dissabte, 24 d’abril de 2021

AL TREN

El tren serpejava sorollosament per les vies a les entranyes de la ciutat. Ella ocupava un dels seients en un vagó completament vuit, a la darrera estació van baixar els tres passatgers que quedaven; quan el tren va emprendre el seu camí, la sensació de solitud no va trigar a ficar-se-li fins al moll de l’os, va tancar els ulls i es va adormir. Els flocs de neu anaven caient sigil.losament, mentres es feia de nit. La foscor festejava amb l’última claror del dia d’aquell capvespre d’hivern, deixant a cegues el paisatge idíl.lic cobert d’un mantell blanc perlat. 
De sobte un concert de veus estridents la va despertar, va obrir els ulls pesadament, ja no estava sola, un home i una dona estaven asseguts dos seients més endevant i va sentir que xiuxiuejaven en una llengua desconeguda per ella, al seu darrere una colla de joves engrescaven el vagó amb les seves rialles, fet que la va fastiguejar, encara quedava gairebé la meitat del trajecte per arribar al seu destí, i aquells joves estrafolaris van pertorbar la seva pau. Va comptar sis parades abans no van baixar del tren, deixant un silenci encisador. La parella encara hi era, dormien plàcidament recolzats l’un a l’altre, se’ls va mirar una bona estona amb certa tendresa, fins que es va adonar que tenia fred i s’enfundà el seu abric de pell girada, havia acabat la son i deixant-se portar pel lleuger balenceig del tren, es va endinsar en els seus pensaments. Tot d’una va marxar la llum per uns segons que vàren ser eterns, i en tornar, aparagué un home del no-res, es va espolsar la neu de les espatlles i va començar a caminar, es dirigia directament cap a ella, o això li va semblar, lentament i arrossegant els peus, clavant-li una mirada fosca sota el barret moll, duia gavardina i l’envoltava un aire sinistre, ella se’l va mirar amb estupor en acostar-se, però per fortuna va passar de llarg i es va asseure darrera de tot; ella tremolava com una fulla per l’ensurt, podia sentir els batecs del cor accelerat, una vegada es va haver tranquil·litzat, va quedar pensativa uns minuts mirant al buit, tot seguit va treure el seu quadern i sense més dilació, va començar a escriure el final del seu viatge per mons desconeguts, que en poques hores havia de concloure a l’estació del seu poble, on l’esperaven amb impaciència i amb els braços oberts.

dijous, 28 de gener de 2021

INCENDI

Aquesta història és totalment verídica, va succeí a finals d’Agost del 2017, al Santuari Nostra Senyora de Lourdes, un conjunt d’edificis dedicats a la Verge Maria, un dels llocs “sagrats” i més turístics de França, que acull a malalts, peregrinacions, creients de l’església catòlica etc. 
Se m’escapen alguns detalls, però el què relataré és tal i com va passar.
La meva cosina i el seu marit van anar-hi de vacances, aliens a la tragèdia que allà van viure; en un dels hotels a prop del santuari, val a dir que era un hotel que el servei deixava molt a desitjar en molts aspectes, i s’allunyava molt de la idílica publicitat que se’n feia.
Tot va començar quan l’alarma d’incendis va sonar en un to bastant fluig tenint en compte que s’iniciava un incendi. La meva cosina, afortunadament, es trobava a la recepció en aquell fatídic moment, mentres el seu marit era a l’habitació. En un primer moment, la recepcionista en va fer cas omís, pensava que es tractava d’un simulacre, no obstant instants després es va complicar, tot va passar molt depressa,  l’incendi es va estendre molt ràpidament, van fer fora tothom de l’hotel, ella no trobava al seu marit entre la gent, nerviosa i espantada vivint un moment de pànic, en mig d’un incendi que, com us podeu imaginar, sempre és caòtic. Els bombers van tardar més del normal, tot i que el parc de bombers no era gaire lluny, i malauradament no van ser a temps per salvar la vida del seu marit, que el van trobar calcinat, qui sap... potser si haguessin fet més via, encara seguiria viu. El van reconèixer pel DNI mig cremat que duia a la seva bossa, talvegada es va desmaiar en inhalar el fum, tan de bo...
Van dir que l’incendi es va originar a l’habitació del costat, i els darrers moments de vida del meu cosí només són conjectures, hipòtesis del perquè no va poder sortir d’allà en vida.
Com he dit abans, Lourdes és un lloc molt turístic, així que els mitjans, policia...ho van tapar tot, només es va publicar un petit article explicant la veritat a mitges, van dir que el “mort” era un senyor gran que estaba sord i no va sentir l’alarma d’incendis, totalment fals, el marit de la meva cosina, únic mort a la tragèdia, tenia 51 anys i l’oïda en perfectes condicions. L’hotel, en mesures de seguretat més que dubtoses, se n’ha rentat les mans. Al cadàver li van fer l’autòpsia i uns dies després el van tornar a Catalunya per poder-lo enterrar, i a dia d’avui, la meva cosina encara està lluitant perquè li enviïn els resultats de l’autòpsia i la paperassa pertinent per poder cobrar l’assegurança de vida que compartia amb el seu marit, i a poder ser una indemnització per part de l’hotel, ja que també deu tenir, o en tot cas, hauria de tenir, una assegurança per possibles accidents, danys a clients, com seria el normal, a part de voler que es fes una investigació rigorosa dels fets, comprovant aixi qualsevol indici de negligència. Va contractar una advocada a França, però després de cobrar-li 1000€ la va deixar penjada i mai més n’ha sabut res, segurament li van tancar la boca perquè el cas no tingués més transendència ni sortís a la llum; ara está en mans d’advocats catalans que tenen sucursal a França i el cas seguex obert, o paralitzat pel què semble, l’únic que n’ha tret fins ara són despeses. Des de França li han negat tota mena d’ajuda, i mentre encara era allà, es va sentir desamparada. Aquest tema, sembla ser que no interessa que se sàpiga i tingui ressò per la mala imatge i repercussió negativa que pot tenir una mala publicitat d’aquestes dimensions, els podria fer perdre molts diners i no els hi convé. És del tot inacceptable i vergonyós que un “negoci” valgui més que una vida humana. Tant de bo es puguin esclarir els fets, i que rodin els caps que hagin de rodar, només demanem que es faci justícia, perquè el meu enyorat cosí pugui descansar en pau, i la meva cosina, finalment, pugui passar pàgina i viure tranquila.

(A dia d’avui, Gener del 2021, encara no s’han entregat el certificat de defunció i resultat de l’autòpsia, seguim esperant)

MARE

No em penedeixo d’haver pres la decisió de tenir fills, és un camí que vam prendre junts el meu marit i jo, una opció arriscada, els fills no vénen amb un manual d’instruccións sota el braç, ni ningú t’assegura que neixaran sans, vas a cegues i segueixes endavant per molt pedregós que sigui el camí.
Ser mare és una tasca complicada, ja mai més deixaré de patir, per una cosa o altre el patiment sempre està latent, en cada edat hi ha una etapa plena d’obstacles que vas superant, algunes “a tranques i barranques” si més no, la satisfacció d’arribar a la meta és impagable.
Una de les coses que se’m fan més farragoses  són les gestions burocràtiques, emplenar documents i més paperassa, autoritzacions, reunions escolars... per l’única cosa que tinc ganes que siguin majors d’edat és perquè no m’hagi d’encarregar de totes aquestes coses, que arribin a l’edat que elles mateixes siguin capaces de gestionar-ho. 
La meva conclusió respecte a esdevenir mare, és que per molta feina i patiment, el balanç és positiu, i sens dubte ho tornaria a fer.