dijous, 21 de febrer del 2019

PLORO

Aviat no hi seran, i ploro per endavant, ploro fort, perquè tot el plorat, ja no ho ploraré quan arribi l’hora del comiat. No em puc imaginar la vida sense els pares, no puc, i se’m fa estrany, feixuc i dolorós, veure com van perdent cada dia que passa, amb el sentiment d’impotència que em rosega. Es fan grans, són grans, els anys que arrosseguen els pesa, han viscut molt i ara se’ls escapa la vida entre els dits, però s’hi aferren amb força, encara els queda un bri d’alè per continuar fent camí, fins que la foscor del final, els porti a la llum d’un principi desconegut, ells creuen fermament, que a l’altre banda, hi ha quelcom esperan-los, cadascú té els seus propis pensaments per apagar la por, perquè la recta final sigui més suportable...

dimarts, 19 de febrer del 2019

EL GOS

Avui he acompanyat a la mama al banc, volia posar la llibreta d’estalvis al dia i pel caixer automàtic no se’n refia, jo li he dit que és més fàcil i ràpid, però és més tossuda que una mula (ric) i ens hem hagut d’esperar uns vint minuts a la cua fins que ens ha arribat el torn. Mentre esperaven sentades en unes cadires una mica incòmodes, ha entrat una senyora d’uns seixanta anys, amb un gos de mida mitjana, semblava jovenet, color marró clar, preciós, no puc identificar la raça ja que no hi entenc gaire. La qüestió és que la senyora l’ha lligat al carret de la compra que duia i ha anat a fer cua en un altre banda de l’oficina deixant-lo sol just davant nostre, no podia deixar de mirar-lo, ha estat uns deu minuts totalment quiet, mirant cap on havia marxat la seva mestressa i movent les orelletes, de tant en tant aixecava lleugerament les potetes de davant, si més no, en cap moment ha bordat o fet algun moviment que pogués molestar, quina delícia i quanta tendresa m’ha despertat, tenia moltes ganes d’acaronar-lo, la veritat és que m’he quedat amb les ganes.
Adoro aquells petits moments, que et deixen grans sensacions...

dilluns, 4 de febrer del 2019

INFÀNCIA ROBADA

No dóno crèdit escoltant l’esfereïdor testimoni d’una víctima d’abusos sexuals, un home que deu fregar la cinquantena, que per fi trenca el silenci després d’anys de callar l’horror que va viure quan era petit. L’agresor era el mossèn del poble, que va abusar sexualment d’ell i d’altres nens impunement durant més d’una dècada. En aquest text em centraré en la reacció dels seus pares, que és el què m’ha impactat i sobretot, el què m’ha indignat més.
Els pares catòlics, creients i practicants, freqüentaven l’església, i quan el nen es mostrava reticent a acompanyar-los a missa, els pares van demanar-li el perquè, quan va explicar el què el mossèn li feia, els seus pares van mirar cap a l’altre banda fent cas omís dels fets, normalitzant i eludint la gravetat de la situació desagradable en que es trobava el nen, encobrint així, el delicte del mossèn i sent, amb el seu silenci, còmplices d’un salvatge sense escrúpols fastigós que va robar la infància al seu fill, un nen innocent, espantat i confós amb tot allò que li estava passant.
La comesa més important dels pares, és protegir als seus fills, de qualsevol perill o amenaça, jo donaria la vida per les meves filles, com els meus pares la donarien per mi i pels meus germans, i no puc entendre quina mena de monstres eren aquests pares que permetien que es cometés tal aberració amb el seu propi fill. 
M’horroritza pensar, que com ell, molts altres nens van haver de passar pel mateix infern, i que al poble era un “secret a veus” i jo em pregunto... Per què ningú ho va denunciar? PER QUÈ? I no em val l’excusa “eren altres temps” o “el poble era molt conservador” perquè ni en aquests temps ni en d’altres, aquests actes fastigosos no s’haurien de permetre, i si es donés el cas, castigar als culpables severament i no mirar cap a l’altre banda com es va fer en el seu moment.