diumenge, 28 d’octubre del 2018

PORS

Que la por sigui quelcom inexistent, perquè és un entrebanc poderós, que només viu al meu cap per fer-me dubtar, és el vertigen que em reté a la meva zona de confort, em clava els peus a terra i no em deixa avançar, immobilitzant-me cadascun dels músculs.
La por no dóna la cara però em fa la traveta i m’ensenya les urpes, és invisible però em fa gelar la sang, no es deixa tocar però m’agafa amb força evitant que la caiguda en picat sigui inevitable, de vegades la por també és prudència, quan tinc l’impuls de llençar-me sense paracaigudes. La por té un gust agredolç, té dues cares, de vegades està de la meva part, d’altres se’m posa en contra, però sempre hi és, bategant, per bé o per mal, esperant el moment d’actuar...




dimecres, 24 d’octubre del 2018

He après que passar de la rancúnia a la indiferència és fer un gran pas, és avançar, madurar i estar en pau amb mi mateixa, alleugerir una càrrega tant pesada com innecessària, és com cicatritzar una ferida i oblidar el dolor que m’ha causat. També és una bona manera de, no tan sols passar pàgina, sinó de canviar de llibre.
Hi ha episodis de la meva vida, que vistos amb la perspectiva del temps, pot canviar la meva manera de veure-les, i no puc evitar fer-me preguntes com: “què hi tenia al cap, i en què estaven pensant els meus ulls que no em deixaven veure més enllà?”
Jo no canvio, el què canvia és la meva manera de veure les coses segons va passan la vida.

CLAU ROENT

Motivacions per escriure no me’n manquen, però el fet de saber que tu em llegeixes, encara que sigui de tant en tant, o segurament poc sovint, em dóna forces, inspira als meus dits a ordenar els pensaments que suren al meu cap; no t’ho diré a la cara, si més no, et sentiràs aludit, segueix llegint si em vols entendre...
Ara ens separa el què un dia ens va unir  “ulls que no veuen, cor que no sent” o això diuen, però què hi farem, és la vida, però millor que sigui així, tot no es pot tenir.
En una època vulnerable per les circumstàncies, un es pot aferrar a un clau roent, i tu per mi vas ser aquest clau, en un món paral·lel, on et somiava, t’acariciava amb els meus poemes, i feia nostre una de les cançons que més m’agradaven, va ser com fer-te una mena de regal en la distància.
Crec que mai trobaré el valor de posar paraules als meus sentiments, talvegada contradictoris, que, a poc a poc i sense adonar-me’n, em van fer embogir. Sempre tindrem aquella conversa pendent, com una espineta clavada.
Finalment el teu silenci s’acomiada per tu, ell m’ha fet obrir els ulls i ara et deixo anar, sabent que no em vas entendre ni em vas sentir especial com deies, i sospitant que et vas cansar, o potser ja et vaig donar tot el què et podia oferir, o em vas substituir per una de millor, no ho sé del cert, en qualsevol cas, el què sí sé, és que tu mai sabràs, quant et vaig arribar a estimar...

dimarts, 23 d’octubre del 2018

EL TEMPS NO ENS ESPERA

No es pot viure a l’espera dels divendres, la vida és massa curta per voler córrer tant, esperar els caps de setmana, les vacances i els ponts. Estem massa pendents del què farem demà i no del què fem avui. Penso que no valorar el moment és un error irreparable, com si els dilluns o qualsevol altre dia de la setmana no ens poguessim permetre ser feliços, ni gaudir del què aquests ens deparen. Un dimarts podem trobar l’amor de la nostra vida, un dimecres inesperat podem rebre una bona notícia, o quedar amb el nostre millor amic cada dijous. 
El temps no ens espera, i no ens torna el temps que hem perdut esperant...

RIURE

Escoltaria el teu riure tot el dia i tota la nit
riure junts 
sense motiu
èbris del moment
parar el temps i fer-lo esclau d’aquest instant
no fer res i deixar-ho tot per demà
sense esperar
sense pensar en el què vindrà
que només calgui riure per viure... 

dilluns, 22 d’octubre del 2018

CADA MATÍ...

Cada matí en encetar el dia, esdevindrà un motiu per viure’l, obro finestres i deixo entrar el sol, la brisa, i aquesta olor penetrant a terra mullada, perfum que aquesta nit ens ha deixat la rosada. Ara el cel s’ha espolsat els quatre núvols negres que entristien els dies i llueix ben blau. 
No toco de peus a terra i faig volar coloms, somio desperta, d’il.lusions també puc viure, si més no, sobreviure.
No hi ha prous dies per tants somriures, ni prous nits per tant d’amor, tantmateix, no estima més qui mès abraça, sinó qui més ho demostra...

divendres, 19 d’octubre del 2018

LA PADRINA

“Als trenta anys se’m va acabar la vida...” em va dir. 
La padrina és la dona més forta i soferta que conec, amb noranta anys arrossega moltes experiències, antany tot era més complicat, en una casa senzilla i sense comoditats mancaven diners per tantes boques, les dificultats no eren poques en aquells temps incerts.
Una família, com tantes, marcada per la maleïda guerra, una guerra que es va endur el fill gran sense compassió.
Als trenta anys, la padrina va deixar de banda la seva vida, després que el seu germà quedés vidu amb dues criatures.
Li va tocar carregar el pès d’una vida evocada a tenir cura dels altres, a casa eren molts, els pares grans i malalts, dos germans més petits amb les mans curtides de treballar la terrra, el germà gran desfet per la seva pèrdua, i també es va fer càrrec dels dos nebots, orfes de mare, un d’ells recent nascut, que va criar com els seus propis fills. Ella ja no importava, calia tirar endavant, la seva família la necessitaven.
Diuen que la millor pèrdua de temps, és estar amb algú que estimes, doncs jo crec que això no és perdre el temps, sinó guanyar-lo. Perdre el temps és esperar el tren que fa tard, o un missatge que no arriba, o haver d’estar amb qui no vols estar, i un llarg etc. de coses que no et vénen de gust.
Diuen que voler és poder, si més no, no sempre és així, per falta de mitjans o qualsevol obstacle i/o entrebanc que et dificulti el camí per arribar al teu objectiu. Ara bé, voler veure, sentir o llegir algú que aprecies, no admet excuses, com: “volia trucar-te però...” aquest “volia” i aquest “però” només són excuses, perquè si realment vols contactar amb algú, ho fas sense “peròs”.
Diuen que qui vulgui peix que es mulli el cul.
També diuen que si tens paciència tot arriba, però, i si no la tens?
Jo si vull flors surto a buscar-les, no espero a que me les portin. L’experiència m’ha ensenyat a no esperar res de ningú.




dijous, 18 d’octubre del 2018

SÓC LA TARDOR 🍁

Sóc la Tardor
nascuda per canviar els dies i les nits, arribo amb paraigües i ulleres de sol.
No esperis de mi que t’escalfi el llit.
No he vingut per quedar-me, doncs només estic de pas, la meva breu estada et prepara pel què vindrà, el meu clima tan sols et farà pessigolles, el pitjor estar per arribar, i si no t’ho creus, espera i veuràs.
Vaig a pas lent però no m’aturo, els meus cabells castanys cobreixen les muntanyes i les valls.
Sóc atrevida, atractiva i elegant, vestida amb tons marrons i rogencs em passejo sigil.losa, observant i desafiant, deixant un rastre de pluja com a regal pels camps assedegats. El meu alè refresca les matinades i les fulles seques cauen rendides als meus peus.
Faig lluir el sol al matí, i al migdia et porto tempesta, o a l’inrevés, sóc indecisa, juganera i capritxosa, però no creguis que estic boja, només estic com el temps, així que, t’agradi o no, sóc així, l’estació de l’any més inspiradora que trobaràs, em dediquen poemes i em canten cançons.
Abans t’he dit que no he vingut per quedar-me, 
i així és, aviat me n’aniré, però quan menys t’ho esperis, tornaré...


dimecres, 17 d’octubre del 2018

LLIBERTAT

Per intentar-ho que no quedi, perquè un dia,  l’esforç de tots donarà els seus fruits. Demanar la llibertat d’un poble no és delicte als ulls del món, un món que ens mira. El suport rebut per part d’aquells que creuen en la nostra causa, ens alimenta les ganes de seguir lluitant, mentre que l’odi d’altres, ens manté ferms i alçats, la rendició no és una opció, seguirem aquesta lluita sense condicions fins el darrer alè, la Llibertat és el nostre destí i ens vol units, bategant amb més força que mai, fent pinya i creient en nosaltres mateixos, perquè junts podem aconseguir el què ens proposem.
Si més no, per intentar-ho que no quedi...