dimarts, 16 de desembre del 2014

CANVIAR DE LLIBRE

De vegades ens veiem obligats 
per qualsevol situació 
a ser radicals amb nosaltres mateixos.
A saber parar-nos 
a aturar allò que ens perjudica 
a frenar abans d´estimbar-nos.
Hem d´intentar treure a fora 
allò que ens rosega per dins.
No n´hi ha prou en passar pàgina 
necessitem canviar de llibre.
Posar distància és la única medicina que necessitem per curar els nostres mals.





"Les veritats no fan mal
és la manera de dir-les
hi ha paraules 
que són com vinagre 
a la ferida oberta."


dimecres, 10 de desembre del 2014

NADAL



Estem a les portes del Nadal, i jo en aquestes dates ni sóc més feliç, ni ho sóc menys, ni recordo més als qui no hi són, ni els recordo menys, als que van marxar els recordo tot l´any... 
No perquè sigui Nadal estem obligats a sentir-nos millor, ni a somriure més, ni a estar amb els nostres només perquè siguin Festes, tot això ho faig sigui Nadal o no, quan em ve de gust, quan puc i vull fer-ho. 
El que em fa mal, no deixa de fer-me´n perquè sigui Nadal, tan debò...

Però confesso que  m´encanta el Nadal...
Simplement m´agraden aquestes dates per 
l´ambient festiu que es respira, les llums, els colors, la il.lusió dels nens... "l´Esperit Nadalenc" que n´hi diuen. Seguir les tradicions de tota la vida com ara, cagar el Tió, anar a esperar els Reis Mags, menjar turrons, polvorons...
També he de confessar que m´agraden les nadales, molt, ja siguin en català, en anglès, alemany...

Amb tot això vull dir, i ja per acabar, que el Nadal no ens fa millor persones, ni fa que siguem diferents, senzillament és una època de l´any com qualsevol altre, però que m´agrada especialment.

Amb aquest escrit i aquesta cançó de Dean Martin, tot un clàssic, us vull desitjar a tots 
                     BONES FESTES!!!!



dimecres, 26 de novembre del 2014

BUSCANT UNA EXPERIÈNCIA NOVA

Necessitava posar distància, fugir d´una rutina que m´ofegava...       

Una experiència m´esperava, lluny de casa, del meu entorn, lluny dels meus...


No m´ho vaig pensar gaire, tot d´una em vaig trobar a dalt d´un avió que em portava a Alemanya sense saber ben bé perquè, el perquè d´aquella necessitat de fugir...
Quan em vaig acomiadar em vaig mostrar freda i distant amb els amics i familiars, com si ens tornessim a veure la setmana vinent, i això que marxava per un any; estava massa nerviosa, en aquestes situacions tanco els nervis a pany i clau i deixo anar la meva part més freda, no en  volia fer un drama tampoc. 
Els meus pares em van acompanyar al aereoport i vaig deixar les llàgrimes per més tard, no volia allargar-ho més, només els vaig fer dos petons, ni una abraçada, tot i que me´n moria de ganes, i m´en vaig anar sense mirar enrera, per por de repensar-m´ho i demanar-los que se m´enduguessin cap a casa. 
Un cop a l´avió els ulls s´em van emboirar i es van omplir de llàgrimes que no van parar fins que vam aterrar.

Ella m´esperava, la primera impressió va ser bona, però m´equivocava, i tant que m´equivocava... una dona poc atractiva tot i que era rossa amb ulls blaus, de pell molt blanca i amb la cara pigada, entrada en carns, embarassada del quart fill. Em va donar la mà donant-me la benvinguda.
A casa em vaig espantar una mica en veure tres nens, de quatre, tres i dos anys, amb cara de trapelles.

No tenia ni idea del que m´esperava en aquella casa...

Bruts, antipàtics... i tot una colla d´adjectius poc agradables.
Per sort no va durar gaire l´estada en aquella "casa dels horrors"
No explicaré els detalls del que em feien perquè no em creurieu. Una de les coses més "normaletes" perquè es feu una idea, era que aquell home fastigós, quan arribava de treballar es treia els pantalons bruts i els deixava a terra, allà al mig davant de la porta del lavabo, perquè JO els recullis i els poses a la roba bruta, i jo ho feia tota innocent, o burra més aviat, i amb les puntetes dels dits els agafava i posava al seu lloc. 
O anar a buscar el gos que s´havia escapat i perseguinr-lo pel mig de les vaques, que no ho he dit, era un poble de muntanya amb vaques i ovelles pels carrers, ja em veieu a mi, cagada de por, per entre mig de vaques enormes que em miraven amb mala llet per envair el seu territori, perseguin el cony de gos. 
I moltes més coses desagradables de les quals prefereixo no parlar-ne...
Sort que ara me´n puc enriure d´aquells fatídics dies... 
Vaig aguantar un mes i mig amb aquella colla de mal parits, fins que vaig dir prou.

El millor estava per arribar, la nova familia va ser com caiguda del cel, uns nens de nou i set anys, trapelles i encantadors a parts iguales, uns nens que van trobar en mi una germana gran, per dir-ho d´alguna manera. 
Feia pocs mesos s´havien quedat orfes de mare, la falta de la figura materna ens va fer crear un vincle molt estret entre tots tres, que ara, després de setze anys, encara perdura. 
El pare era un home com cal, sempre va ser molt respectuós amb mi, i la convivència va ser molt fàcil i còmoda.
Les amigues van anar arribant a la meva vida, gent de tot el món, que com jo, havien anat a Alemanya a estudiar i a buscar quelcom diferent... 
Amb moltes d´elles encara mantenim el contacte i procurem veuren´s regularment.

Sempre tinc present aquells mesos a Bonn, en què vaig gaudir com mai, vaig viatjar tot el que vaig voler i més. Londres, Paris, Bruixes, Amsterdam... i 
d´altres ciutats europees, i també, com no, altres ciutats alemanyes com Frankfurt, Colonia, Bremen, Düsseldorf... 
Tot i que també vaig passar moments dificils, puc dir que aquella experiència tan enriquidora la tornaria a repetir amb els ulls tancats...



                      


 

dimarts, 25 de novembre del 2014

MÉS QUE PARAULES...



Inspirat en la cançó "More than words" dels Extrem...

Es veritat que amb paraules no n´hi ha prou, que necessitem "Més que paraules" com diu aquesta cançó que em porta molts bons records...
Les paraules se les emporta el vent, els fets no, els fets es queden, els fets demostren...

La cançó diu així:

Més que paraules


T´estimo no és la paraula que vull sentir,

no és que no vulgui que ho diguis,
però si sapiguessis lo fàcil que seria que em demostressis com et sents amb més que paraules,
això és tot el que has de fer per fer-ho real,
llavors no m´ho hauries de dir perquè ja ho sabria.
I si el meu cor és trenqués en dos, necessitaria més que paraules per demostrar-te que sento que el teu amor és real, no només amb paraules.
Intento fer-te entendre, que tot el que has de fer és tancar els ulls, deixar anar la mà per tocar-me, abraçar-me i no deixar-me anar,
llavors no m´hauries de dir que m´estimes, perquè ja ho sabria, amb més que paraules...

(De vegades les paraules sobren, 
per demostrar que estimes es necessiten més que paraules, anar més enllà...
Una abraçada val més que mil paraules...)




divendres, 14 de novembre del 2014

ALLIBERADA D´UN SOMNI


Atrapada 
en aquell somni intens
que l´estrenyia 
cada cop més fort
que li xiuxiuejava 
a cau d´orella
un somni profund
perduda en la foscor 
el fred 
s´anava apoderant 
de la seva pell
fent-la tremolar
fins que una força
uns sorolls estranys
i una veu 
no del tot desconeguda
la van alliberar 
d´aquell somni
una calidesa plaent
una caricia suau
uns llavis besant-la
amb una tendresa culpidora
i aquella llum
la llum que per ella 
encara era desconeguda 
la cegava
i per fi 
el pit de la mare
va calmar la seva sed.







dilluns, 25 d’agost del 2014

LA FOSCOR

 
                                    

Aquells moments en que ho tiraries tot per la borda, oblidar-ho tot i tocar fons amb les puntes dels dits, dormir, entrar en un son profund desitjant no despertar mai més...
Dies en que sents que no hi haurà demà, dies que es fan tan llargs que desitjaries quedar-te al llit, sol amb la foscor dels teus pensaments.

Hores que passen sense saber quantes, la boira, cada cop més espessa s´apodera de tots els teus sentits i no et deixa veure el que hi ha a l´altre banda.

La feblesa t´absorveix...

Els sorolls llunyans dels que t´esperen, dels que t´envolten, cada cop es fan més i més lluny, fins que deixes de sentir-los...
Quant ja res no te sentit, els teus ulls ja no veuen els colors, buits i cansats de tant plorar tot es transforma en blanc i negre, les portes es tanquen a poc a poc...

Però una última oportunitat et crida, t´agafa impedint que et deixis anar del tot.
De vegades necessites agafar-te a alguna cosa ben fort perquè el corrent de la desesperació no se t´endugui.
La necessitat de tenir quelcom més enllà per no romandre en el pou, aquell pou ple de tristesa, de la depressió més absoluta, la foscor...

diumenge, 6 de juliol del 2014

HISTÒRIES DE COIXÍ

                                    

                                        (Coses meves)


Les històries de coixí no són més que històries inventades en les hores perdudes de son, aquelles nits en blanc que per alguna raó no podem aclucar l´ull, on en el més absolut silenci sentim aquell tic tac desesperant d´algún rellotge, les respiracions profundes dels que dormen a casa, les fulles dels arbres ballant al so del vent, petits sorolls amagats de dia, i que es deixen sentir de nit; aquelles nits que penses, recordes, prens decisions o fins i tot trobes solució a aquell problema que et preocupa.
Moltes de les històries d´aquest blog han sortit d´alguna nit "al lloro", i també algunes idees pels meus relats, llibres...

El meu coixí i jo som inseparables, tan quan dormo com una nena petita, normalment és així sortosament, com quan no puc dormir.
M´acompanya cada nit donant-me comoditat, em deix arrepenjar el meu cap sense queixar-se, es deix agafar quan les coses no van bé i sense voler l´agafo com si fos el meu osset de pelux o aquella nina de dormir de quan era una nena eixugant-me alguna llàgrima inevitable.

Moltes decisions m´ha ajudat a prendre el meu estimat coixí, una d´elles va ser fa uns quants anys, quan vaig anar a viure una temporadeta a Alemanya, hi vaig donar moltes voltes abans de decidir anar-me´n, moltes nits pensant en què era el millor, si marxar o quedar-me, finalment vaig
marxar... però això ja és una altre història...

Una bona decisió va ser la meva relació i casament, molt encertada com també la de tenir fills, aquesta, tot i les dificultats, feina i tantes coses que comporta ser mare, és la millor que el meu coixí em va ajudar a prendre.

Ara, en veure com està el panorama, el tema feina, la crisi... les factures s´acumulen, assegurances, cotxes, hipoteca... el meu marit i jo, juntament amb els nostres respectius coixins, hem pres la decisió de vendre la casa i comprar-nos un piset més petit amb menys despeses, les cases grans tenen molts avantatjes, però també tenen inconvenients, un d´ells són els diners que es menjen al cap de l´any, i amb la que està caient cada vegada ens ofeguen més les factures.

Què faria jo sense el meu company de nits... el meu coixí.



dimarts, 24 de juny del 2014

FRASES

                                           

Aquesta nit, la nit de St. Joan, una nit màgica on és obligatori sortir de revetlla i passar-ho bé... doncs mira, nosaltres per raons que no venen al cas, ens hem quedat a casa, amb les nenes, hem menjat coca de crema i a quarts d´una, després de mirar una "peli" que no valia gaire cosa hem anat a dormir.
De vegades em costa dormir, puc passar-me hores voltant pel llit, intentant arreglar el món... 
Avui gràcies als petards, riatlles i xerrameques d´alguns veïns que estaven de revetlla, no he pogut dormir gaire, i com de costum en aquests casos de insomni em ve el "siroco" (com diu l'amic Manel) i em venen idees pel meu blog, llibre o el que estigui escrivint en aquell moment.
La idea d´aquesta nit és pel blog, he pensat fer un recull de "frases", aquelles frases amb xispa, profundes que es veuen pel twitter, facebook, whatsapp...
Algunes surten del meu caparronet, 
d´altres són de cançons, de pel.licules i les faig meves donant-los-hi el meu toc personal.

Aquí en teniu unes quantes de meves, collita pròpia podriem dir, algunes de tristes, d´altres esperançadores, d´altres van de somnis...

...mai deixeré de somiar...

-Desde la finestra...
 contemplant la vida.

-Hi ha un llenguatge que va més enllà de les paraules.

-Mirant les estrelles, seguirem somiant.

-No hi ha res millor
 que tenir el privilegi de ser un mateix.

-Fes que els teus somnis vagin més enllà,
 i mai no deixis de somiar.

-Recorda el millor del teu passat,
 viu intènsament el teu present,
 espera amb ganes el teu futur,
 segueix el teu camí de la mà dels teus somnis.

-De vegades la realitat no té res a veure amb el que ens imaginem,
 ni millor ni pitjor,
 simplement diferent,
 i moltes vegades sorprenent.

-Quan parlis, procura que les teves paraules
 siguin dignes de trencar el silenci.

-Pels que quedem,
 pels que encara hi som,
 la vida segueix i nosaltres amb ella,
 seguirem lluitan,
 seguirem somiant...
 pels que ja no hi son.

-Els millors somnis?
 Quan somiem desperts,
 somiem allò que volem,
 amb qui volem,
 com ho volem,
 quan ho volem,
 sense por a ser despertats.

-Hi ha dies que darrera d´um somriure esplèndit, amaguem llàgrimes amargues.

-Els ulls tristos no necessiten preguntes,
 necessiten abraçades.

-Dies d´aquests de quedar-se al llit,
 a les fosques,
 en silenci...

-La nit agafa empenta i es fa un lloc,
 les ombres es desperten,
 la foscor obrint-se pas entre la llum.

-El meu instrument,
 la meva sensibilitat.

-Contemplant els estels mentre es fa de dia.

-Som la suma de les nostres experiències.

-Si et fereixen les pedres del camí,
 somriu...
 perquè camines.

-Amb música de fons acompanyant els meus pensaments.

-Els bons records omplen els petits forats,
 petits buits que ens han deixat pel camí.

-Tinguis l´edat que tinguis,
 la millor edat de la vida és estar viu.

-Les coses més senzilles
 són les més extraordinaries.

-Devegades sento que vaig a la deriva respecte a la realitat,
 tot sembla una fantasia, una il.lusió, un somni infinit, un més enllà...

-No deixis que les ombres del teu passat
 enfosqueixin el teu present.

-Si tu mateix no et trobes...
 deixa que algú ho faci per tu.

-Dibuixa un somni,
 potser alguna nit es complirà.

-Fugint dels terroristes emocionals.

-La vida té el seu propi rellotge...
 no s´atura mai...

-Sempre buscant alguna cosa més...
 anar més enllà...

-En la senzillesa està la bellesa.

(aquesta última m´agrada especialment perquè me la va dir un bon amic, en Manel, un gran escriptor que amb el seu soport incondicional fa que segueixi escrivint).


N´hi ha de tristes, de dol, com aquestes que vaig escriure fa poc més d´una setmana, quan el meu poble va patir una gran pèrdua...

 -Les llàgrimes de tot el poble porten el teu nom.

-Tot el poble et plora,
 estàs en cada llàgrima,
 tot el poble et recordarà,
 estàs en cada racó del nostre cor.

-Al nostre cel hi ha un nou estel,
 un petit gran estel,
 massa aviat...

Les següents són de bona gent com en Joan i en Marc que les van penjar al twitter, una xarxa social, les vaig llegir i em van quedar gravades, són frases que diuen molt, em van agradar tant que no volia que es quedesin en l´oblit. Els vaig demanar si les podia publicar en aquest blog. A tots dos que m´han donat carta blanca per escriure-les, moltes gràcies.

-La nostra vida està en gran part composta per somnis, només cal unir-los i passar a
 l´acció.

-No busquis el moment perfecte,
 busca el moment i fes-lo perfecte.

-Si vols volar has de renunciar a les coses que et pesen.

-Algunes coses més boniques de la vida no les podem veure, per això tanquem els ulls quan fem un petó, plorem, somiem...

-Deixa que els teus somnis siguin més grans que les teves pors.

-El més important no és el final del camí,
 sinó el camí...
 Qui viatja massa depressa perd l´essència del viatge.

-Que els somnis del teu futur
 siguin millor que les històries del teu passat.

(MARC)


-Si és dificil atrau,
 si és impossible enamora.

-Pensa, creu, somia, atreveix-te.

-Si no escales la muntanya,
  mai podràs gaudir del paisatge.

-Fes l´impossible,
 perquè el possible ho fa qualsevol.

-Mai deixis que ningú et digui el que no pots fer-ho.

-La felicitat no és una estació d´arribada,
 sinó una manera de viatjar.

-No hi ha límits,
 com més somiïs
més lluny arribaràs.

-No permetis que el soroll de les opinions alienes
 silenciï la teva veu interior.

-La humilitat és la marca per exel.lència de
 l´educació correcta.

-Se le nota en la voz,
 por dentro es de colores,
 y le sobra el valor que le falta a mis noches.

(JOAN)




dimarts, 10 de juny del 2014

UN BON DIA...

                                          

Un bon dia et despertes i t´adones que la teva vida ha arribat a la meitat del camí. Ja no ets aquella nena que jugaba a nines a la seva habitació de color de rosa, que s´amagava a l´hora d´anar a
l´escola, que corria pels carrers del poble, jugava pilota, o anava amb "bici"gairebé sempre amb els genolls pelats, o a la piscina amb les seves amigues tots els estius.

Ja no ets aquella adolescent que no sap cap on tirar, no sap on anirà a parar la seva vida, que es troba perduda, sense rumb...

O aquella noia de vint i pocs, esbojerrada, que surtia de festa els dissabtes a la nit, sempre amb una copa a la mà i una cigarreta entre els dits...

No, ja no ho ets...

De sobte, un bon dia et despertes i et trobes un home dormint al teu llit, criatures dormint a l´habitació del costat, i per descomptat, no podia faltar: una "hipoteca" que no saps encara si la podràs acabar de pagar, acompanyada de factures i un castell inmens de despeses.

Realment ets on vols? Has trobat el que buscaves? Moltes preguntes et ballen pel cap, preguntes sense resposta. I la gran pregunta: Ets feliç?

Quan miro enrrera, penso que potser si que he fet tot el que volia, he viatjat, he sortit de farra tot el que he volgut i més; he viscut a l´estranger, a Alemanya i a Irlanda concretament, va ser una experiència única, vaig passar mals moments, si, però em quedo amb els bons que van ser la majoria. La gent fantàstica que vaig conèixer,  gent que em va fer riure, i també, per què no dir-ho, gent que em va fer plorar.

Fent balaç del que he viscut aquests quaranta anys, puc dir que no em puc queixar; he tingut fills, he escrit un llibre i he plantat un arbre, diuen que si fas aquestes tres coses ja ho has fet tot, tot i que jo discrepo amb aquesta teoria, hi ha moltes més coses...

En fi, la meva vida no ha estat per tirar coets, ni una bassa d'oli, però tinc una bona familia, amics... bé, més aviat coneguts, d´aquests en tinc per donar i per vendre; els amics de debò, aquells que sempre hi son, aquells que no et fallen mai, que et treuen un somriure quan menys ganes en tens, que et fan sentir especial, d'aquests crec que amb un parell de mans en tinc prou per contar-los, de fet, potser em sobren dits i tot..

dijous, 29 de maig del 2014

GENT



                                             

"Aquest relat se´m va acudir a la cua kilomètrica del "super" un dissabte a mig matí a primers de mes. Veient passar a la gent, observant els detalls de cadascú, fixant-me en el seu posat, la mirada, la manera de parlar, amb un cop d´ull ràpid he trobat diferents tipos de persones. Aveure si t´agrada..."


No sé si t´hi has fixat, segur que si, que hi ha gent de tota mena, de tots colors podriem dir...

Gent que va de sobrada, són aquells que fan "rabieta" perquè et miren per sobre l´espatlla, que es pensen que són ves a saber què o qui, que s´escolta quan parla convençuts de que allò que diuen és interessant, que tenen raó, i no els hi portis la contraria, no ho facis mai...!

També hi ha aquells qui intenten passar desapercebuts, no els agrada destacar ni fer-se notar i mai sota cap concepte cridar l´atenció, en definitiva, van fent sense que ningú els presti massa atenció.

Hi ha aquells que viuen per amargar la vida als altres, buscant qualsevol excusa per donar pel sac sense miraments, d´aquests n´hi ha una colla, t´ho dic jo... 

Per sort, també hi ha aquells que si està a les seves mans t´ajudaràn sense pensar-s´ho ni demanar-te res a canvi, simplement els fa feliços donar-te un cop de mà, també n´hi ha molts...

Ara bé...

És curiós com dos germans, fruit del mateix ventre, mateixa mare, mateix pare... criats igual... poden arribar a ser tant diferents.
Un germà és humild, honest, treballador... un bon jan, com diem els catalans a una persona que destaca per la seva bondat. Sempre mirant pels altres abans que per ell, intentant ajudar amb el que pot sense segones intencions, sortosament ell és així...
L´altre germà és arrogant, cregut, egoista, que no té cap problema en aixecar-te la veu o fins i tot la mà si li dius les veritats que no li agrada sentir, amb un cop de puny a la taula (si tens sort) posa fi a una conversa que no li agrada o no li interessa, mal carat i desafiant, antipàtic i desagradable... tot tot el que no m´agradaria ser i soposo que a tu tampoc.

Per últim, i no per això menys important, si no tot el contrari, hi ha la gent riallera, que no perden el somriure per res del món, que sempre tenen una paraula amable, dolça, que et fan sentir bé fins i tot quan les coses no van com tu vols, elles tenen el do d´arrancar-te un somriure quan més ho necessites, que et fan costat i no pregunten...
De vegades quan estem tristos el que menys necessitem és que ens facin preguntes...
"Els ulls tristos no necessiten preguntes, necessiten abraçades" una frase que he llegit molt i m'agrada força.

Les persones portem una "etiqueta" penjada, 
n´hi ha que es veu d´un hora lluny, com les ofertes del super, en vermell i lletra grossa amb majúscules que es vegi bé...
D´altres la porten amagada, com el preu de aquell anell que tan t´agrada al aparador d´una joieria, que fins que no hi entres no pots veure´li el preu. Potser son pitjors perquè no els veus venir.

I tu, quina etiqueta portes?





dijous, 24 d’abril del 2014

LA FORÇA DE LA LLUM


Aquella llum que venia de la finestra de la seva habitació va fer despertar-la del son profunt en que es trobava feia dies, no hi sentia, no hi veia, encara tenia un fil de vida apunt de trencar-se, però podia notar l´escalfor de la seva filla al costat del seu llit adormida en aquella cadira. Ara podia veure-la , podia escoltar la seva respiració.
Ella es va aixecar amb compte de no despertar-la, li va besar la mà, i va anar cap a la llum, descalça i amb pas ferm, quasi sense tocar el terra, feia molts dies que no podia caminar però aquella llum li va donar les forces necessaries per fer-ho.
Podia sentir unes veus que la cridaven, unes veus dolces...
Sabia que la mort l´havia vingut a buscar i no s´hi va oposar, era el seu torn, la seva hora havia arribat i el seu marit l´esperava en el més enllà i no volia fer-lo esperar més.
Mentre caminava va passar per davant del mirall i en veure´s reflectida es va adonar que el seu aspecte havia canviat, era jove, sense cap arruga, la pell tersa i rosada, els cabells llargs i castanys, ni una sola cana. Es va girar cap al llit i hi va veure el cos de la dona vella que acabava d´abandonar, aquell cos ja no li pertanyia, 
l´havia deixat per sempre.
Es va acomiadar de la seva filla en silenci, mentre ella dormia sense adonar-se de res, i va anar cap a la llum...




     





dimecres, 16 d’abril del 2014

AVIS

 Pensament en veu alta...                                  
 
La paraula "avis", aquelles persones grans, tendres, carinyoses, que sempre hi són, que sempre tenen un somriure als llavis i una mà càlida que ens fa sentir segurs.
Malauradament jo no he tingut la sort de coneixer els meus, però a les meves filles són el millor que els hi ha passat.
Ara hauré de deixar de banda el tema personal pel que fa al títol d'aquest pensament escrit i parlaré en plan més generalitzat i sense assenyalar a ningú, tot i que en conec molts casos.

Molta gent no sé què faria sense els seus pares, els "avis" dels seus fills, que els ajuden en el que poden, quan estan treballant, al metge... en fi, per qualsevol necessitat o emergència que puguin tenir, estar molt bé i és una sort poguer comptar amb ells.
    
Ara bé, és molt injust que hi hagi gent que els facin servir per poder gaudir de tots els seus capricis i que els tinguin esclavitzats. Molts confonen la paraula "avis" per una que no m´agrada tant, la de "mainaderes a temps complert" i sense sou.
Que me’n vaig a sopar amb els amics, els nens amb els avis, que me’n vaig de vacances i tinc ganes d´estar sol i tranquil amb la meva parella, els nens amb els avis, que em bé de gust anar al cine, els nens amb els avis, que tinc ganes de fer el mandrós al sofà els diumenges, els nens amb els avis, i d’altres coses com fer el dinar per tots, fins i tot algunes àvies els hi van a netejar la casa, això ja és tenir més cara que esquena, i tot un sense fi de coses que potser després no saben valorar-ho i el que és pitjor, no ho agraeixen prou per no dir gens, perquè una planteta per l’aniversari per esborrar qualsevol indici de remordiment o tranquil·litzar la consciència, no és suficient. Molts pensen que ells ho fan de gust, i segurament així sigui, però som nosaltres que hem de posar límits, perquè deixar els fills amb els avis de tant en tant no els fa cap mal, al contrari, però sense abusar.
Sisplau, i amb això acabo, reflexioneu, que els vostres pares, els "avis" dels vostres fills, també necessiten anar de vacances, anar al cine o anar a sopar amb els amics, etc. En definitiva, gaudir dels seus nets sense ser una obligació diaria i moltes vegades pesada i esgotadora, perquè ja son grans i necessiten tanquilitat i descans, ells us han cuidat a vosaltres i als vostres germans, si és que en teniu, ara ja no és feina seva, és feina vostre criar i mantenir els vostres fills, i si heu de treballar com ès lògic es poden buscar alternatives i no permetre que els pares hagin de carregar amb tot.