dissabte, 22 de desembre de 2018

Tot al meu voltant és un miratge, o potser són els meus ulls que no hi veuen clar, la boira s’espesseix quan la soledat m’abraça en mig de la multitud.
De vegades la tristor em pesa tant que em cega, intento esborrar-la, però no ho aconsegueixo i sento la meva vida com una derrota, perduda, fosca i buida.
Moments que em desmunto com un trencaclosques, i no hi ha manera de tornar a encaixar les peces perquè me’n falten. 
Dies que sóc com una marioneta en mans d’un món que detesto, i em porta per camins desoladors, un món brut i carent de llum, on tot és destrucció.
Camino sense rumb, a la deriva d’un somni amb olor a por, que em reté i no em deixa despertar.
Cansada, del silenci en trec un crit, i de la foscor en faig guspires, imagino que sóc aigua i m’escolo pels forats, escapo i desperto entre flors amb perfum de primavera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada