dissabte, 11 de març de 2023

NORMAL

Quan veiem un vídeo a la xarxa social que sigui, i surten diferents homes jugant amb els seus fills, canviant-los-hi el bolquer, donant-los de menjar, etc..., sempre hi acompanya una frase com "mira quin gran pare està fet" o "el pare de l'any" o qualsevol altre frase fent de la tasca una heroïcitat que cal premiar, pel contrari, no passa amb les dones en la mateixa situació, aquí està el problema, que en una dona és "normal" està pels seus fills i no mereix que se les premiï amb frases com "la mare de l'any" i en canvi als homes sí, està tan normalitzat que no hi donem importància, error que discrimina i menysprea la tasca de les mares, i sembla que complir amb les obligacions amb els fills els hi sigui injustament reconegut només als pares, la societat no és conscient d'aquesta injustícia i les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan cas omís del problema enaltint la desigualtat amb aquests petits (o no tan petits) detalls. Així doncs, i no m'allargo més, prenem consciència i reflexionem, encara hi ha un llarg camí per recórrer fins a arribar a la meta de la igualtat absoluta entre homes i dones.

dimecres, 28 de desembre de 2022

INCENDI

Aquesta història és totalment verídica, va succeí a finals d’Agost del 2017, al Santuari Nostra Senyora de Lourdes, un conjunt d’edificis dedicats a la Verge Maria, un dels llocs “sagrats” i més turístics de França, que acull a malalts, peregrinacions, creients de l’església catòlica etc. 
Se m’escapen alguns detalls, però el què relataré és tal i com va passar.
La meva cosina i el seu marit van anar-hi de vacances, aliens a la tragèdia que allà van viure; en un dels hotels a prop del santuari, val a dir que era un hotel que el servei deixava molt a desitjar en molts aspectes, i s’allunyava molt de la idílica publicitat que se’n feia.
Tot va començar quan l’alarma d’incendis va sonar en un to bastant fluig tenint en compte que s’iniciava un incendi. La meva cosina, afortunadament, es trobava a la recepció en aquell fatídic moment, mentres el seu marit era a l’habitació. En un primer moment, la recepcionista en va fer cas omís, pensava que es tractava d’un simulacre, no obstant instants després es va complicar, tot va passar molt depressa,  l’incendi es va estendre molt ràpidament, van fer fora tothom de l’hotel, ella no trobava al seu marit entre la gent, nerviosa i espantada vivint un moment de pànic, en mig d’un incendi que, com us podeu imaginar, sempre és caòtic. Els bombers van tardar més del normal, tot i que el parc de bombers no era gaire lluny, i malauradament no van ser a temps per salvar la vida del seu marit, que el van trobar calcinat, qui sap... potser si haguessin fet més via, encara seguiria viu. El van reconèixer pel DNI mig cremat que duia a la seva bossa, talvegada es va desmaiar en inhalar el fum, tan de bo...
Van dir que l’incendi es va originar a l’habitació del costat, i els darrers moments de vida del meu cosí només són conjectures, hipòtesis del perquè no va poder sortir d’allà en vida.
Com he dit abans, Lourdes és un lloc molt turístic, així que els mitjans, policia...ho van tapar tot, només es va publicar un petit article explicant la veritat a mitges, van dir que el “mort” era un senyor gran que estaba sord i no va sentir l’alarma d’incendis, totalment fals, el marit de la meva cosina, únic mort a la tragèdia, tenia 51 anys i l’oïda en perfectes condicions. L’hotel, en mesures de seguretat més que dubtoses, se n’ha rentat les mans. Al cadàver li van fer l’autòpsia i uns dies després el van tornar a Catalunya per poder-lo enterrar, i a dia d’avui, la meva cosina encara està lluitant perquè li enviïn els resultats de l’autòpsia i la paperassa pertinent per poder cobrar l’assegurança de vida que compartia amb el seu marit, i a poder ser una indemnització per part de l’hotel, ja que també deu tenir, o en tot cas, hauria de tenir, una assegurança per possibles accidents, danys a clients, com seria el normal, a part de voler que es fes una investigació rigorosa dels fets, comprovant aixi qualsevol indici de negligència. Va contractar una advocada a França, però després de cobrar-li 1000€ la va deixar penjada i mai més n’ha sabut res, segurament li van tancar la boca perquè el cas no tingués més transendència ni sortís a la llum; ara está en mans d’advocats catalans que tenen sucursal a França i el cas seguex obert, o paralitzat pel què semble, l’únic que n’ha tret fins ara són despeses. Des de França li han negat tota mena d’ajuda, i mentre encara era allà, es va sentir desamparada. Aquest tema, sembla ser que no interessa que se sàpiga i tingui ressò per la mala imatge i repercussió negativa que pot tenir una mala publicitat d’aquestes dimensions, els podria fer perdre molts diners i no els hi convé. És del tot inacceptable i vergonyós que un “negoci” valgui més que una vida humana. Tant de bo es puguin esclarir els fets, i que rodin els caps que hagin de rodar, només demanem que es faci justícia, perquè el meu enyorat cosí pugui descansar en pau, i la meva cosina, finalment, pugui passar pàgina i viure tranquila.

(A dia d’avui, Gener del 2021, encara no s’han entregat el certificat de defunció i resultat de l’autòpsia, seguim esperant)

‘Després de cinc anys l’assegurança de l’hotel l’ha indemnitzat amb 150.000€, i a l’hotel li han pagat 2.000.000€, cas tancat, una injustícia més i una prova de desampar més, la vida humana segons ells val 150.000€, i la d’un hotel 2.000.000€, estem sols.’

diumenge, 19 de juny de 2022

L’ASSASSÍ DEL MOCADOR BLAU

L’angle del tret descartava que fos un suïcidi, i l’arma que duia a la má no coincidia amb la bala allotjada just al mig del cap, la víctima era un toll de sang en mig d’una habitació totalment despullada, com ella, no hi havia mobles, ni quadres, ni res que indiqués que aquella casa vella i en mig del no-res estés habitada, just com les altres, feia olor d’humitat, i la brutícia cubria el terra de fusta que cruixia sota els peus. Ella, amb els ulls encara oberts, ja havia perdut aquest món de vista, només duia un mocador blau llis lligat al coll, sense empremtes ni teixit amb l’ADN sota les ungles, sense rastre de l’autor de tanta crueltat. L’arma del crim ja era al fons del llac, a kilòmetres de distància del lloc dels fets, descartant que l’havien de buscar allà, l’assassí no va deixar caps solts, tot estava estudiat al detall, sense marge d’error, la trucada la va fer amb un mòbil de prepagament que va destruir immediatament, amb la veu distorsionada, irreconeixible, va dir on havia deixat el cos i va penjar. L’inspectora que portava el cas hauria de ser extremadament llesta i perspicaç per descubrir qui havia acabat amb la vida d’aquella desafortunada noia, i de tres més, exactament de la mateixa manera i en cases diferents, si més no, no s’ha de subestimar mai una dona amb set de resoldre un dels casos més complicats en els darrers vint anys, set d’atrapar “l’assassí del mocador blau” o potser era “l’assessina del mocador blau...?

dilluns, 11 d’octubre de 2021

COC DE NATILLES

INGREDIENTS:

1 natilles 
2 mides (del gotet de natilles) de sucre blanc o morè
3 mides    “      de farina de blat
3 ous 
1 sobret de llevat (tipo royal)
Canyella en pols
Ratlladura de llimona/taronja
El suc d'una llimona/taronja  
Sucre glas per decorar 

Batre els ous amb el sucre, afegim les natilles i batem una estona fins que quedi ben integrat, tot seguit hi posem el suc i ratlladura del cítric que hem triat i seguim batent, després incorporem a poc a poc la farina i el llevat tamizats, ho batem tot procurant que no quedin grumolls. Posem la barreja al forn pre-escalfat a 175 graus una hora aproximadament, tanquem el forn i ho deixem reposar uns minuts dins amb l’escalfor residual, seguidament ho treiem i deixem refredar, espolvoragem sucre glas, i ja estarà, menjar totalment fred. 

dissabte, 24 d’abril de 2021

AL TREN

El tren serpejava sorollosament per les vies a les entranyes de la ciutat. Ella ocupava un dels seients en un vagó completament vuit, a la darrera estació van baixar els tres passatgers que quedaven; quan el tren va emprendre el seu camí, la sensació de solitud no va trigar a ficar-se-li fins al moll de l’os, va tancar els ulls i es va adormir. Els flocs de neu anaven caient sigil.losament, mentres es feia de nit. La foscor festejava amb l’última claror del dia d’aquell capvespre d’hivern, deixant a cegues el paisatge idíl.lic cobert d’un mantell blanc perlat. 
De sobte un concert de veus estridents la va despertar, va obrir els ulls pesadament, ja no estava sola, un home i una dona estaven asseguts dos seients més endevant i va sentir que xiuxiuejaven en una llengua desconeguda per ella, al seu darrere una colla de joves engrescaven el vagó amb les seves rialles, fet que la va fastiguejar, encara quedava gairebé la meitat del trajecte per arribar al seu destí, i aquells joves estrafolaris van pertorbar la seva pau. Va comptar sis parades abans no van baixar del tren, deixant un silenci encisador. La parella encara hi era, dormien plàcidament recolzats l’un a l’altre, se’ls va mirar una bona estona amb certa tendresa, fins que es va adonar que tenia fred i s’enfundà el seu abric de pell girada, havia acabat la son i deixant-se portar pel lleuger balenceig del tren, es va endinsar en els seus pensaments. Tot d’una va marxar la llum per uns segons que vàren ser eterns, i en tornar, aparagué un home del no-res, es va espolsar la neu de les espatlles i va començar a caminar, es dirigia directament cap a ella, o això li va semblar, lentament i arrossegant els peus, clavant-li una mirada fosca sota el barret moll, duia gavardina i l’envoltava un aire sinistre, ella se’l va mirar amb estupor en acostar-se, però per fortuna va passar de llarg i es va asseure darrera de tot; ella tremolava com una fulla per l’ensurt, podia sentir els batecs del cor accelerat, una vegada es va haver tranquil·litzat, va quedar pensativa uns minuts mirant al buit, tot seguit va treure el seu quadern i sense més dilació, va començar a escriure el final del seu viatge per mons desconeguts, que en poques hores havia de concloure a l’estació del seu poble, on l’esperaven amb impaciència i amb els braços oberts.

dijous, 28 de gener de 2021

MARE

No em penedeixo d’haver pres la decisió de tenir fills, és un camí que vam prendre junts el meu marit i jo, una opció arriscada, els fills no vénen amb un manual d’instruccións sota el braç, ni ningú t’assegura que neixaran sans, vas a cegues i segueixes endavant per molt pedregós que sigui el camí.
Ser mare és una tasca complicada, ja mai més deixaré de patir, per una cosa o altre el patiment sempre està latent, en cada edat hi ha una etapa plena d’obstacles que vas superant, algunes “a tranques i barranques” si més no, la satisfacció d’arribar a la meta és impagable.
Una de les coses que se’m fan més farragoses  són les gestions burocràtiques, emplenar documents i més paperassa, autoritzacions, reunions escolars... per l’única cosa que tinc ganes que siguin majors d’edat és perquè no m’hagi d’encarregar de totes aquestes coses, que arribin a l’edat que elles mateixes siguin capaces de gestionar-ho. 
La meva conclusió respecte a esdevenir mare, és que per molta feina i patiment, el balanç és positiu, i sens dubte ho tornaria a fer.

dimecres, 16 de desembre de 2020

TIÓ ROBAT

Robar el Tió a uns nens és robar la seva il.lusió, la nostra tradició tant esperada per Nadal no es toca, cadascú té la seva, el Tió és un costum que cada casa l’interpreta d’una manera diferent, en el meu cas arriba a casa un dia inesperat, en el cas de molts es va a buscar al bosc. 
La meva amiga, com cada any, va anar a un bosquet amb la seva família, ella entreté els nens mentres el seu marit amaga el Tió en algun raconet, va deixant un rastre de pells de mandarina per fer-ho més emocionant pels seus fills, i després de fer una volta esperaven trobar-lo davant dels ulls emocionats dels nens; si més no, enguany no ha sigut així, el Tió no hi era, no s’ho podien creure, quanta impotència en veure que algú l’havia agafat. Van solventar la situació inventant-se una història per convèncer els nens i treure ferro a tal mala sort. 
Amb la mosca al nas, el pare dels nens va tenir un lleuger presentiment i va buscar Tions al Wallapop, amb la gran sorpresa que el seu estava a la venda per 35€, el va reconèixer desseguida, el va comparar amb les fotos que tenia d’altres anys i no hi havia cap mena de dubte per uns detalls molt personals, ell mateix l’havia fet amb les seves mans. Va mirar la ubicació del perfil de l’individu i vivia a prop de casa seva. Li va enviar un missatge al venedor fent veure que estava interessat i regatejant una mica per dissimular, primer hi estava d’acord però al cap d’una estona li va dir que la seva dona l’acabava de vendre i tot seguit va tancar el compte sense deixar rastre i fent impossible poder-lo localitzar. 
S’ha de ser un cretí i molt mala persona per jugar amb els sentiments d’uns nens, per sort, per ells només ha estat un anècdota que recordaran amb un somriure, perquè els nens són així d’innocents...