvinguda. Respirava fons l’aire pur de la natura, aquells mesos al poble em sentia lliure com un ocell, lluny del soroll de la ciutat, deixant de banda l’uniforme lleig i avorrit de quadres, oblidant les normes de l’escola i gaudint dels jocs de carrer, les remullades a la piscina amb les meves amigues, unes del mateix poble i d’altres vingudes d’altres ciutats, que com jo, estiuejaven al poble. L’estiu anterior va deixar el llistó molt alt.
Aquella casa apedaçada era vella, centenària i sense luxes ni comoditats, però no necessitava cap d’aquestes coses per ser feliç. Va ser l’herència de la mare, i testimoni d’una guerra on la història impregnava les parets descolorides, també podia sentir l’essència dels avis que no vaig arribar a conèixer.
A les golfes, la “gorfa” que li dèiem, guardava amb gelosia tot d’antiguitats, una ràdio que antany va servir per entretenir els llargs dies, una caleixera plena de llibres groguencs pel temps, que anys enrera devien servir per fer passar les hores, la planxa de l’avia reposava en una estanteria corcada i entre d’altres coses, una capsa metàl·lica rovellada que amagava fotografies dels meus avantpassats, així com les cartes que els meus tiets, germans grans de la mare, van enviar des del front, poc abans de perdre’s a la guerra, un d’ells, per fortuna, va poder tornar, això sí molt malalt, no obstant això va morir a casa entre els seus, l’altre és un de tants soldats de la “Lleva del biberó” desapareguts.
A mi em feia una mica de por entrar-hi sola, era fosca, sense finestres, només el fil de llum d’una bombeta il.lumivava l’habitació, s’apreciava una fortor a humitat, un ambient del passat i el record punyent que em gelava la sang, per aquest motiu acostumava a estar tancada. Jo creia que en tancar la porta, la gorfa prenia vida...

diumenge, 5 d’agost del 2018

MÒBILS I XARXES SOCIALS

Avui dia tots anem amunt i avall amb el mòbil, amb la facilitat de fer en tot moment fotografies d’allò que ens agrada i ens vé de gust guardar-ne una imatge, sense necessitat de carregar amb una càmera fotogràfica al coll; així que també tots estem exposats a que ens facin fotos sense ni adonar-nos, que se’ns vegi de perfil, d’esquena etc., i que es pengi a les xarxes sense ànim de ridiculitzar-nos, i lluny de males intencions. Però el què és inacceptable és que, com a persones anònimes que som, se’ns faci una foto a traició, la pengin a les xarxes sense el nostre consentiment, ridiculitzant i embrutant així la nostre imatge públicament, violant descaradament la nostra intimitat; és una cosa incontrolable, que, en un moment donat, a tothom ens pot passar. És cert que cadascú pot fer i desfer al seu perfil o compte de qualsevol xarxa, penjar i dir el què li dóni la gana, però tot té un límit i no té cap dret a utilitzar a ningú per fer-se el graciós i així obtenir més “like’s”.
Per exemple, recordo un cas que no em va fer gens de gràcia, és el d’una usuària d’una xarxa social que utilitzo habitualment, va penjar la fotografia d’una noia que estava asseguda al metro tranquil·lament, no se li veia la cara sencera, però ella mateixa s’hagués pogut reconèixer perfectament en veure’s, així com la gent que la coneix, la foto en qüestió anava acompanyada d’un escrit posant-la en ridícul, i en la meva opinió, bastant humiliant, en la imatge no es podia apreciar clarament què feia, però la susdita de l’escrit deia que “s’estava fent les celles” en un to burleta i desagradable, la veritat, i potser sóc jo que tinc la pell massa fina, ho vaig trobar tant lleig i d’una falta de respecte brutal. 
Crec que ningú té dret a fer tal cosa, i m’agradaria saber si a aquesta persona tant maleducada i irrespectuosa li agradaria que li fessin a ella.

dissabte, 23 de juny del 2018

KANIKA

Alguna cosa me l’ha recordat, de sobte m’he trobat pensant en aquells dies quan compartiem una classe d’alemany a Bonn, és un record latent, una petjada inesborrable.
Es deia, o millor dit, es diu Kanika (perquè espero i desitjo que encara sigui entre els vius), la meva companya tailandesa, la “Pocahontas” que li dèiem per la seva assemblança; cabells brillants i negres com una nit sense estels, llargs, llisos, ben cuidats, amb olor a net, les parpelles allargades amagaven uns ulls foscos que es podien confondre amb les pupil.les, d’aspecta tímids i tristos, no obstant això, s’hi podia llegir seguretat. Recordo perfectament el seu rostre exòtic color canyella, sempre somrient.  
El què la feia diferent no era la seva bellesa d’aire oriental, tampoc que al caminar semblès que els peus no li toquessin a terra, ni la seva delicadesa i fragilitat, o el seu accent graciós, el que la diferenciava de les altres era la pau que desprenia fruit de la seva bondat. 
A diferència de la resta de companys, ella mai es quedava després de classe per fer petar la xerrada al bar del costat de l’acadèmia d’alemany per estrangers, tenia companys de Polònia, Rússia, França, Estats Units, encara recordo el John de Colorado, també de Turquia..., prenent unes birres, ella s’acomiadava educadament i desapareixia. No parlava gaire de la seva vida, només que tenia la mare i una germana a Berlín, que ella vivia amb el seu marit a Bonn i poca cosa més.
Un dia vam quedar tots al bar després de classe amb el professor, l’Emmanuel, un paio evocat a l’ensenyament, que deixava l’acadèmia per anar a donar classes a la universitat de Bonn, afortunadament per ell, ja que la feina era d’ascens, amb condicions immillorables, així que li vam fer un comiat sorpresa. La Kanika també va venir, però no pas sola, el seu marit també hi era, tot i que no es va asseure amb nosaltres, ni tan sols ens va saludar. Aquell home que gairebé li doblava l’edat, em va fer mala espina, ens mirava amb recel, com si no li agradés gens que la Kanika es rodegés de gent, se’l veia engelosit i a ella se la notava tensa, incòmoda, molt diferent de quan estava a classe lluny d’ell. No van tardar en marxar. 
No sé com descriure el sentiment que allò em va provocar, aquella parella no desprenia l’amor d’una parella normal. Uns dies després va deixar les classes d’alemany i no la vaig tornar a veure més. I ara em pregunto, que se’n deu haver fet de la Kanika, estarà bé? Tant de bo la vida li somrigui com ella ens somreia en aquelles classes d’alemany ara fa vint anys...

diumenge, 10 de juny del 2018

AMISTAT

Aquella amistat diferent de les altres, o almenys que creies especial, invencible, capaç de soportar qualsevol cosa, t’adones de que és més feble del què voldries, la data de caducitat està al caure, entre d’altres coses, la distància pot ser un obstacle si no hi ha uns bons fonaments, els anys i les vivències reforcen el vincle d’una amistat, la complicitat i la confiança no es guanyen a distància per molt que així t’ho sembli en un moment de debilitat, quan per alguna raó tens les defenses baixes, on et deixes anar i despulles el teu interior a cegues, a través de paraules carents d’uns ulls atents al què dius, això sovint pot crear mals entesos i en moltes ocasions penediment, sobretot si se te’n va de les mans creuant la linea sense voler.
Una amistat, al igual que una parella d’enamorats, no pot funcionar de cap manera, si no hi ha igualtat de condicions, és a dir, que tots dos vagin en la mateixa direcció.
La imaginació et pot portar per camins equivocats, si més no, córrer el risc de ser quelcom lluny de la realitat.
Sempre és millor apostar per una amistat pell a pell, perquè malgrat que també es pot trencar, és l’única que brilla per la seva autenticitat.
Quan una amistat es fa malbé per qualsevol circumstància, tingui una forma o un altre, cal passar un dol, perquè els bocinets del cor tornin al seu lloc, però sempre n’hi haurà d’altres que t’ajudaran a superar el mal tràngol, sovint una amistat perduda pot reforçar-ne un altre.

dijous, 7 de juny del 2018

ETAPES

En ocasions puc semblar antipàtica, distant, trista o enfadada, i res mes lluny de la realitat, el què necessito és parar i distanciar-me de tot per carregar la bateria, reorientar-me per seguir. La vida diària, problemes, les rutines i demés factors, absorbeixen tota la meva energia i sovint tinc la necessitat d’estar tranquil.la i aïllar-me de tot, resetejar-me per tornar a estar com nova.
Són etapes de la vida, unes et sents més forta, d’altres vulnerable, unes tens ganes de menjar-te el món i en d’altres quedar-te al llit sense fer absolutament res.
Per altre banda hi ha persones que influeixen en el meu estat d’ànim, n’hi ha que em fan sentir invencible, o senzillament feliç, però desgraciadament n’hi ha que em provoquen desànim quan són a la vora.
Ser feliç és relatiu, pots tenir un mal dia o que la sort no t’acompanyi en alguns moments, no obstant això sents una felicitat inexplicable; pel contrari, tens la fortuna de la teva part i sentir-te desgraciada. 
La vida són etapes que anem passant, trobem obstacles dificultant-nos el camí, i superar-los és el nostre repte.


diumenge, 18 de febrer del 2018

VERGONYA

Se'm cau la cara de vergonya pertànyer a un país on la corrupció és a l'ordre del dia i ningú mou un dit per evitar-ho, com si  entrés dins de la normalitat, un desastre de govern merdós que s’ha enriquit a costa de plomar al poble, i no es pot dir res perquè sinó et detenen passant-se pel forro la llibertat d’expresió. S’omplen la boca de democràcia i estem amb una dictadura com una catedral. 
Se'm cau la cara de vergonya quan penso amb totes les persones que vaig conèixer a Alemanya, i a Irlanda, països on vaig viure i conviure amb gent de diferents nacionalitats, que per elles, desgraciadament, sóc "espanyola" i sí, m'agradi o no, de moment ho sóc, jo em sento catalana, però com diuen, malauradament al meu DNI hi diu que sóc espanyola.
Sento una inmensa vergonya aliena quan parla el president del govern espanyol, que se soposa que ha de ser una persona eloqüent, culta, seriosa, responsable, segur de si mateix i amb coneixement d’idiomes, en fi, qualificatius dignes d'un dirigent, no obstant això, amb la seva, cada vegada més dubtosa inteligencia, o millor dit, una més que desmostrada ignorància, fa el ridícul cada cop que obre la boca si no li posen un guió al davant. Però clar, aquest personatge no és al capdavant per casualitat, no, ni per mèrits propis, aquest subjecte només és un titella a mans de gent prou intel·ligent, que li han posat allà per poder fer i desfer, remanar les cireres i moure els fils al seu gust i benefici. Gent prou intel·ligent per poder tocar les tecles adequades i tenir via lliure per fotre mà al calaix, callar boques a cop de maletí, (i el que no sabem), un partit corrupte s’hauria de disoldre. Falsos títols, currículums inflats de gent amb grans càrrecs dirigint el país, ho trobo inacceptable de cap a peus, i ara, una vegada que s’han destapat les mentides, aquí no ha passat res, no es prenen mesures ni es castiguen els mentiders; pel contrari, hi ha polítics catalans exiliats per por a no tenir un judici just i por de que se’ls empresoni com als que ja són a presó fa mesos, lluny de les seves famílies, a l’espera d’un judici que pot tardar anys, i tot plegat per les seves idees polítiques.

És una vergonya que la monarquia espanyola “visqui del cuento” avalat per un país de lladres, omplint cada dia més el seu compte corrent amb sous desorbitats trets de diner públic, mentres el poble ha de fer malabars per arribar a final de mes. 

I no parlem de la justícia, perquè en aquest país no existeix, més aviat el què hi ha és INJUSTÍCIA.

És un atropellament que se’ns tracti de terroristes per portar un llaç o qualsevol peça de roba de color groc, vergonya els hi hauria de fer per tractar-nos així, mentre a violadors se’ls posa una condemna ridícula, se’ns en riuen a la nostra cara i encara vólen que acotxem el cap i callem.

Els espanyols haurien d’estar orgullosos dels catalans, perquè som els únics que em tingut pebrots de plantar cara a les injustícies de l’estat espanyol.

Estem en una vergonya de país i tinc molta pressa per fotre el camp d’una vegada.



diumenge, 21 de gener del 2018

SOM AMB TU (Llibre solidari)


L’Associació Rimaterrània , amb la col•laboració de la revista Som-hi de Malgrat de Mar, va presentar el passat 15 de Desenbre del 2017, el llibre solidari "Som amb Tu" a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.
Llibre de poemes,  que ha comptat amb la col•laboració de poetes i poetesses d’arreu de Catalunya, i el grup musical català “Txarango” entre moltes altres col.laboracions, editat per recaptar fons i donar suport al projecte “Compta amb mi”, de creació d’un equip de suport de cures pal•liatives pediàtriques que ha posat en funcionament la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia.


La meva petita aportació a tant gran projecte

dimecres, 17 de gener del 2018

NÚVOL DE LLETRES

El seu món era envoltat per un núvol de lletres, unes lletres sense tinta, les tecles acariciades amb cura pels seus dits, explicant tot allò que, dins al seu cap cridava en silenci. Els ulls fixos a la pantalla anaven esculpint cada paraula, cada frase, cada història amb ganes de sortir a la llum. Uns dies les lletres es vestien de festa, d'altres desprenien tristor. Construïa vides amb els seus dits.
El seu món trontollava si la inspiració no arribava, i només la remor del mar li tornava. Un dia de tardor amb el cel enterenyinat, es va asseure en una roca, i amb el mar d’aigua cristal·lina que s’estenia davant seu, va començar a escriure...


"La noia de cabells daurats es guiava pel seu instint, els ulls cecs deixaven pas als demés sentits. Aliena als colors del món, podia percebre el més mínim detall que l'envoltava, caminava a les palpentes, però lluny de ser un obstacle, els seus sentits es multiplicaven, tot era més clar dins la seva foscor. 

En Teo, el seu gos pigall, fidel i atent als seus desitjos, l’acompanyava en tot moment, era el seu guia i millor amic...”


Històries de gent que veia pel carrer, o passejant a la vora del mar, fins i tot a les sales d’espera, observava els detalls de cadascú, aleshores en creava un perfil imaginari, s’endinsava a la seva pell per sentir-los, a uns feliços, a d’altres no tant, solitaris, amants...

I així la seva imaginació establia un vincle amb el personatge mentre dins la seva ment prenia vida...