GUERRA

Es respirava mal estar, temps convulsos amb l'aire remogut per l'odi i les ànsies de poder, les desavinences d'uns les pagàren d'altres i finalment la guerra civil va esclatar. La meva mare tenia quatre anys i nomes té records borrosos, si més no el meu pare ja en tenia sis i va ser testimoni del dolor causat, en diverses vegades ens ha explicat amb la veu trencada pel mal record..."en arribar a casa vaig trobar la mare plorant"

Els meus tiets van ser cridats a files, els meus avis esgarrifats van haver de despedir els seus fills sense saber si els tornarien a abraçar, en Josep de vint-i-un anys, en Joanito de dinou i en Salvador de disset eren els meus tiets materns, en Francisco era el meu tiet patern, cadascú a una destinació diferent, però a tots quatre els esperava el mateix destí, l'horror, i la sang bessada per una guerra absurda, on possiblement lluitarien en diferents bàndols, dels quatre només en va tornar un de viu, el tiet Josep. Les guerreres sempre acaben igual, uns es barallen i d'altres paguen els plats trencats.

MIli

A casa sempre hem tingut molt present la guerra civil, un germà del meu pare mai en va tornar, i de tres germans de ma mare que hi van anar només un d'ells en va sobreviure, de petita era un tema el qual em feia por, les bombes, el refugi, les fotografies dels meus tiets vestits de militars, les cartes des del front amb paraules d'amor cap a la família, encara feien olor a l'enyorança i la por de no tornar al caliu de casa, al poble que els va veure néixer i créixer fins que els van obligar a fer-se soldats i fer de les armes la seva eina.

Quan molts anys després els meus dos germans grans van haver d'anar a fer la mili, jo només tenia nou anys i m'imaginava que on anaven era a la guerra com els meus tiets, conseqüència de les tristes històries que ens explicaven els meus pares i el tiet Josep, sobrevivent d'aquells temps d'horrors. Quan vam anar a l'estació de Tarragona a despedir el meu germà gran que se n'anava a Cartagena juntament amb més nois amb el seu "petate" vaig plorar pensant que potser no el tornaria a veure, quin sentiment més dolorós, veure'l formar una fila, pujar al tren i veure com s'allunyava mentre li feia adéu amb la mà... mai oblidaré la por que em m'invadia.

L'altre germà va tenir la sort de fer la mili a Reus, així que gairebé cada dia venia a casa a veure'ns, per mi era un gran alleugement, tot i que el neguit per tenir l'altre germà lluny el tenia aferrat a la pell. Quan van acabar la mili maleïda va ser com escapar de la presó que em tenia retinguda i presa de la por.

CAMÍ DE ROSES

La vida no era precisament un camí de roses, o sí, però per cada pètal que es trobava, trepitjava un plegat d'espines tant puntxagudes que les ferides no deixaven mai de sagnar, i el dolor era constant. Desitjava posar fi a aquell roser que no la deixava viure, acabar amb tot el sufriment que entre uns i altres li causaven, si més no, no tenia el valor suficient per fer el pas, també hi havia coses bones que es feia difícil abandonar, les persones que l'estimaven sense condicions, només per aquelles, encara que fossin escasses, no volia perdre-les i molt menys causar tant de mal amb la seva fugida, éren un lligam massa fort que la decisió va ser ferma i es va quedar fins que el final la vingués a buscar.

NORMAL

Quan veiem un vídeo a la xarxa social que sigui, i surten diferents homes jugant amb els seus fills, canviant-los-hi el bolquer, donant-los de menjar, etc..., sempre hi acompanya una frase com "mira quin gran pare està fet" o "el pare de l'any" o qualsevol altre frase fent de la tasca una heroïcitat que cal premiar, pel contrari, no passa amb les dones en la mateixa situació, aquí està el problema, que en una dona és "normal" està pels seus fills i no mereix que se les premiï amb frases com "la mare de l'any" i en canvi als homes sí, està tan normalitzat que no hi donem importància, error que discrimina i menysprea la tasca de les mares, i sembla que complir amb les obligacions amb els fills els hi sigui injustament reconegut només als pares, la societat no és conscient d'aquesta injustícia i les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan cas omís del problema enaltint la desigualtat amb aquests petits (o no tan petits) detalls. Així doncs, i no m'allargo més, prenem consciència i reflexionem, encara hi ha un llarg camí per recórrer fins a arribar a la meta de la igualtat absoluta entre homes i dones.

INCENDI

Aquesta història és totalment verídica, va succeí a finals d’Agost del 2017, al Santuari Nostra Senyora de Lourdes, un conjunt d’edificis dedicats a la Verge Maria, un dels llocs “sagrats” i més turístics de França, que acull a malalts, peregrinacions, creients de l’església catòlica etc. 

Se m’escapen alguns detalls, però el què relataré és tal i com va passar.

La meva cosina i el seu marit van anar-hi de vacances, aliens a la tragèdia que allà van viure; en un dels hotels a prop del santuari, val a dir que era un hotel que el servei deixava molt a desitjar en molts aspectes, i s’allunyava molt de la idílica publicitat que se’n feia.

Tot va començar quan l’alarma d’incendis va sonar en un to bastant fluig tenint en compte que s’iniciava un incendi. La meva cosina, afortunadament, es trobava a la recepció en aquell fatídic moment, mentres el seu marit era a l’habitació. En un primer moment, la recepcionista en va fer cas omís, pensava que es tractava d’un simulacre, no obstant instants després es va complicar, tot va passar molt depressa,  l’incendi es va estendre molt ràpidament, van fer fora tothom de l’hotel, ella no trobava al seu marit entre la gent, nerviosa i espantada vivint un moment de pànic, en mig d’un incendi que, com us podeu imaginar, sempre és caòtic. Els bombers van tardar més del normal, tot i que el parc de bombers no era gaire lluny, i malauradament no van ser a temps per salvar la vida del seu marit, que el van trobar calcinat, qui sap... potser si haguessin fet més via, encara seguiria viu. El van reconèixer pel DNI mig cremat que duia a la seva bossa, talvegada es va desmaiar en inhalar el fum, tan de bo...

Van dir que l’incendi es va originar a l’habitació del costat, i els darrers moments de vida del meu cosí només són conjectures, hipòtesis del perquè no va poder sortir d’allà en vida.

Com he dit abans, Lourdes és un lloc molt turístic, així que els mitjans, policia...ho van tapar tot, només es va publicar un petit article explicant la veritat a mitges, van dir que el “mort” era un senyor gran que estaba sord i no va sentir l’alarma d’incendis, totalment fals, el marit de la meva cosina, únic mort a la tragèdia, tenia 51 anys i l’oïda en perfectes condicions. L’hotel, en mesures de seguretat més que dubtoses, se n’ha rentat les mans. Al cadàver li van fer l’autòpsia i uns dies després el van tornar a Catalunya per poder-lo enterrar, i a dia d’avui, la meva cosina encara està lluitant perquè li enviïn els resultats de l’autòpsia i la paperassa pertinent per poder cobrar l’assegurança de vida que compartia amb el seu marit, i a poder ser una indemnització per part de l’hotel, ja que també deu tenir, o en tot cas, hauria de tenir, una assegurança per possibles accidents, danys a clients, com seria el normal, a part de voler que es fes una investigació rigorosa dels fets, comprovant aixi qualsevol indici de negligència. Va contractar una advocada a França, però després de cobrar-li 1000€ la va deixar penjada i mai més n’ha sabut res, segurament li van tancar la boca perquè el cas no tingués més transendència ni sortís a la llum; ara está en mans d’advocats catalans que tenen sucursal a França i el cas seguex obert, o paralitzat pel què semble, l’únic que n’ha tret fins ara són despeses. Des de França li han negat tota mena d’ajuda, i mentre encara era allà, es va sentir desamparada. Aquest tema, sembla ser que no interessa que se sàpiga i tingui ressò per la mala imatge i repercussió negativa que pot tenir una mala publicitat d’aquestes dimensions, els podria fer perdre molts diners i no els hi convé. És del tot inacceptable i vergonyós que un “negoci” valgui més que una vida humana. Tant de bo es puguin esclarir els fets, i que rodin els caps que hagin de rodar, només demanem que es faci justícia, perquè el meu enyorat cosí pugui descansar en pau, i la meva cosina, finalment, pugui passar pàgina i viure tranquila.

(A dia d’avui, Gener del 2021, encara no s’han entregat el certificat de defunció i resultat de l’autòpsia, seguim esperant)

‘Després de cinc anys l’assegurança de l’hotel l’ha indemnitzat amb 150.000€, i a l’hotel li han pagat 2.000.000€, cas tancat, una injustícia més i una prova de desampar més, la vida humana segons ells val 150.000€, i la d’un hotel 2.000.000€, estem sols.’

L’ASSASSÍ DEL MOCADOR BLAU

L’angle del tret descartava que fos un suïcidi, i l’arma que duia a la má no coincidia amb la bala allotjada just al mig del cap, la víctima era un toll de sang en mig d’una habitació totalment despullada, com ella, no hi havia mobles, ni quadres, ni res que indiqués que aquella casa vella i en mig del no-res estés habitada, just com les altres, feia olor d’humitat, i la brutícia cubria el terra de fusta que cruixia sota els peus. Ella, amb els ulls encara oberts, ja havia perdut aquest món de vista, només duia un mocador blau llis lligat al coll, sense empremtes ni teixit amb l’ADN sota les ungles, sense rastre de l’autor de tanta crueltat. L’arma del crim ja era al fons del llac, a kilòmetres de distància del lloc dels fets, descartant que l’havien de buscar allà, l’assassí no va deixar caps solts, tot estava estudiat al detall, sense marge d’error, la trucada la va fer amb un mòbil de prepagament que va destruir immediatament, amb la veu distorsionada, irreconeixible, va dir on havia deixat el cos i va penjar. L’inspectora que portava el cas hauria de ser extremadament llesta i perspicaç per descubrir qui havia acabat amb la vida d’aquella desafortunada noia, i de tres més, exactament de la mateixa manera i en cases diferents, si més no, no s’ha de subestimar mai una dona amb set de resoldre un dels casos més complicats en els darrers vint anys, set d’atrapar “l’assassí del mocador blau” o potser era “l’assessina del mocador blau...?

COC DE NATILLES

INGREDIENTS:

1 natilles 

2 mides (del gotet de natilles) de sucre blanc o morè

3 mides    “      de farina de blat

3 ous 

1 sobret de llevat (tipo royal)

Canyella en pols

Ratlladura de llimona/taronja

El suc d'una llimona/taronja  

Sucre glas per decorar 

Batre els ous amb el sucre, afegim les natilles i batem una estona fins que quedi ben integrat, tot seguit hi posem el suc i ratlladura del cítric que hem triat i seguim batent, després incorporem a poc a poc la farina i el llevat tamizats, ho batem tot procurant que no quedin grumolls. Posem la barreja al forn pre-escalfat a 175 graus una hora aproximadament, tanquem el forn i ho deixem reposar uns minuts dins amb l’escalfor residual, seguidament ho treiem i deixem refredar, espolvoragem sucre glas, i ja estarà, menjar totalment fred.