NINOT EXÀNIME

Exclosa, infravalorada, perduda, derrotada, tan invisible, sola i desemparada, com una joguina de poques virtuts i molts defectes que ja no serveix ni per agafar pols, deixada de costat, ignorada per la vida, passant de puntetes tractant de no fer gaire soroll, però sempre vigilant i vetllant pels que la rodegen, només viure pels altres amb cap mena d'objectiu propi, cap meta al seu punt de visió, portada per les ones sense rumb ni destí, apartada de tota felicitat sense cap indici de que aquesta li torni a somriure. Avergonyida per un mal passat latent que li talla l'aire. Tot és un sense sentit com una foscor enlluernadora o un silenci eixordador. Moments feliços flueixen, si més no, desapareixen com l'aigua entre els dits; els dubtes pesants que li ronden no ténen una resposta clara, por al futur, a la pèrdua del que li queda, incertesa adherida a la pell com una paparra, plors continguts per no ofendre als que volen viure sense la seva tristesa, turment que desperta cada dia amb ella pel desig i la necessitat de romandre en un son profund, distant amb tothom mirant de reüll com la dónen per sentat, menystenint la seva presència, maltractada sense voler i inconscientment pels que la necessiten sense valorar quant i ignorant que ja no vol pertànyer a aquest món on el patiment fa d'ella un ninot de drap, exànime, trencat i descolorit. En un balanç de la vida suspesa en gairebé tot i alguns aprovats pels pèls. Ningú sap què et passa pel cap, però tu ho saps prou bé...

ATTRACTA

Era molt bona persona, uns cosa no teu l’altre, però beure era una de les seves passions més destructores. De dia policia i de nit empinava el colze com si no hi hagués un demà, aparentment dues coses incompatibles, però no per ella. La majoria d’irlandesos neixen amb  una ampolla a la mà, ella n’era una. Gairabé cada dia despés de sopar, cosa rutinària, jo em quedava amb els nens i el Dove i ella, la Attracta, anaven al “pub” de la cantonada a “desconnectar” del dia i empassar-se la nit sense pensar amb l'endemà. El Dove retirava el primer, ella es quedava una estona més, una copa més, o dues, o tres...

Ja dormíem feia hores, quan la clau juganera no acabava d'encertar el pany, els dits maldestres finalment aconseguien la seva fita, obrir la porta. Les escales que portaven a l'habitació eren un obstacle potent, me l'imaginava amb el cap donant voltes com quan viatges amb vaixell a cavall d'un mar esvalotat; si més no, l'endemà es llevaba per anar a treballar, curiosament sense ressaca, potser el cos el tenia acostumat a aquest ritme i ja no es queixava per l'excés d'alcohol, o això ens feia creure...

LA PADRINA

“Als trenta anys se’m va acabar la vida...” em va dir. 

La padrina és la dona més forta i soferta que conec, amb noranta i tants anys arrossega moltes experiències, antany tot era més complicat, en una casa senzilla i sense comoditats mancaven diners per tantes boques, les dificultats no eren poques en aquells temps incerts.

Una família, com tantes, marcada per la maleïda guerra, una guerra que es va endur el fill gran sense compassió.

Als trenta anys, la padrina va deixar de banda la seva vida, després que el seu germà quedés vidu amb dues criatures.

Li va tocar carregar el pès d’una vida evocada a tenir cura dels altres, a casa eren molts, els pares grans i malalts, dos germans més petits amb les mans curtides de treballar la terrra, el germà gran desfet per la seva pèrdua, i també es va fer càrrec dels dos nebots, orfes de mare, un d’ells recent nascut, que va criar com els seus propis fills. Ella ja no importava, calia tirar endavant sense queixar-se, pensant en els altres, la seva família la necessitava.

Ahir la vam enterrar, amb un dolor inmens fruit de l'amor que li professaven; ja només queda el record i l'enyorança, esperançats de retrobar-nos allà on sigui, allà on tot és etern...

GUERRA

Es respirava mal estar, temps convulsos amb l'aire remogut per l'odi i les ànsies de poder, les desavinences d'uns les pagàren d'altres i finalment la guerra civil va esclatar. La meva mare tenia quatre anys i nomes té records borrosos, si més no, el mateix dia que que la guerra esclatà el meu pare en complia cinc, i va ser testimoni del dolor causat, en diverses vegades ens ha explicat amb la veu trencada pel mal record..."en arribar a casa vaig trobar la mare plorant"

Els meus tiets van ser cridats a files, els meus avis esgarrifats van haver de despedir els seus fills sense saber si els tornarien a abraçar, en Josep de vint-i-un anys, en Joanito de dinou i en Salvador de disset eren els meus tiets materns, en Francisco era el meu tiet patern, cadascú a una destinació diferent, però a tots quatre els esperava el mateix destí, l'horror, i la sang bessada per una guerra absurda, on possiblement lluitarien en diferents bàndols, dels quatre només en va tornar un de viu, el tiet Josep. Les guerreres sempre acaben igual, uns es barallen i d'altres paguen els plats trencats.

MIli

A casa sempre hem tingut molt present la guerra civil, un germà del meu pare mai en va tornar, i de tres germans de ma mare que hi van anar només un d'ells en va sobreviure, de petita era un tema el qual em feia por, les bombes, el refugi, les fotografies dels meus tiets vestits de militars, les cartes des del front amb paraules d'amor cap a la família, encara feien olor a l'enyorança i la por de no tornar al caliu de casa, al poble que els va veure néixer i créixer fins que els van obligar a fer-se soldats i fer de les armes la seva eina.

Quan molts anys després els meus dos germans grans van haver d'anar a fer la mili, jo només tenia nou anys i m'imaginava que on anaven era a la guerra com els meus tiets, conseqüència de les tristes històries que ens explicaven els meus pares i el tiet Josep, sobrevivent d'aquells temps d'horrors. Quan vam anar a l'estació de Tarragona a despedir el meu germà gran que se n'anava a Cartagena juntament amb més nois amb el seu "petate" vaig plorar pensant que potser no el tornaria a veure, quin sentiment més dolorós, veure'l formar una fila, pujar al tren i veure com s'allunyava mentre li feia adéu amb la mà... mai oblidaré la por que m'invadia aquell comiat.

L'altre germà va tenir la sort de fer la mili a Reus, així que gairebé cada dia venia a casa a veure'ns, per mi era un gran alleugement, tot i que el neguit per tenir l'altre germà lluny el tenia aferrat a la pell. Quan van acabar la mili maleïda va ser com escapar de la presó que em tenia retinguda i presa de la por.

CAMÍ DE ROSES

La vida no era precisament un camí de roses, o sí, però per cada pètal que es trobava, trepitjava un plegat d'espines tant puntxagudes que les ferides no deixaven mai de sagnar, i el dolor era constant. Desitjava posar fi a aquell roser que no la deixava viure, acabar amb tot el sufriment que entre uns i altres li causaven, si més no, no tenia el valor suficient per fer el pas, també hi havia coses bones que es feia difícil abandonar, les persones que l'estimaven sense condicions, només per aquelles, encara que fossin escasses, no volia perdre-les i molt menys causar tant de mal amb la seva fugida, éren un lligam massa fort, si bé que la decisió va ser ferma i es va quedar fins que el final la vingués a buscar.

NORMAL

Quan veiem un vídeo a la xarxa social que sigui, i surten diferents homes jugant amb els seus fills, canviant-los-hi el bolquer, donant-los de menjar, etc..., sempre hi acompanya una frase com "mira quin gran pare està fet" o "el pare de l'any" o qualsevol altre frase fent de la tasca una heroïcitat que cal premiar, pel contrari, no passa amb les dones en la mateixa situació, aquí està el problema, que en una dona és "normal" està pels seus fills i no mereix que se les premiï amb frases com "la mare de l'any" i en canvi als homes sí, està tan normalitzat que no hi donem importància, error que discrimina i menysprea la tasca de les mares, i sembla que complir amb les obligacions amb els fills els hi sigui injustament reconegut només als pares, la societat no és conscient d'aquesta injustícia i les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan cas omís del problema enaltint la desigualtat amb aquests petits (o no tan petits) detalls. Així doncs, i no m'allargo més, prenem consciència i reflexionem, encara hi ha un llarg camí per recórrer fins a arribar a la meta de la igualtat absoluta entre homes i dones.