dissabte, 29 de desembre del 2018

Apurant els darrers dies del 2018, esgarrapo els instants que encara li queden, per viure’l, esprement fins l’última gota del bo, i ignorant el dolent. Li dóno les gràcies pels moments compartits i les lliçons apreses, sobretot vull agrair-li les rialles i somnis complerts, les persones que he conegut al llarg d’aquest any, a les que han passat de llarg i sobretot a les que s’han quedat.
A l’any que estem apunt d’estrenar podria demanar-li la pau mundial, que la guerra fos ficció, i els dolents sempre perdin, si més no, d’impossibles ja n’anen ben servits, així doncs, no li demano gaire, salut pels meus bàsicament, riures i bones estones, que l’amor es quedi, que la gent senzilla continuï al meu costat. Força per seguir alimentant els meus somnis i tornar-me a il.lusionar. Desitjo deixar empremta i no cicatriu, descobrir valenties entre pors, trobar alegries en mig de tristeses, i embriagar-me d’optimisme.
Tot el què vull pel 2019 és viure en pau, viure feliç. Vull poca cosa, o tot, segons com es miri...

dissabte, 22 de desembre del 2018

Tot al meu voltant és un miratge, o potser són els meus ulls que no hi veuen clar, la boira s’espesseix quan la soledat m’abraça en mig de la multitud.
De vegades la tristor em pesa tant que em cega, intento esborrar-la, però no ho aconsegueixo i sento la meva vida com una derrota, perduda, fosca i buida.
Moments que em desmunto com un trencaclosques, i no hi ha manera de tornar a encaixar les peces perquè me’n falten. 
Dies que sóc com una marioneta en mans d’un món que detesto, i em porta per camins desoladors, un món brut i carent de llum, on tot és destrucció.
Camino sense rumb, a la deriva d’un somni amb olor a por, que em reté i no em deixa despertar.
Cansada, del silenci en trec un crit, i de la foscor en faig guspires, imagino que sóc aigua i m’escolo pels forats, escapo i desperto entre flors amb perfum de primavera.

dissabte, 1 de desembre del 2018

M’agradaria poder fer sempre el què em fa feliç, perseguir els meus desitjos fins atrapar-los, fer el què em digui el cor, però la cosa, per senzilla que sembli, no ho és. De vegades fer el que em fa feliç a mi, pot fer infeliç a un altre persona o provocar un daltabaix, no és tant fàcil fer realitat els meus somnis, el què em diu el cor potser no és el correcte, fer el què vull en un determinat moment talvegada em perjudiqui, a mi o a algú altre. Sovint he de mesurar els meus actes i pensar-los amb deteniment perquè ningú prengui mal, o per no desestabilitzar res, cada decisió que prenc és una aposta, i les conseqüències que puguin tenir no només m’incumbeixen a mi, actuant per rampells, de vegades em puc equivocar. En ocasions he de deixar anar el meu somni, perquè algú pugui fer realitat el seu.