PORS

Que la por sigui quelcom inexistent, perquè és un entrebanc poderós, que només viu al meu cap per fer-me dubtar, és el vertigen que em reté a la meva zona de confort, em clava els peus a terra i no em deixa avançar, immobilitzant-me cadascun dels músculs.

La por no dóna la cara però em fa la traveta i m’ensenya les urpes, és invisible però em fa gelar la sang, no es deixa tocar però m’agafa amb força evitant que la caiguda en picat sigui inevitable, de vegades la por també és prudència, quan tinc l’impuls de llençar-me sense paracaigudes. La por té un gust agredolç, té dues cares, de vegades està de la meva part, d’altres se’m posa en contra, però sempre hi és, bategant, per bé o per mal, esperant el moment d’actuar...