divendres, 24 d’agost del 2018

DEDICTÒRIA

Va tenir la sort de que una editorial li publiqués el llibre fent així realitat un d’aquells somnis que no li treien el son, però que li feia il.lusió, tot i sabent que no en faria gaire publicitat ni presentacions, era un llibre que havia escrit per ella, no necessitava que es fes públic, ja en tenia prou amb la satisfacció que sentia al haver escrit i publicat un llibre. Només els seus cercles pròxims li van comprar. Ella només era escriptora aficionada, no tenia l’esperança d’arribar a fer-se un nom en aquest món, sabia que li mancaven el talent, potencial i els mitjans per convertir-se en una escriptora cotitzada, no obstant això, mica en mica es va anar endinsant al món de les lletres.
Va comprar una trentena de llibres per vendre’ls i facilitar la compra als seus familiars i amics, ja que només es podia comprar per Internet. Al seu marit n’hi va regalar un, amb la seva dedicatòria pertinent a la primera plana. N’hi van sobrar un parell i se’ls va guardar a l’estanteria de llibres, eren per les seves filles quan siguessin prou grans per llegir-lo, també hi va escriure una dedicatòria, potser quan els llegissin ella ja no hi seria, així que senzillament  hi va posar que se les estimava amb tota l’ànima, elles ja ho sabien, però l’amor evocat en aquelles lletres, duraria per sempre, i quan ella perdés de vista aquest món, la seva petjada seria eterna...

dimecres, 22 d’agost del 2018

LA TIFA I ELS NENS

Un senyor, des del seu balcó, demana a un veí que viu dues cases més avall, que tregui la tifa de tamany considerable, que el seu gos acaba de descarregar en mig del pas i just davant de la porta de casa seva, sense mencionar-li que el gos no para de bordar a les nits alterant el son de molts veïns del carrer, tema en boca de tots, però mai ningú ha gosat a queixar-se per no generar mal estar entre el veïnat. Aquest, amb aires d’ofès i males maneres, li diu que no té perquè fer-ho, deixant el “present” fumejant que el seu gos acaba de deixar. El senyor del balcó insisteix i li parla de civisme, l’altre li contesta que el carrer està ple de gent incívica, que llança les colilles i papers al terra i ningú els hi diu res, comparant així una tifa de gos, que qualsevol distret pot trepitjar i quedar ben empastifat, fins i tot enrelliscar i caure, per no mencionar la pudor i el fàstic que fa, amb una colilla de cigarreta o un paper. L’home del balcó li va dir, amb un to més que correcte, que estava totalment d’acord que no s’ha de llençar res al terra, per això hi ha les papereres, si més no, trobava que la comparativa no era gaire lícita, i que si tots ens posem al mateix nivell, perquè al barri la majoria tenen gossos, als carrers hi hauria més merda de gos que persones. La tifa en qüestió, es va quedar allà aferrada, ja que el senyor del gos va fer cas omís al raonament del seu interlocutor i després de dir-li que “qui no estima els animals és una mala persona” va marxar amb el cap ben alt. L’home del balcó li va contestar que “s’hauria d’estimar i respectar més a les persones que als animals” i va entrar a casa desmoralitzat.
El senyor del balcó té tres criatures, i com és normal els nens juguen, criden i fan soroll. Un dia estaven jugant a pilota pel carrer, obviament no en silenci, però tampoc feien un terrabastall inaguantable, tot molt normal en una tarda d’estiu i tres nens jugant. L’home del gos, va sortir al balcó i els va fer una reprimenda enviant-los cap a casa, que què s’havien cregut fer tant de xivarri al carrer i no sé quantes coses més; els nens amb el cap cot i cara de no entendre perquè no podien jugar al carrer, van marxar. El seu pare, tot i preferir que els seus fills juguessin al carrer i no tancar-se a casa, no volia brega ni més raons amb l’home del gos, així que no els va deixar baixar aquell dia i ells es van posar a mirar la tele, jugar amb la “PlayStation”...

(Estic totalment en contra del maltractament animal, ja siguin gossos, gats... així com el món taurí, penso que hauria d’estar prohibit tractar a un pobre animal d’aquesta manera, torturant-lo i humiliant-lo fins la mort més salvatge, avalat per la cultura espanyola i posant-li l’etiqueta de “Arte”
Per altre banda, i deixant clar que no tothom és així d’irespectuosa, hi ha gent que posen els seus animals de companyia per damunt de les persones; aquesta història n’és una de moltes, i no estic gens d’acord en que molts diuen això de que: “Si no t’agraden els animals ets una mala persona” sota el meu punt de vista i experiència, no hi ha res més lluny d’aquesta afirmació, afortunadament i insisteixo, no tothom és igual i segurament hi ha animals millors que algunes persones, amb animals de companyia o sense. S’hauria de prendre consciència que, tant si ens agraden o no els animals, la responsabilitat és dels seus amos, i el respecte és de tots i per tots, i amb això em vinc a referir que no és tant bo el que li agraden els animals, ni tant dolent el que no li agraden, cadascú és com és, per gustos els colors i tots ens mereixem que se’ns respecti).




dilluns, 20 d’agost del 2018

VULL UN CAFÈ

Vull un cafè, un de ben carregat de somnis complerts i reptes assolits, per omplir els espais buits i els camins encara per recórrer, amb molt de sucre, per endolcir les amargors i un toc de llet per emblanquinar les foscors. Vull un cafè amb gust d’il·lusions que m’enlairin ben amunt, i amb forma de somriures i colors per esvair totes les pors. Vull un cafè de móns per explorar, d’aventures amb finals feliços, de jardins on les flors esclatin al meu pas. Jo només vull un cafè sense excuses, amb paraules que trenquin silencis i curin ferides, una mirada sincera que encara que no entengui res, es quedi sense preguntar.
Tot el què vull és ser feliç, perquè el cafè és el de menys...

diumenge, 12 d’agost del 2018

TOT CANVIA

Les coses canvien, un dia ets feliç i l’endemá et destrossen tot el què has construit, així, sense més. No hi ha res escrit, tot flueix sobre la marxa, si vols quelcom ho has de buscar, sabent que potser no ho trobaràs, aquí rau el risc. Vivim envoltats d’incerteses, de “potsers” i de dubtes, no sabem el “què” ni el “com” i molt menys el “quan” ni el qui” i esperem...
Les relacions amb les persones també canvien, és curiós com es pot passar de tenir llargues converses amb algú en que t’hi sents a gust, a no poder creuar ni dues paraules, com si la complicitat trobada s’hagués perdut entre silencis, ara els riures junts només ressonen en el record, les ànsies per compartir una estona s’han fet fum, i el pitjor de tot és que no hi ha un motiu, una raó, senzillament s’ha fos. I aquella que mai t’ha caigut bé, ara hi trobis consol amb un gest maco. Res és previsible, els plans van segons la direcció i les decisions que prenem.
Per bé o per mal, tot canvia, la vida va girant, el món no s’atura, res és per sempre, però sempre hi haurà un demà per viure’l, quelcom per lluitar, aprofitant i valorant les coses bones que ens anem trobant pel camí. Si ens espanten les pors mosseguem-les. Fem l’impossible per fer-ho possible, que no sigui per no haver-ho intentat...

LA GORFA

Era feliç quan arribava l’estiu, el meu cor bategava amb més força quan, en entrar al poble, des de l’interior del cotxe carregat de maletes i d’il.lusions, sentia les campanes repicar, donaven les hores, però jo m’imaginava que em donaven la benvinguda. Respirava fons l’aire pur de la natura, aquells mesos al poble em sentia lliure com un ocell, lluny del soroll de la ciutat, deixant de banda l’uniforme lleig i avorrit de quadres, oblidant les normes de l’escola i gaudint dels jocs de carrer, les remullades a la piscina amb les meves amigues, unes del mateix poble i d’altres vingudes d’altres ciutats, que com jo, estiuejaven al poble. L’estiu anterior va deixar el llistó molt alt.
Aquella casa apedaçada era vella, centenària i sense luxes ni comoditats, però no necessitava cap d’aquestes coses per ser feliç. Va ser l’herència de la mare, i testimoni d’una guerra on la història impregnava les parets descolorides, també podia sentir l’essència dels avis que no vaig arribar a conèixer.
A les golfes, la “gorfa” que li dèiem, guardava amb gelosia tot d’antiguitats, una ràdio que antany va servir per entretenir els llargs dies, una caleixera plena de llibres groguencs pel temps, que anys enrera devien servir per fer passar les hores, la planxa de l’avia reposava en una estanteria corcada i entre d’altres coses, una capsa metàl·lica rovellada que amagava fotografies dels meus avantpassats, així com les cartes que els meus tiets, germans grans de la mare, van enviar des del front, poc abans de perdre’s a la guerra, un d’ells, per fortuna, va poder tornar, això sí molt malalt, no obstant això va morir a casa entre els seus, l’altre és un de tants soldats de la “Lleva del biberó” desapareguts.
A mi em feia una mica de por entrar-hi sola, era fosca, sense finestres, només el fil de llum d’una bombeta il.lumivava l’habitació, s’apreciava una fortor a humitat, un ambient del passat i el record punyent que em gelava la sang, per aquest motiu acostumava a estar tancada. Jo creia que en tancar la porta, la gorfa prenia vida...

diumenge, 5 d’agost del 2018

MÒBILS I XARXES SOCIALS

Avui dia tots anem amunt i avall amb el mòbil, amb la facilitat de fer en tot moment fotografies d’allò que ens agrada i ens vé de gust guardar-ne una imatge, sense necessitat de carregar amb una càmera fotogràfica al coll; així que també tots estem exposats a que ens facin fotos sense ni adonar-nos, que se’ns vegi de perfil, d’esquena etc., i que es pengi a les xarxes sense ànim de ridiculitzar-nos, i lluny de males intencions. Però el què és inacceptable és que, com a persones anònimes que som, se’ns faci una foto a traició, la pengin a les xarxes sense el nostre consentiment, ridiculitzant i embrutant així la nostre imatge públicament, violant descaradament la nostra intimitat; és una cosa incontrolable, que, en un moment donat, a tothom ens pot passar. És cert que cadascú pot fer i desfer al seu perfil o compte de qualsevol xarxa, penjar i dir el què li dóni la gana, però tot té un límit i no té cap dret a utilitzar a ningú per fer-se el graciós i així obtenir més “like’s”.
Per exemple, recordo un cas que no em va fer gens de gràcia, és el d’una usuària d’una xarxa social que utilitzo habitualment, va penjar la fotografia d’una noia que estava asseguda al metro tranquil·lament, no se li veia la cara sencera, però ella mateixa s’hagués pogut reconèixer perfectament en veure’s, així com la gent que la coneix, la foto en qüestió anava acompanyada d’un escrit posant-la en ridícul, i en la meva opinió, bastant humiliant, en la imatge no es podia apreciar clarament què feia, però la susdita de l’escrit deia que “s’estava fent les celles” en un to burleta i desagradable, la veritat, i potser sóc jo que tinc la pell massa fina, ho vaig trobar tant lleig i d’una falta de respecte brutal. 
Crec que ningú té dret a fer tal cosa, i m’agradaria saber si a aquesta persona tant maleducada i irrespectuosa li agradaria que li fessin a ella.