El seu món era envoltat per un núvol de lletres, unes lletres sense tinta, les tecles acariciades amb cura pels seus dits, explicant tot allò que, dins al seu cap cridava en silenci. Els ulls fixos a la pantalla anaven esculpint cada paraula, cada frase, cada història amb ganes de sortir a la llum. Uns dies les lletres es vestien de festa, d'altres desprenien tristor. Construïa vides amb els seus dits.
El seu món trontollava si la inspiració no arribava, i només la remor del mar li tornava. Un dia de tardor amb el cel enterenyinat, es va asseure en una roca, i amb el mar d’aigua cristal·lina que s’estenia davant seu, va començar a escriure...
"La noia de cabells daurats es guiava pel seu instint, els ulls cecs deixaven pas als demés sentits. Aliena als colors del món, podia percebre el més mínim detall que l'envoltava, caminava a les palpentes, però lluny de ser un obstacle, els seus sentits es multiplicaven, tot era més clar dins la seva foscor.
En Teo, el seu gos pigall, fidel i atent als seus desitjos, l’acompanyava en tot moment, era el seu guia i millor amic...”
Històries de gent que veia pel carrer, o passejant a la vora del mar, fins i tot a les sales d’espera, observava els detalls de cadascú, aleshores en creava un perfil imaginari, s’endinsava a la seva pell per sentir-los, a uns feliços, a d’altres no tant, solitaris, amants...
I així la seva imaginació establia un vincle amb el personatge mentre dins la seva ment prenia vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada