dimecres, 24 d’octubre de 2018

CLAU ROENT

Motivacions per escriure no me’n manquen, però el fet de saber que tu em llegeixes, encara que sigui de tant en tant, o segurament poc sovint, em dóna forces, inspira als meus dits a ordenar els pensaments que suren al meu cap; no t’ho diré a la cara, si més no, et sentiràs aludit, segueix llegint si em vols entendre...
Ara ens separa el què un dia ens va unir  “ulls que no veuen, cor que no sent” o això diuen, però què hi farem, és la vida, però millor que sigui així, tot no es pot tenir.
En una època vulnerable per les circumstàncies, un es pot aferrar a un clau roent, i tu per mi vas ser aquest clau, en un món paral·lel, on et somiava, t’acariciava amb els meus poemes, i feia nostre una de les cançons que més m’agradaven, va ser com fer-te una mena de regal en la distància.
Crec que mai trobaré el valor de posar paraules als meus sentiments, talvegada contradictoris, que, a poc a poc i sense adonar-me’n, em van fer embogir. Sempre tindrem aquella conversa pendent, com una espineta clavada.
Finalment el teu silenci s’acomiada per tu, ell m’ha fet obrir els ulls i ara et deixo anar, sabent que no em vas entendre ni em vas sentir especial com deies, i sospitant que et vas cansar, o potser ja et vaig donar tot el què et podia oferir, o em vas substituir per una de millor, no ho sé del cert, en qualsevol cas, el què sí sé, és que tu mai sabràs, quant et vaig arribar a estimar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada