dissabte, 23 de juny de 2018

KANIKA

Alguna cosa me l’ha recordat, de sobte m’he trobat pensant en aquells dies quan compartiem una classe d’alemany a Bonn, és un record latent, una petjada inesborrable.
Es deia, o millor dit, es diu Kanika (perquè espero i desitjo que encara sigui entre els vius), la meva companya tailandesa, la “Pocahontas” que li dèiem per la seva assemblança; cabells brillants i negres com una nit sense estels, llargs, llisos, ben cuidats, amb olor a net, les parpelles allargades amagaven uns ulls foscos que es podien confondre amb les pupil.les, d’aspecta tímids i tristos, no obstant això, s’hi podia llegir seguretat. Recordo perfectament el seu rostre exòtic color canyella, sempre somrient.  
El què la feia diferent no era la seva bellesa d’aire oriental, tampoc que al caminar semblès que els peus no li toquessin a terra, ni la seva delicadesa i fragilitat, o el seu accent graciós, el que la diferenciava de les altres era la pau que desprenia fruit de la seva bondat. 
A diferència de la resta de companys, ella mai es quedava després de classe per fer petar la xerrada al bar del costat de l’acadèmia d’alemany per estrangers, tenia companys de Polònia, Rússia, França, Estats Units, encara recordo el John de Colorado, també de Turquia..., prenent unes birres, ella s’acomiadava educadament i desapareixia. No parlava gaire de la seva vida, només que tenia la mare i una germana a Berlín, que ella vivia amb el seu marit a Bonn i poca cosa més.
Un dia vam quedar tots al bar després de classe amb el professor, l’Emmanuel, un paio evocat a l’ensenyament, que deixava l’acadèmia per anar a donar classes a la universitat de Bonn, afortunadament per ell, ja que la feina era d’ascens, amb condicions immillorables, així que li vam fer un comiat sorpresa. La Kanika també va venir, però no pas sola, el seu marit també hi era, tot i que no es va asseure amb nosaltres, ni tan sols ens va saludar. Aquell home que gairebé li doblava l’edat, em va fer mala espina, ens mirava amb recel, com si no li agradés gens que la Kanika es rodegés de gent, se’l veia engelosit i a ella se la notava tensa, incòmoda, molt diferent de quan estava a classe lluny d’ell. No van tardar en marxar. 
No sé com descriure el sentiment que allò em va provocar, aquella parella no desprenia l’amor d’una parella normal. Uns dies després va deixar les classes d’alemany i no la vaig tornar a veure més. I ara em pregunto, que se’n deu haver fet de la Kanika, estarà bé? Tant de bo la vida li somrigui com ella ens somreia en aquelles classes d’alemany ara fa vint anys...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada