TIÓ ROBAT

Robar el Tió a uns nens és robar la seva il.lusió, la nostra tradició tant esperada per Nadal no es toca, cadascú té la seva, el Tió és un costum que cada casa l’interpreta d’una manera diferent, en el meu cas arriba a casa un dia inesperat, en el cas de molts es va a buscar al bosc. 

La meva amiga, com cada any, va anar a un bosquet amb la seva família, ella entreté els nens mentres el seu marit amaga el Tió en algun raconet, va deixant un rastre de pells de mandarina per fer-ho més emocionant pels seus fills, i després de fer una volta esperaven trobar-lo davant dels ulls emocionats dels nens; si més no, enguany no ha sigut així, el Tió no hi era, no s’ho podien creure, quanta impotència en veure que algú l’havia agafat. Van solventar la situació inventant-se una història per convèncer els nens i treure ferro a tal mala sort. 

Amb la mosca al nas, el pare dels nens va tenir un lleuger presentiment i va buscar Tions al Wallapop, amb la gran sorpresa que el seu estava a la venda per 35€, el va reconèixer desseguida, el va comparar amb les fotos que tenia d’altres anys i no hi havia cap mena de dubte per uns detalls molt personals, ell mateix l’havia fet amb les seves mans. Va mirar la ubicació del perfil de l’individu i vivia a prop de casa seva. Li va enviar un missatge al venedor fent veure que estava interessat i regatejant una mica per dissimular, primer hi estava d’acord però al cap d’una estona li va dir que la seva dona l’acabava de vendre i tot seguit va tancar el compte sense deixar rastre i fent impossible poder-lo localitzar. 

S’ha de ser un cretí i molt mala persona per jugar amb els sentiments d’uns nens, per sort, per ells només ha estat un anècdota que recordaran amb un somriure, perquè els nens són així d’innocents... 

EL TIET I LA GUERRA

Entre armes, foc, mort i foscor, el tiet es va posar malalt i el van enviar cap a casa, va ser el millor que li havia passat. Amb vint anys va conèixer la por, la vertadera por, i va mirar la mort als ulls, desafiant el seu poder.

La guerra no era per ell, de fet no era per ningú, però, a diferència dels seus dos germans petits que se’ls va engollir i no van tornar, ell li va poder guanyar la partida, o va ser la mort que es va deixar guanyar... El cas és que el va deixar lliure i va tornar a casa. Va passar gairebé tres anys tancat a la seva habitació, fingint que estava malalt perquè no el delatessin i hagués de tornar a l’infern, la gent preguntava per ell, i la resposta sempre era la mateixa: “està fotut” deia el metge del poble quan es trobava a algun conveí, recelós i desafiant de qualsevol que no fos de la família. 

Feia figuretes de fusta per entretenir-se, entre d’altres coses per passar les hores, també tenia cura de la meva mare, la germana més petita, mentres els avis treballaven les terres. No va ser fàcil, ni per ell ni per la família, sempre amb l’ai al cor, patint que la guerra tornés a trucar la seva porta, afortunadament això no va passar, si més no, no van respirar tranquils fins que aquella maleïda guerra va disparar el darrer tret.

DESTELLOS DE REALIDAD

https://www.amazon.es/DESTELLOS-REALIDAD-CARME-CIURANA-ebook/dp/B071499Q4P

QUAN LES PAPALLONES ENTREN SENSE TRUCAR

https://www.amazon.es/papallones-entren-sense-trucar-Catalan-ebook/dp/B00J4SV7HE

SOMNIS DESPERTS

https://www.amazon.es/SOMNIS-DESPERTS-Catalan-CARME-CIURANA-ebook/dp/B0719CYK5Z

L’Àvia

La meva àvia paterna va quedar orfe als quatre anys, la van acollir la germana de la seva mare i la seva família, no obstant, no la van tractar com una filla més, sinó que la van utilitzar com a minyona. El pare sempre explica amb certa amargor, que a la seva mare li van prendre tot, la casa, les terres... amb males arts van fer canviar el testament de la mare de l’àvia moribunda i s’ho van quedar tot, la família no sempre va de bona fe. A la meva àvia la van deixar sense res, i la van fer treballar com una esclava, afortunadament quan va ser gran va poder marxar de les urpes dels qui la maltractaven, casant-se amb el meu avi, van tenir fills i van veure feliços als braços de la humiltat, formant una família treballadora i honrada. 

FUGIDA A LA DESESPERADA

Quan vaig decidir marxar a Alemanya, ara fa vint i tres anys, i després a Irlanda un altre temporada, no només va ser per estudiar la llengua, la cultura del país, veure món i conèixer gent, no... jo vaig “fugir” literalment, per distanciar-me del que m’ofegava, dels que m’ofegaven, els de casa i els amics, estava totalment saturada i cansada de que tothom fotés el nas a la meva vida i a la meva manera de viure-la, la fugida va ser a la desesperada, saturada de tot i de tothom que opinaven massa sobre mi, i que si has de fer això, que si tu el què has de fer és allò... La meva vida és meva, les decisions les prenc jo i només jo, i ara, tants anys després, estic orgullosa d’haver escapat per agafar aire, canviar d’escenari i deixar enrera, ni que fos per un temps, que va ser més del que tenia previst, tot i tots els que no em deixaven respirar.

A l’escola de les meves filles tens l’opció de triar entre religió i valors, en el nostre cas hem optat per valors, on els ensenyen a gestionar els sentiments, a aprendre a compartir, amistat, comportament i educació en general, és una assignatura força interessant, tot i que això es pot ensenyar des de casa, ara, amb el retràs que porten amb l’aturada del curs anterior degut al confinament, penso que s’haurien d’eliminar aquest tipo d’assignatures ara com ara prescindibles, com música o plàstica, i potenciar les matemàtiques i les llengües, per avançar en aquestes matèries més importants, la resta, qui ho desitgi els poden apuntar a extraescolars, com a mínim fins que es normalitzi tot plegat. 

REOBERTURA DE L’ESCOLA

Ja queda poc perquè reobrin les escoles, des del departament d’ensenyament han tingut mig any per adaptar aquest curs a la nova normalitat, i garantí la seguretat dels infants, amb el desenvolupament d’un pla per combatre aquesta crisi. Els pares i els mestres haurem de treballar plegats, cadascú ocupant el nostre lloc i assumint la nostre responsabilitat, no és només cosa d’una part. Els mestres hauran de dur a terme el compliment de les normes i vetllar perquè les mesures de seguretat siguin òptimes, i els pares educar els nostre fills facilitant aquesta tasca. Tant de bo es pugui fer classe a les escoles, sense haver de recórrer a les classes telemàtiques com al passat mes de març. Ara tenim l’experiència que aleshores no teníem, i crec que si tots ens arremanguem, podrem solventar aquesta situació tant farragosa de la millor manera. 

Per altre banda, la divulgació en tots els mitjans de comunicació, dels nous positius per covid, està alarmant la societat, i les escoles són les principals perjudicades pel volum de nens; penso que ens hem relaxat no prenent prou precaucions, i que el turisme és la causa principal d’aquest rebrot, si cadascú s’hagués quedat a la seva regió sanitària, o província, segurament  ara no estaria tant escampat, en la meva humil opinió, trobo que ha estat una falta de responsabilitat per part de l’estat donar carta blanca al turisme, sense deixar d’assumir la part de culpa que ens correspon als ciutadans, que hem anat a l’ample sense pensar amb les conseqüències.

Crec que les decepcions han endurit la meva sensibilitat, els desenganys han fet que no senti cap empatia per la meva “examiga” que acaba de perdre la seva mare. Sento molta pena per la mare i la gran pèrdua que ha patit la família, no obstant això, no sento llàstima per ella, ni una mica, amb la rencúnia intacta no puc sentir cap mena de compassió, és trist,  però no hi puc fer res, la vaig esborrar de la meva vida per tòxica, i ara, per molt que estigui passant per un mal tràngol, no puc fer com si res, m’he comportat correctament amb ella, donant-li el meu sincer condol i fent costat a la seva família a l’enterrament, però no he sentit la necessitat d’arreglar les coses i deixar enrere els mals rotllos, no pas, ella romandrà a la llista dels eliminats per sempre més, una de tants. També és cert que tractava la seva pobra mare com una esclava, sempre vaig pensar que aquesta bona dona tenia el cel guanyat per aguantar una filla tant insolent i desagradable. 

El meu pitjor defecte és la rencúnia, ho reconec, sé perdonar, una vegada i un altre, però quan la darrera gota fa vessar el got, poso punt i final i passo pàgina, ignorant completament la persona en qüestió, soc així, encara que no m’agradi, i a aquestes alçades ja no canviaré...

Estàs “gordeta” ... aquelles paraules se’m van clavar dins l’ànima, jo als 15 anys tenia el pes que em tocava per la meva edat i alçada, el problema el tenia ella que estava anorèxia, però en aquell moment, la meva falta d’autoestima va fer que els meus ànims devallessin fins al punt de deixar de menjar, literalment. Els pares van marxar de vacances com cada estiu, deixant-me a càrrec dels meus germans grans, que treballaven i feien la seva, duran quinze dies vaig estar pràcticament sola a casa i vaig aprofitar el moment per no menjar gairebé res en tot el dia i així aprimar-me. Quan van tornar me les empescava per continuar la meva “dieta” que em vaig imposar. La pèrdua de pes va ser considerable, la roba em ballava i això em va animar, però la salut se’n va ressentir de valent, primer un pessigolleig a les mans cada cop més sovint, marejos, l’anèmia feia de les seves.

Les paraules poden tenir una transcendència devastadora, sobretot a l’edat adolescent i més encara si venen d’una amiga. Amb el pas del temps em vaig adonar que era una amistat tòxica, d’aquelles persones que tot el seu és millor que el teu, i mica en mica et van arronssant amb el seu ego, les seves males arts van fer que perdés del tot la meva autoestima, ja tocada per altres temes, la confiança feia un fàstic espantós fins que les circumstàncies ens van separar, m’alegro moltíssim d’haver-la perdut de vista per sempre, no tinc el més mínim interès en saber com li va, com l’ha tractat la vida, espero que millor del que ella em va tractar a mi.

ESCUPIR EMOCIONS

Els poemes són gemecs de l’ànima, impulsats per sentiments que volen sortir a la llum a través de les lletres, i mica en mica van adquirint sentit fins que arriben al seu destí, expresant tot allò que sento.

Escriure és escupir emocions i ordenar-les per colors, unes són clares com l’aigua i d’altres fosques com el carbó, també hi ha un entremig de tons per compensar.

La subtilesa d’un text que només jo puc entendre, que hi plantejo les meves vivències i pensaments, formant poemes que em surten de dins com un aspersor.

Hi descarrego la ràbia i hi evoco l’amor, l’esperaça i les il.lusions, m’esforço per no deixar res al tinter de l’oblit, faig memòria i hi poso els cinc sentits, llavors, tot flueix...

SOMNIS

Els somnis són realitats distorsionades, desordenades i incoherents, si més no, no deixen de ser retalls de realitat; són una barreja de borroses vivències i desitjos impossibles, invents que la ment va teixint al llarg del somni. Coneguts i desconeguts apareixen sense més, en una normalitat que al despertar desapareix i tot és un episodi d’ombres confuses, detalls inexplicables que es van fonent al llarg del dia. Alguns retalls del somni van i vénen, petits flaixos que es queden per sempre en un calaix de la nostra ment. Dins d’un somni podem sentir com si fos real, tota mena d’emocions ens embriaguen sense control, experimentem sentiments i reaccions físiques com si estéssim desperts.

Els somnis no es repeteixen, cada dia es reinventen i trien diferents escenaris per fer-nos somiar, n’hi ha que són agradables, plaents, d’altres desconcertants, decebedors, excitants, melancòlics, emocionants, alguns fins i tot són pura bogeria, i quan me’n vaig a dormir, sempre em pregunto...què em depararà l’inquietant món dels somnis aquesta nit...?

PASTÍS DE FORMATGE (al meu estil).

Ingredients per ordre d’incorporació:

3 ous 

1 pessic de sal

125g de sucre

125ml. de nata per montar

400g de formatge tipo philadelphia

5 formatgets

40g de formatge de cabra

60g de farina

Blanquejar els ous amb la sal i el sucre amb la batedora, i anar incorporant la resta d’ingredients, quan està tot ben batut posar-ho  en un motlle amb paper de forn. Fornejar entre 45-50 minuts (segons el forn) a 180 graus, sobretot amb el forn pre-escalfat. Deixar refredar, desmotllar i refrigerar. Millor si es deix reposar unes hores (ideal dia per altre) i treure de la nevera 1h. abans de servir. Decorar al gust de cadascú, amb sucre glas, maduixes, nata, melmelada.........

Bon profit!!

Carme

CHINO FELIZ

Rondavem la vintena en aquella època, quan freqüentavem un restaurant xinès, val a dir que va ser el primer que van obrir, tot una novetat, era assequible per nosaltres ja que el menú valia unes 500 pessetes, així que gairebé cada dissabte hi anàvem les meves amigues i jo a sopar, ja ens coneixien, ens tractaven amb familiaritat.

Podies menjar allà o emportar-lo, i a l’obrir la porta, et rebien amb un -¡Hola! amb veu cridanera, des de l’altre punta del restaurant, despertant certa vergonya en nosaltres, perquè feia aixecar les mirades dels seus plats als comensals allà presents, per veure qui entrava. De darrera la barra sortia mig cap d’una nena d’uns 12 anys molt graciosa que s’havia de posar de puntetes per poder atendre‘ns, i que ens preguntava -¿Pa’ yeva’? (para llevar) i nosaltres... -No, pa’ queda’ -li dèiem entre mirades de complicitat, amagant un somriure per no ofendre-la, a la nena la vam batejar com la “Payevá”

Ens servia un noi d’uns 15 anys que l’anomenavem “El Chino Feliz” perquè tenia cara de simpàtic i no deixava de somriure, se’l veia extremadament feliç. De vegades també ens servia una noia més gran, i per preguntar què volíem de postres, deia amb el seu accent xinès inconfusible: -¿Lao flan? El primer cop no acabàvem d’entendre el que ens estava preguntant, -¿Lao flan? preguntava insistentment, i naltros -¿como? no entendemos, i finalment va marxar un moment i va tornar amb el què vindria a ser el “lao flan” un gelat (helado=lao) i un flan, un en cada mà, ens vam haver de menjar les ganes de riure, la veritat va ser molt graciós, de fet avui dia encara treiem el tema i ens fem unes risses recordant aquells temps; així que a la noia li vam adjudicar el nom de “Laoflan” que li esqueia la mar de bé. 

Era una família, o això pensàvem, certament a dia d’avui encara no ho sabem del cert. 

La gracia d’aquesta història, és que anys després, vaig treballar un estiu a Portaventura, de cambrera en un restaurant a la zona de la Xina, obviament vestida de xinesa. Un dia, va venir el “Chino Feliz” (cambrer simpàtic i rialler) a dinar, l’acompanyava una noia, vaig deduir que era la seva parella, i com no podia ser d’una altre manera, em va tocar servir-lo a mi, altrament la vida no seria tant asquerósament divertida (ric amb una inofensiva ironia). Em va reconèixer es clar, i desseguida em va saludar efusivament, atraient les mirades dels allà presents, si bé la vergonya que vaig passar va ser èpica, disfressada de xinesa, amb barret i tot, davant d’aquell xinès simpàtic que em mirava de dalt vaig amb el seu somriure tant característic, “tierra trágame” vaig dir-me ‘para mis adentros’ (ara sí que ric amb ganes), s’havien canviat les tornes, la vida és així.

En fi, em pregunto què se’n deu haver de la Payevá, la Laoflan i el Chino Feliz...

INSÒLIT

Al cap de munt de les escales, envoltat d’una llum enlluernadora, veig al qui crec que és Sant Pere vestit de blanc i amb ulleres de sol, una barba blanca impecable li penja de la barbeta, els cabells són pèl-rojos, el nas prominent i vermellós li sobresurt del seu rostre pàl.lid. Una monstruosa força m’empeny a pujar, però ensopego al primer esglaó, caic llarga i em quedo bocaterrosa uns segons, la meva torpesa em provoca inseguratat, ell em mira sense inmutar-se, la seva cara, borrosa als meus ulls (ja que no duia les meves ulleres de miop) és inexpressiva, tot seguit fa mitja volta i se’n va sense dir res, tancant la porta al seu darrere sense fer cap mena de soroll i emportant-se la llum i aquella olor d’encens que em gairebé em fa estornudar, em deix allà tirada. Potser és un somni insòlit, penso... La foscor s’apodera de l’estança en que em trobo, paro l’orella i sento el xiuxiueig d’unes veus conegudes, intento obrir els ulls, em pesen i no sense esforç els entre obro, parpallejo unes quantes vegades fins que puc visualitzar dos parells d’ulls que em miren amb certa impaciència i sorpresa, també hi puc llegir preocupació, així que somric i els meus llavis esbossen el que seria un “què m’ha passat?” 

A mesura que la llum del dia perdia força, la lluna anava adquirint brillantor i la remor d’un mar bellugadís, feia ballar el seu reflex. Els estels es van començar a enfilar, cadascun ocupant el seu lloc, i la calma es va apoderar de la nit.

Ella s’ho mirava sentada a la sorra, mentres les seves penes lliscaven galtes avall, l’enyorança li recordava vells temps, entre les urpes de la nostàlgia i el record insistent que, una vegada més, la feia plorar.

C’S

C’s, simpatitzants del “155” és un partit que ha nascut per crear polèmica, ells afirmen que l’independentisme ha enfrontat a moltes famílies, quan són ells que estan fomentant l’odi a Catalunya amb les seves calumnies i les idees unionistes de caire feixista, així doncs, la seva política nefasta és la de tirar la perdra i amagar la mà i acusar de tots als mals als de pensament diferent; els independentistes tenim tant dret a defensar la independència de Catalunya tal com ells defensen la unitat d’Espanya, cadascú que pensi com vulgui, però no tenen cap dret a criminalitzar-nos per pensar diferent. 

C’s han creat una mena de circ patètic i ridícul, on l’educació i les formes deixen molt a desitjar, amb el seu costum de montar “pollastres” allà on van i sembrar odi cap a tot el què Catalunya representa, començant per la nostra llengua. Són uns impresentables que no saben fer política, semblen més trets d’un programa com el “Sàlvame” amb els seus crits, retrets i insults tant carecteristics dels de la seva espècie, cap als que pensem diferent.

Al parlament s’hi va a fer política civilitzadament, a dialogar i intentar arribar a un consens, no obstant això, ells només saben actuar irrespectuosament, ensenyar “cartellets” ofensius i criticar amb el seu to burleta i despectiu, el seu comportament és més digne d’un pati d’escola, quan una cosa no els hi agrada, abandonen la sala com un ramat de borregos, amb males cares i males maneres, cosa que, en la meva opinió, se’ls hauria de penalitzar tenint en compte que és el seu lloc de treball i han de complir amb les seves obligacions per guanyar-se el sou, com fa tothom, ja sigui polític o escombriaire.

Ells no proposen ni aporten res, només saben posar pals a les rodes, sempre evocant el seu verí al emicicle i generant mal estar.

Els membres de C’s són uns mentiders, bords, xabacans, grollers, insoportables, trepes, maleducats, egoistes, miserables, rastreros, impertinents, despectius, i un sense fi de qualificatius desagradables, i per molt que miri amb lupa, no els hi veig cap virtut. 

Si Catalunya arriba a caure a les seves maldestres mans, que Déu ens agafi confessats.

MOMENT PERFECTE

El vespre anava agafant color, enfosquia mentres ella llegia arraulida a la butaca al costat de la finestra, gaudia d’aquell moment de pau, l’únic que esmorteïa el silenci era el crec crec de la llenya cremant a la llar de foc, l’agradable escalfor contrastava amb el fred del carrer, al vidre mig embafat s’hi podia dibuixar. El vell rellotge de paret feia anys que havia deixat de bategar, les burques a totes hores marcaven les dotze. 

A fora la neu cada vegada era més espessa, de tant en tant aixecava la vista per contemplar la blancor del paisatge desert, no hi veia ni un ànima, i tornava a endinsar-se en la lectura, una història que la tenia captivada. Un cafè fumejava a la lleixa de la finestra, i una cigarreta gairebé sense tocar es consumia encaixada al buit del cendrer. 

Esdevenia el moment perfecte, fins que el telèfon va començar a sonar estrepitosament des del bufet a l’altre banda del menjador, trencant la pau que s’havia instaurat a casa aquell vespre d’hivern...

LA NEU

Es fa un silenci gairebé absolut

quan el cel deix anar les volves 

lleugerament van caient

i les muntanyes de neu vestint

amb un blanc pur

radiant

brillant, 

una a una van cobrin les taulades 

lluint la seva blancor,

els carrers duen una capa blanca

com catifa que es font sota els peus,

la neu no passa desapercebuda

és elegant i majestuosa 

a la vegada que freda i gèlida,

és blanca, esponjosa

i tant agradable al tacte

com un coixí de fines plomes