tag:blogger.com,1999:blog-34948653421134997362024-03-17T07:17:34.569-07:00PENSAMENTS EN VEU ALTAPensaments en veu alta i altres històries, que només jo sé si són realitat o ficció, escric entre somnis desperts i realitats adormides...silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.comBlogger215125tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-58679398626335385892023-10-10T22:36:00.003-07:002024-01-31T04:27:30.811-08:00GUERRAEs respirava mal estar, temps convulsos amb l'aire remogut per l'odi i les ànsies de poder, les desavinences d'uns les pagàren d'altres i finalment la guerra civil va esclatar. La meva mare tenia quatre anys i nomes té records borrosos, si més no, el mateix dia que que la guerra esclatà el meu pare en complia cinc, i va ser testimoni del dolor causat, en diverses vegades ens ha explicat amb la veu trencada pel mal record..."en arribar a casa vaig trobar la mare plorant"<div>Els meus tiets van ser cridats a files, els meus avis esgarrifats van haver de despedir els seus fills sense saber si els tornarien a abraçar, en Josep de vint-i-un anys, en Joanito de dinou i en Salvador de disset eren els meus tiets materns, en Francisco era el meu tiet patern, cadascú a una destinació diferent, però a tots quatre els esperava el mateix destí, l'horror, i la sang bessada per una guerra absurda, on possiblement lluitarien en diferents bàndols, dels quatre només en va tornar un de viu, el tiet Josep. Les guerreres sempre acaben igual, uns es barallen i d'altres paguen els plats trencats.</div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-63713972259168012142023-09-09T01:52:00.002-07:002024-01-31T03:10:54.847-08:00MIliA casa sempre hem tingut molt present la guerra civil, un germà del meu pare mai en va tornar, i de tres germans de ma mare que hi van anar només un d'ells en va sobreviure, de petita era un tema el qual em feia por, les bombes, el refugi, les fotografies dels meus tiets vestits de militars, les cartes des del front amb paraules d'amor cap a la família, encara feien olor a l'enyorança i la por de no tornar al caliu de casa, al poble que els va veure néixer i créixer fins que els van obligar a fer-se soldats i fer de les armes la seva eina.<div>Quan molts anys després els meus dos germans grans van haver d'anar a fer la mili, jo només tenia nou anys i m'imaginava que on anaven era a la guerra com els meus tiets, conseqüència de les tristes històries que ens explicaven els meus pares i el tiet Josep, sobrevivent d'aquells temps d'horrors. Quan vam anar a l'estació de Tarragona a despedir el meu germà gran que se n'anava a Cartagena juntament amb més nois amb el seu "petate" vaig plorar pensant que potser no el tornaria a veure, quin sentiment més dolorós, veure'l formar una fila, pujar al tren i veure com s'allunyava mentre li feia adéu amb la mà... mai oblidaré la por que m'invadia aquell comiat.</div><div>L'altre germà va tenir la sort de fer la mili a Reus, així que gairebé cada dia venia a casa a veure'ns, per mi era un gran alleugement, tot i que el neguit per tenir l'altre germà lluny el tenia aferrat a la pell. Quan van acabar la mili maleïda va ser com escapar de la presó que em tenia retinguda i presa de la por.</div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-79782175444709176762023-04-03T03:15:00.001-07:002024-01-31T03:09:10.197-08:00CAMÍ DE ROSES La vida no era precisament un camí de roses, o sí, però per cada pètal que es trobava, trepitjava un plegat d'espines tant puntxagudes que les ferides no deixaven mai de sagnar, i el dolor era constant. Desitjava posar fi a aquell roser que no la deixava viure, acabar amb tot el sufriment que entre uns i altres li causaven, si més no, no tenia el valor suficient per fer el pas, també hi havia coses bones que es feia difícil abandonar, les persones que l'estimaven sense condicions, només per aquelles, encara que fossin escasses, no volia perdre-les i molt menys causar tant de mal amb la seva fugida, éren un lligam massa fort, si bé que la decisió va ser ferma i es va quedar fins que el final la vingués a buscar.silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-7270122979799760182023-03-11T04:38:00.002-08:002023-09-03T05:39:53.176-07:00NORMALQuan veiem un vídeo a la xarxa social que sigui, i surten diferents homes jugant amb els seus fills, canviant-los-hi el bolquer, donant-los de menjar, etc..., sempre hi acompanya una frase com "mira quin gran pare està fet" o "el pare de l'any" o qualsevol altre frase fent de la tasca una heroïcitat que cal premiar, pel contrari, no passa amb les dones en la mateixa situació, aquí està el problema, que en una dona és "normal" està pels seus fills i no mereix que se les premiï amb frases com "la mare de l'any" i en canvi als homes sí, està tan normalitzat que no hi donem importància, error que discrimina i menysprea la tasca de les mares, i sembla que complir amb les obligacions amb els fills els hi sigui injustament reconegut només als pares, la societat no és conscient d'aquesta injustícia i les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan cas omís del problema enaltint la desigualtat amb aquests petits (o no tan petits) detalls. Així doncs, i no m'allargo més, prenem consciència i reflexionem, encara hi ha un llarg camí per recórrer fins a arribar a la meta de la igualtat absoluta entre homes i dones.silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-64204334508019369542022-12-28T05:03:00.002-08:002022-12-28T05:03:32.171-08:00INCENDIAquesta història és totalment verídica, va succeí a finals d’Agost del 2017, al Santuari Nostra Senyora de Lourdes, un conjunt d’edificis dedicats a la Verge Maria, un dels llocs “sagrats” i més turístics de França, que acull a malalts, peregrinacions, creients de l’església catòlica etc. <div>Se m’escapen alguns detalls, però el què relataré és tal i com va passar.<div>La meva cosina i el seu marit van anar-hi de vacances, aliens a la tragèdia que allà van viure; en un dels hotels a prop del santuari, val a dir que era un hotel que el servei deixava molt a desitjar en molts aspectes, i s’allunyava molt de la idílica publicitat que se’n feia.</div><div>Tot va començar quan l’alarma d’incendis va sonar en un to bastant fluig tenint en compte que s’iniciava un incendi. La meva cosina, afortunadament, es trobava a la recepció en aquell fatídic moment, mentres el seu marit era a l’habitació. En un primer moment, la recepcionista en va fer cas omís, pensava que es tractava d’un simulacre, no obstant instants després es va complicar, tot va passar molt depressa, l’incendi es va estendre molt ràpidament, van fer fora tothom de l’hotel, ella no trobava al seu marit entre la gent, nerviosa i espantada vivint un moment de pànic, en mig d’un incendi que, com us podeu imaginar, sempre és caòtic. Els bombers van tardar més del normal, tot i que el parc de bombers no era gaire lluny, i malauradament no van ser a temps per salvar la vida del seu marit, que el van trobar calcinat, qui sap... potser si haguessin fet més via, encara seguiria viu. El van reconèixer pel DNI mig cremat que duia a la seva bossa, talvegada es va desmaiar en inhalar el fum, tan de bo...</div><div>Van dir que l’incendi es va originar a l’habitació del costat, i els darrers moments de vida del meu cosí només són conjectures, hipòtesis del perquè no va poder sortir d’allà en vida.</div><div>Com he dit abans, Lourdes és un lloc molt turístic, així que els mitjans, policia...ho van tapar tot, només es va publicar un petit article explicant la veritat a mitges, van dir que el “mort” era un senyor gran que estaba sord i no va sentir l’alarma d’incendis, totalment fals, el marit de la meva cosina, únic mort a la tragèdia, tenia 51 anys i l’oïda en perfectes condicions. L’hotel, en mesures de seguretat més que dubtoses, se n’ha rentat les mans. Al cadàver li van fer l’autòpsia i uns dies després el van tornar a Catalunya per poder-lo enterrar, i a dia d’avui, la meva cosina encara està lluitant perquè li enviïn els resultats de l’autòpsia i la paperassa pertinent per poder cobrar l’assegurança de vida que compartia amb el seu marit, i a poder ser una indemnització per part de l’hotel, ja que també deu tenir, o en tot cas, hauria de tenir, una assegurança per possibles accidents, danys a clients, com seria el normal, a part de voler que es fes una investigació rigorosa dels fets, comprovant aixi qualsevol indici de negligència. Va contractar una advocada a França, però després de cobrar-li 1000€ la va deixar penjada i mai més n’ha sabut res, segurament li van tancar la boca perquè el cas no tingués més transendència ni sortís a la llum; ara está en mans d’advocats catalans que tenen sucursal a França i el cas seguex obert, o paralitzat pel què semble, l’únic que n’ha tret fins ara són despeses. Des de França li han negat tota mena d’ajuda, i mentre encara era allà, es va sentir desamparada. Aquest tema, sembla ser que no interessa que se sàpiga i tingui ressò per la mala imatge i repercussió negativa que pot tenir una mala publicitat d’aquestes dimensions, els podria fer perdre molts diners i no els hi convé. És del tot inacceptable i vergonyós que un “negoci” valgui més que una vida humana. Tant de bo es puguin esclarir els fets, i que rodin els caps que hagin de rodar, només demanem que es faci justícia, perquè el meu enyorat cosí pugui descansar en pau, i la meva cosina, finalment, pugui passar pàgina i viure tranquila.</div><div><br></div><div>(A dia d’avui, Gener del 2021, encara no s’han entregat el certificat de defunció i resultat de l’autòpsia, seguim esperant)</div><div><br></div><div>‘Després de cinc anys l’assegurança de l’hotel l’ha indemnitzat amb 150.000€, i a l’hotel li han pagat 2.000.000€, cas tancat, una injustícia més i una prova de desampar més, la vida humana segons ells val 150.000€, i la d’un hotel 2.000.000€, estem sols.’</div></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-73859908469025080112022-06-19T06:45:00.000-07:002022-06-19T06:45:00.819-07:00L’ASSASSÍ DEL MOCADOR BLAUL’angle del tret descartava que fos un suïcidi, i l’arma que duia a la má no coincidia amb la bala allotjada just al mig del cap, la víctima era un toll de sang en mig d’una habitació totalment despullada, com ella, no hi havia mobles, ni quadres, ni res que indiqués que aquella casa vella i en mig del no-res estés habitada, just com les altres, feia olor d’humitat, i la brutícia cubria el terra de fusta que cruixia sota els peus. Ella, amb els ulls encara oberts, ja havia perdut aquest món de vista, només duia un mocador blau llis lligat al coll, sense empremtes ni teixit amb l’ADN sota les ungles, sense rastre de l’autor de tanta crueltat. L’arma del crim ja era al fons del llac, a kilòmetres de distància del lloc dels fets, descartant que l’havien de buscar allà, l’assassí no va deixar caps solts, tot estava estudiat al detall, sense marge d’error, la trucada la va fer amb un mòbil de prepagament que va destruir immediatament, amb la veu distorsionada, irreconeixible, va dir on havia deixat el cos i va penjar. L’inspectora que portava el cas hauria de ser extremadament llesta i perspicaç per descubrir qui havia acabat amb la vida d’aquella desafortunada noia, i de tres més, exactament de la mateixa manera i en cases diferents, si més no, no s’ha de subestimar mai una dona amb set de resoldre un dels casos més complicats en els darrers vint anys, set d’atrapar “l’assassí del mocador blau” o potser era “l’assessina del mocador blau...?silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-28961550658577319232021-10-11T04:00:00.003-07:002023-03-09T04:46:06.223-08:00COC DE NATILLESINGREDIENTS:<div><br></div><div>1 natilles </div><div>2 mides (del gotet de natilles) de sucre blanc o morè</div><div>3 mides “ <span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">de farina de blat</span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">3 ous </span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">1 sobret de llevat (tipo royal)</span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">Canyella en pols</span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">Ratlladura de llimona/taronja</span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">El suc d'una llimona/taronja </span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">Sucre glas per decorar </span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;"><br></span></div><div><span style="-webkit-text-size-adjust: 100%;">Batre els ous amb el sucre, afegim les natilles i batem una estona fins que quedi ben integrat, tot seguit hi posem el suc i ratlladura del cítric que hem triat i seguim batent, després incorporem a poc a poc la farina i el llevat tamizats, ho batem tot procurant que no quedin grumolls. Posem la barreja al forn pre-escalfat a 175 graus una hora aproximadament, tanquem el forn i ho deixem reposar uns minuts dins amb l’escalfor residual, seguidament ho treiem i deixem refredar, espolvoragem sucre glas, i ja estarà, menjar totalment fred. </span></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-62379963715695372232021-04-24T06:46:00.000-07:002021-04-24T06:46:35.302-07:00AL TRENEl tren serpejava sorollosament per les vies a les entranyes de la ciutat. Ella ocupava un dels seients en un vagó completament vuit, a la darrera estació van baixar els tres passatgers que quedaven; quan el tren va emprendre el seu camí, la sensació de solitud no va trigar a ficar-se-li fins al moll de l’os, va tancar els ulls i es va adormir. Els flocs de neu anaven caient sigil.losament, mentres es feia de nit. <span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">La foscor festejava amb l’última claror del dia d’aquell capvespre d’hivern, deixant a cegues el paisatge idíl.lic cobert d’un mantell blanc perlat. </span><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">De sobte un concert de veus estridents la va despertar, va obrir els ulls pesadament, ja no estava sola, un home i una dona estaven asseguts dos seients més endevant i va sentir que xiuxiuejaven en una llengua desconeguda per ella, al seu darrere una colla de joves engrescaven el vagó amb les seves rialles, fet que la va fastiguejar, encara quedava gairebé la meitat del trajecte per arribar al seu destí, i aquells joves estrafolaris van pertorbar la seva pau. Va comptar sis parades abans no van baixar del tren, deixant un silenci encisador. La parella encara hi era, dormien plàcidament recolzats l’un a l’altre, se’ls va mirar una bona estona amb certa tendresa, fins que es va adonar que tenia fred i s’enfundà el seu abric de pell girada, havia acabat la son i deixant-se portar pel lleuger balenceig del tren, es va endinsar en els seus pensaments. Tot d’una va marxar la llum per uns segons que vàren ser eterns, i en tornar, aparagué un home del no-res, es va espolsar la neu de les espatlles i va començar a caminar, es dirigia directament cap a ella, o això li va semblar, lentament i arrossegant els peus, clavant-li una mirada fosca sota el barret moll, duia gavardina i l’envoltava un aire sinistre, ella se’l va mirar amb estupor en acostar-se, però per fortuna va passar de llarg i es va asseure darrera de tot; ella tremolava com una fulla per l’ensurt, podia sentir els batecs del cor accelerat, una vegada es va haver tranquil·litzat, va quedar pensativa uns minuts mirant al buit, tot seguit va treure el seu quadern i sense més dilació, va començar a escriure el final del seu viatge per mons desconeguts, que en poques hores havia de concloure a l’estació del seu poble, on l’esperaven amb impaciència i amb els braços oberts.</span><div><div><br></div></div></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-41069115567129045302021-01-28T10:07:00.001-08:002021-01-28T10:07:14.906-08:00MARENo em penedeixo d’haver pres la decisió de tenir fills, és un camí que vam prendre junts el meu marit i jo, una opció arriscada, els fills no vénen amb un manual d’instruccións sota el braç, ni ningú t’assegura que neixaran sans, vas a cegues i segueixes endavant per molt pedregós que sigui el camí.<div>Ser mare és una tasca complicada, ja mai més deixaré de patir, per una cosa o altre el patiment sempre està latent, en cada edat hi ha una etapa plena d’obstacles que vas superant, algunes “a tranques i barranques” si més no, la satisfacció d’arribar a la meta és impagable.</div><div>Una de les coses que se’m fan més farragoses són les gestions burocràtiques, emplenar documents i més paperassa, autoritzacions, reunions escolars... per l’única cosa que tinc ganes que siguin majors d’edat és perquè no m’hagi d’encarregar de totes aquestes coses, que arribin a l’edat que elles mateixes siguin capaces de gestionar-ho. </div><div>La meva conclusió respecte a esdevenir mare, és que per molta feina i patiment, el balanç és positiu, i sens dubte ho tornaria a fer.</div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-17982439137001115722020-12-16T12:00:00.003-08:002020-12-16T12:00:56.603-08:00TIÓ ROBATRobar el Tió a uns nens és robar la seva il.lusió, la nostra tradició tant esperada per Nadal no es toca, cadascú té la seva, el Tió és un costum que cada casa l’interpreta d’una manera diferent, en el meu cas arriba a casa un dia inesperat, en el cas de molts es va a buscar al bosc. <div>La meva amiga, com cada any, va anar a un bosquet amb la seva família, ella entreté els nens mentres el seu marit amaga el Tió en algun raconet, va deixant un rastre de pells de mandarina per fer-ho més emocionant pels seus fills, i després de fer una volta esperaven trobar-lo davant dels ulls emocionats dels nens; si més no, enguany no ha sigut així, el Tió no hi era, no s’ho podien creure, quanta impotència en veure que algú l’havia agafat. Van solventar la situació inventant-se una història per convèncer els nens i treure ferro a tal mala sort. </div><div>Amb la mosca al nas, el pare dels nens va tenir un lleuger presentiment i va buscar Tions al Wallapop, amb la gran sorpresa que el seu estava a la venda per 35€, el va reconèixer desseguida, el va comparar amb les fotos que tenia d’altres anys i no hi havia cap mena de dubte per uns detalls molt personals, ell mateix l’havia fet amb les seves mans. Va mirar la ubicació del perfil de l’individu i vivia a prop de casa seva. Li va enviar un missatge al venedor fent veure que estava interessat i regatejant una mica per dissimular, primer hi estava d’acord però al cap d’una estona li va dir que la seva dona l’acabava de vendre i tot seguit va tancar el compte sense deixar rastre i fent impossible poder-lo localitzar. </div><div>S’ha de ser un cretí i molt mala persona per jugar amb els sentiments d’uns nens, per sort, per ells només ha estat un anècdota que recordaran amb un somriure, perquè els nens són així d’innocents... </div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-62102135785933026082020-10-04T01:54:00.000-07:002020-10-04T01:54:09.813-07:00EL TIET I LA GUERRAEntre armes, foc, mort i foscor, el tiet es va posar malalt i el van enviar cap a casa, va ser el millor que li havia passat. Amb vint anys va conèixer la por, la vertadera por, i va mirar la mort als ulls, desafiant el seu poder.<div>La guerra no era per ell, de fet no era per ningú, però, a diferència dels seus dos germans petits que se’ls va engollir i no van tornar, ell li va poder guanyar la partida, o va ser la mort que es va deixar guanyar... El cas és que el va deixar lliure i va tornar a casa. Va passar gairebé tres anys tancat a la seva habitació, fingint que estava malalt perquè no el delatessin i hagués de tornar a l’infern, la gent preguntava per ell, i la resposta sempre era la mateixa: “està fotut” deia el metge del poble quan es trobava a algun conveí, recelós i desafiant de qualsevol que no fos de la família.<span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;"> </span></div><div><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">Feia figuretes de fusta per entretenir-se, entre d’altres coses per passar les hores, també tenia cura de la meva mare, la germana més petita, mentres els avis treballaven les terres. No va ser fàcil, ni per ell ni per la família, sempre amb l’ai al cor, patint que la guerra tornés a trucar la seva porta, afortunadament això no va passar, si més no, no van respirar tranquils fins que aquella maleïda guerra va disparar el darrer tret.</span></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-935265282914851442020-10-03T07:42:00.000-07:002020-10-03T07:42:04.181-07:00DESTELLOS DE REALIDAD<a href="https://www.amazon.es/DESTELLOS-REALIDAD-CARME-CIURANA-ebook/dp/B071499Q4P">https://www.amazon.es/DESTELLOS-REALIDAD-CARME-CIURANA-ebook/dp/B071499Q4P</a>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-17099454886520179742020-10-03T07:41:00.001-07:002020-10-03T07:41:23.962-07:00QUAN LES PAPALLONES ENTREN SENSE TRUCAR<a href="https://www.amazon.es/papallones-entren-sense-trucar-Catalan-ebook/dp/B00J4SV7HE">https://www.amazon.es/papallones-entren-sense-trucar-Catalan-ebook/dp/B00J4SV7HE</a>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-24939142658994109482020-10-03T07:39:00.002-07:002020-10-03T07:39:50.792-07:00SOMNIS DESPERTS<a href="https://www.amazon.es/SOMNIS-DESPERTS-Catalan-CARME-CIURANA-ebook/dp/B0719CYK5Z">https://www.amazon.es/SOMNIS-DESPERTS-Catalan-CARME-CIURANA-ebook/dp/B0719CYK5Z</a><div><br></div><div><br></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-37590077584433247452020-10-03T02:13:00.001-07:002020-10-03T02:13:51.127-07:00L’Àvia La meva àvia paterna va quedar orfe als quatre anys, la van acollir la germana de la seva mare i la seva família, no obstant, no la van tractar com una filla més, sinó que la van utilitzar com a minyona. El pare sempre explica amb certa amargor, que a la seva mare li van prendre tot, la casa, les terres... amb males arts van fer canviar el testament de la mare de l’àvia moribunda i s’ho van quedar tot, la família no sempre va de bona fe. A la meva àvia la van deixar sense res, i la van fer treballar com una esclava, afortunadament quan va ser gran va poder marxar de les urpes dels qui la maltractaven, casant-se amb el meu avi, van tenir fills i van veure feliços als braços de la humiltat, formant una família treballadora i honrada. silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-69626130485233865922020-09-19T05:43:00.000-07:002020-09-19T05:43:02.750-07:00FUGIDA A LA DESESPERADAQuan vaig decidir marxar a Alemanya, ara fa vint i tres anys, i després a Irlanda un altre temporada, no només va ser per estudiar la llengua, la cultura del país, veure món i conèixer gent, no... jo vaig “fugir” literalment, per distanciar-me del que m’ofegava, dels que m’ofegaven, els de casa i els amics, estava totalment saturada i cansada de que tothom fotés el nas a la meva vida i a la meva manera de viure-la, la fugida va ser a la desesperada, saturada de tot i de tothom que opinaven massa sobre mi, i que si has de fer això, que si tu el què has de fer és allò... La meva vida és meva, les decisions les prenc jo i només jo, i ara, tants anys després, estic orgullosa d’haver escapat per agafar aire, canviar d’escenari i deixar enrera, ni que fos per un temps, que va ser més del que tenia previst, tot i tots els que no em deixaven respirar.silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-59328839324346979872020-09-06T03:33:00.004-07:002020-09-06T03:33:52.156-07:00A l’escola de les meves filles tens l’opció de triar entre religió i valors, en el nostre cas hem optat per valors, on els ensenyen a gestionar els sentiments, a aprendre a compartir, amistat, comportament i educació en general, és una assignatura força interessant, tot i que això es pot ensenyar des de casa, ara, amb el retràs que porten amb l’aturada del curs anterior degut al confinament, penso que s’haurien d’eliminar aquest tipo d’assignatures ara com ara prescindibles, com música o plàstica, i potenciar les matemàtiques i les llengües, per avançar en aquestes matèries més importants, la resta, qui ho desitgi els poden apuntar a extraescolars, com a mínim fins que es normalitzi tot plegat. silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-14523965398016703292020-08-29T08:24:00.001-07:002020-08-29T08:24:18.266-07:00REOBERTURA DE L’ESCOLAJa queda poc perquè reobrin les escoles, des del departament d’ensenyament han tingut mig any per adaptar aquest curs a la nova normalitat, i garantí la seguretat dels infants, amb el desenvolupament d’un pla per combatre aquesta crisi. Els pares i els mestres haurem de treballar plegats, cadascú ocupant el nostre lloc i assumint la nostre responsabilitat, no és només cosa d’una part. Els mestres hauran de dur a terme el compliment de les normes i vetllar perquè les mesures de seguretat siguin òptimes, i els pares educar els nostre fills facilitant aquesta tasca. Tant de bo es pugui fer classe a les escoles, sense haver de recórrer a les classes telemàtiques com al passat mes de març. Ara tenim l’experiència que aleshores no teníem, i crec que si tots ens arremanguem, podrem solventar aquesta situació tant farragosa de la millor manera. <div><span style="font-size: 12pt;">Per altre banda, la</span><span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;"> divulgació en tots els mitjans de comunicació, dels nous positius per covid, està alarmant la societat, i les escoles són les principals perjudicades pel volum de nens; penso que ens hem relaxat no prenent prou precaucions, i que el turisme és la causa principal d’aquest rebrot, si cadascú s’hagués quedat a la seva regió sanitària, o província, segurament ara no estaria tant escampat, en la meva humil opinió, trobo que ha estat una falta de responsabilitat per part de l’estat donar carta blanca al turisme, sense deixar d’assumir la part de culpa que ens correspon als ciutadans, que hem anat a l’ample sense pensar amb les conseqüències.</span></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-60390938199411087522020-07-31T11:21:00.002-07:002020-07-31T11:21:32.817-07:00Crec que les decepcions han endurit la meva sensibilitat, els desenganys han fet que no senti cap empatia per la meva “examiga” que acaba de perdre la seva mare. Sento molta pena per la mare i la gran pèrdua que ha patit la família, no obstant això, no sento llàstima per ella, ni una mica, amb la rencúnia intacta no puc sentir cap mena de compassió, és trist, però no hi puc fer res, la vaig esborrar de la meva vida per tòxica, i ara, per molt que estigui passant per un mal tràngol, no puc fer com si res, m’he comportat correctament amb ella, donant-li el meu sincer condol i fent costat a la seva família a l’enterrament, però no he sentit la necessitat d’arreglar les coses i deixar enrere els mals rotllos, no pas, ella romandrà a la llista dels eliminats per sempre més, una de tants. També és cert que tractava la seva pobra mare com una esclava, sempre vaig pensar que aquesta bona dona tenia el cel guanyat per aguantar una filla tant insolent i desagradable. <div>El meu pitjor defecte és la rencúnia, ho reconec, sé perdonar, una vegada i un altre, però quan la darrera gota fa vessar el got, poso punt i final i passo pàgina, ignorant completament la persona en qüestió, soc així, encara que no m’agradi, i a aquestes alçades ja no canviaré...</div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-11788268640060442172020-07-31T11:18:00.001-07:002020-07-31T11:18:58.646-07:00Estàs “gordeta” ... aquelles paraules se’m van clavar dins l’ànima, jo als 15 anys tenia el pes que em tocava per la meva edat i alçada, el problema el tenia ella que estava anorèxia, però en aquell moment, la meva falta d’autoestima va fer que els meus ànims devallessin fins al punt de deixar de menjar, literalment. Els pares van marxar de vacances com cada estiu, deixant-me a càrrec dels meus germans grans, que treballaven i feien la seva, duran quinze dies vaig estar pràcticament sola a casa i vaig aprofitar el moment per no menjar gairebé res en tot el dia i així aprimar-me. Quan van tornar me les empescava per continuar la meva “dieta” que em vaig imposar. La pèrdua de pes va ser considerable, la roba em ballava i això em va animar, però la salut se’n va ressentir de valent, primer un pessigolleig a les mans cada cop més sovint, marejos, l’anèmia feia de les seves.<div>Les paraules poden tenir una transcendència devastadora, sobretot a l’edat adolescent i més encara si venen d’una amiga. Amb el pas del temps em vaig adonar que era una amistat tòxica, d’aquelles persones que tot el seu és millor que el teu, i mica en mica et van arronssant amb el seu ego, les seves males arts van fer que perdés del tot la meva autoestima, ja tocada per altres temes, la confiança feia un fàstic espantós fins que les circumstàncies ens van separar, m’alegro moltíssim d’haver-la perdut de vista per sempre, no tinc el més mínim interès en saber com li va, com l’ha tractat la vida, espero que millor del que ella em va tractar a mi.</div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-23957367111695531652020-07-15T05:25:00.001-07:002020-07-15T05:29:05.550-07:00ESCUPIR EMOCIONSEls poemes són gemecs de l’ànima, impulsats per sentiments que volen sortir a la llum a través de les lletres, i mica en mica van adquirint sentit fins que arriben al seu destí, expresant tot allò que sento.<div>Escriure és escupir emocions i ordenar-les per colors, unes són clares com l’aigua i d’altres fosques com el carbó, també hi ha un entremig de tons per compensar.</div><div>La subtilesa d’un text que només jo puc entendre, que hi plantejo les meves vivències i pensaments, formant poemes que em surten de dins com un aspersor.</div><div>Hi descarrego la ràbia i hi evoco l’amor, l’esperaça i les il.lusions, m’esforço per no deixar res al tinter de l’oblit, faig memòria i hi poso els cinc sentits, llavors, tot flueix...</div><div><br></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-70571537820675130482020-07-04T00:49:00.000-07:002020-07-04T00:49:58.133-07:00SOMNIS Els somnis són realitats distorsionades, desordenades i incoherents, si més no, no deixen de ser retalls de realitat; són una barreja de borroses vivències i desitjos impossibles, invents que la ment va teixint al llarg del somni. Coneguts i desconeguts apareixen sense més, en una normalitat que al despertar desapareix i tot és un episodi d’ombres confuses, detalls inexplicables que es van fonent al llarg del dia. Alguns retalls del somni van i vénen, petits flaixos que es queden per sempre en un calaix de la nostra ment. Dins d’un somni podem sentir com si fos real, tota mena d’emocions ens embriaguen sense control, experimentem sentiments i reaccions físiques com si estéssim desperts.<div>Els somnis no es repeteixen, cada dia es reinventen i trien diferents escenaris per fer-nos somiar, n’hi ha que són agradables, plaents, d’altres desconcertants, decebedors, excitants, melancòlics, emocionants, alguns fins i tot són pura bogeria, i quan me’n vaig a dormir, sempre em pregunto...què em depararà l’inquietant món dels somnis aquesta nit...?</div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-49381423762415925972020-06-24T06:50:00.000-07:002020-06-24T06:50:23.459-07:00PASTÍS DE FORMATGE (al meu estil).Ingredients per ordre d’incorporació:<div><br></div><div>3 ous </div><div>1 pessic de sal</div><div>125g de sucre</div><div>125ml. de nata per montar</div><div>400g de formatge tipo philadelphia</div><div>5 formatgets</div><div>40g de formatge de cabra</div><div>60g de farina</div><div><br></div><div>Blanquejar els ous amb la sal i el sucre amb la batedora, i anar incorporant la resta d’ingredients, quan està tot ben batut posar-ho en un motlle amb paper de forn. Fornejar entre 45-50 minuts (segons el forn) a 180 graus, sobretot amb el forn pre-escalfat. Deixar refredar, desmotllar i refrigerar. Millor si es deix reposar unes hores (ideal dia per altre) i treure de la nevera 1h. abans de servir. Decorar al gust de cadascú, amb sucre glas, maduixes, nata, melmelada.........</div><div><br></div><div>Bon profit!!</div><div><br></div><div>Carme</div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-75389446157011281192020-06-11T12:24:00.000-07:002020-06-11T12:24:32.972-07:00CHINO FELIZRondavem la vintena en aquella època, quan freqüentavem un restaurant xinès, val a dir que va ser el primer que van obrir, tot una novetat, era assequible per nosaltres ja que el menú valia unes 500 pessetes, així que gairebé cada dissabte hi anàvem les meves amigues i jo a sopar, ja ens coneixien, ens tractaven amb familiaritat.<div>Podies menjar allà o emportar-lo, i a l’obrir la porta, et rebien amb un -¡Hola! amb veu cridanera, des de l’altre punta del restaurant, despertant certa vergonya en nosaltres, perquè feia aixecar les mirades dels seus plats als comensals allà presents, per veure qui entrava. De darrera la barra sortia mig cap d’una nena d’uns 12 anys molt graciosa que s’havia de posar de puntetes per poder atendre‘ns, i que ens preguntava -¿Pa’ yeva’? (para llevar) i nosaltres... -No, pa’ queda’ -li dèiem entre mirades de complicitat, amagant un somriure per no ofendre-la, a la nena la vam batejar com la “Payevá”</div><div>Ens servia un noi d’uns 15 anys que l’anomenavem “El Chino Feliz” perquè tenia cara de simpàtic i no deixava de somriure, se’l veia extremadament feliç. De vegades també ens servia una noia més gran, i per preguntar què volíem de postres, deia amb el seu accent xinès inconfusible: <span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">-¿Lao flan? El primer cop no acabàvem d’entendre el que ens estava preguntant, -¿Lao flan? preguntava insistentment, i naltros -¿como? no entendemos, i finalment va marxar un moment i va tornar amb el què vindria a ser el “lao flan” un gelat (helado=lao) i un flan, un en cada mà, ens vam haver de menjar les ganes de riure, la veritat va ser molt graciós, de fet avui dia encara treiem el tema i ens fem unes risses recordant aquells temps; així que a la noia li vam adjudicar el nom de “Laoflan” que li esqueia la mar de bé. </span></div><div>Era una família, o això pensàvem, certament a dia d’avui encara no ho sabem del cert. </div><div>La gracia d’aquesta història, és que anys després, vaig treballar un estiu a Portaventura, de cambrera en un restaurant a la zona de la Xina, obviament vestida de xinesa. Un dia, va venir el “Chino Feliz” (cambrer simpàtic i rialler) a dinar, l’acompanyava una noia, vaig deduir que era la seva parella, i com no podia ser d’una altre manera, em va tocar servir-lo a mi, altrament la vida no seria tant asquerósament divertida (ric amb una inofensiva ironia). Em va reconèixer es clar, i desseguida em va saludar efusivament, atraient les mirades dels allà presents, si bé la vergonya que vaig passar va ser èpica, disfressada de xinesa, amb barret i tot, davant d’aquell xinès simpàtic que em mirava de dalt vaig amb el seu somriure tant característic, “tierra trágame” vaig dir-me ‘para mis adentros’ (ara sí que ric amb ganes), s’havien canviat les tornes, la vida és així.</div><div>En fi, em <span style="font-size: 12pt; -webkit-text-size-adjust: 100%;">pregunto què se’n deu haver de la Payevá, la Laoflan i el Chino Feliz...</span></div>silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3494865342113499736.post-38424423972064857502020-04-20T03:59:00.000-07:002020-04-20T03:59:56.498-07:00INSÒLITAl cap de munt de les escales, envoltat d’una llum enlluernadora, veig al qui crec que és Sant Pere vestit de blanc i amb ulleres de sol, una barba blanca impecable li penja de la barbeta, els cabells són pèl-rojos, el nas prominent i vermellós li sobresurt del seu rostre pàl.lid. Una monstruosa força m’empeny a pujar, però ensopego al primer esglaó, caic llarga i em quedo bocaterrosa uns segons, la meva torpesa em provoca inseguratat, ell em mira sense inmutar-se, la seva cara, borrosa als meus ulls (ja que no duia les meves ulleres de miop) és inexpressiva, tot seguit fa mitja volta i se’n va sense dir res, tancant la porta al seu darrere sense fer cap mena de soroll i emportant-se la llum i aquella olor d’encens que em gairebé em fa estornudar, em deix allà tirada. Potser és un somni insòlit, penso... La foscor s’apodera de l’estança en que em trobo, paro l’orella i sento el xiuxiueig d’unes veus conegudes, intento obrir els ulls, em pesen i no sense esforç els entre obro, parpallejo unes quantes vegades fins que puc visualitzar dos parells d’ulls que em miren amb certa impaciència i sorpresa, també hi puc llegir preocupació, així que somric i els meus llavis esbossen el que seria un “què m’ha passat?” silencisdaigua.blogspot.comhttp://www.blogger.com/profile/17797717812781338737noreply@blogger.com0