dijous, 28 de gener de 2021

INCENDI

Aquesta història és totalment verídica, va succeí a finals d’Agost del 2017, al Santuari Nostra Senyora de Lourdes, un conjunt d’edificis dedicats a la Verge Maria, un dels llocs “sagrats” i més turístics de França, que acull a malalts, peregrinacions, creients de l’església catòlica etc. 
Se m’escapen alguns detalls, però el què relataré és tal i com va passar.
La meva cosina i el seu marit van anar-hi de vacances, aliens a la tragèdia que allà van viure; en un dels hotels a prop del santuari, val a dir que era un hotel que el servei deixava molt a desitjar en molts aspectes, i s’allunyava molt de la idílica publicitat que se’n feia.
Tot va començar quan l’alarma d’incendis va sonar en un to bastant fluig tenint en compte que s’iniciava un incendi. La meva cosina, afortunadament, es trobava a la recepció en aquell fatídic moment, mentres el seu marit era a l’habitació. En un primer moment, la recepcionista en va fer cas omís, pensava que es tractava d’un simulacre, no obstant instants després es va complicar, tot va passar molt depressa,  l’incendi es va estendre molt ràpidament, van fer fora tothom de l’hotel, ella no trobava al seu marit entre la gent, nerviosa i espantada vivint un moment de pànic, en mig d’un incendi que, com us podeu imaginar, sempre és caòtic. Els bombers van tardar més del normal, tot i que el parc de bombers no era gaire lluny, i malauradament no van ser a temps per salvar la vida del seu marit, que el van trobar calcinat, qui sap... potser si haguessin fet més via, encara seguiria viu. El van reconèixer pel DNI mig cremat que duia a la seva bossa, talvegada es va desmaiar en inhalar el fum, tan de bo...
Van dir que l’incendi es va originar a l’habitació del costat, i els darrers moments de vida del meu cosí només són conjectures, hipòtesis del perquè no va poder sortir d’allà en vida.
Com he dit abans, Lourdes és un lloc molt turístic, així que els mitjans, policia...ho van tapar tot, només es va publicar un petit article explicant la veritat a mitges, van dir que el “mort” era un senyor gran que estaba sord i no va sentir l’alarma d’incendis, totalment fals, el marit de la meva cosina, únic mort a la tragèdia, tenia 51 anys i l’oïda en perfectes condicions. L’hotel, en mesures de seguretat més que dubtoses, se n’ha rentat les mans. Al cadàver li van fer l’autòpsia i uns dies després el van tornar a Catalunya per poder-lo enterrar, i a dia d’avui, la meva cosina encara està lluitant perquè li enviïn els resultats de l’autòpsia i la paperassa pertinent per poder cobrar l’assegurança de vida que compartia amb el seu marit, i a poder ser una indemnització per part de l’hotel, ja que també deu tenir, o en tot cas, hauria de tenir, una assegurança per possibles accidents, danys a clients, com seria el normal, a part de voler que es fes una investigació rigorosa dels fets, comprovant aixi qualsevol indici de negligència. Va contractar una advocada a França, però després de cobrar-li 1000€ la va deixar penjada i mai més n’ha sabut res, segurament li van tancar la boca perquè el cas no tingués més transendència ni sortís a la llum; ara está en mans d’advocats catalans que tenen sucursal a França i el cas seguex obert, o paralitzat pel què semble, l’únic que n’ha tret fins ara són despeses. Des de França li han negat tota mena d’ajuda, i mentre encara era allà, es va sentir desamparada. Aquest tema, sembla ser que no interessa que se sàpiga i tingui ressò per la mala imatge i repercussió negativa que pot tenir una mala publicitat d’aquestes dimensions, els podria fer perdre molts diners i no els hi convé. És del tot inacceptable i vergonyós que un “negoci” valgui més que una vida humana. Tant de bo es puguin esclarir els fets, i que rodin els caps que hagin de rodar, només demanem que es faci justícia, perquè el meu enyorat cosí pugui descansar en pau, i la meva cosina, finalment, pugui passar pàgina i viure tranquila.

(A dia d’avui, Gener del 2021, encara no s’han entregat el certificat de defunció i resultat de l’autòpsia, seguim esperant)

MARE

No em penedeixo d’haver pres la decisió de tenir fills, és un camí que vam prendre junts el meu marit i jo, una opció arriscada, els fills no vénen amb un manual d’instruccións sota el braç, ni ningú t’assegura que neixaran sans, vas a cegues i segueixes endavant per molt pedregós que sigui el camí.
Ser mare és una tasca complicada, ja mai més deixaré de patir, per una cosa o altre el patiment sempre està latent, en cada edat hi ha una etapa plena d’obstacles que vas superant, algunes “a tranques i barranques” si més no, la satisfacció d’arribar a la meta és impagable.
Una de les coses que se’m fan més farragoses  són les gestions burocràtiques, emplenar documents i més paperassa, autoritzacions, reunions escolars... per l’única cosa que tinc ganes que siguin majors d’edat és perquè no m’hagi d’encarregar de totes aquestes coses, que arribin a l’edat que elles mateixes siguin capaces de gestionar-ho. 
La meva conclusió respecte a esdevenir mare, és que per molta feina i patiment, el balanç és positiu, i sens dubte ho tornaria a fer.

dimecres, 16 de desembre de 2020

TIÓ ROBAT

Robar el Tió a uns nens és robar la seva il.lusió, la nostra tradició tant esperada per Nadal no es toca, cadascú té la seva, el Tió és un costum que cada casa l’interpreta d’una manera diferent, en el meu cas arriba a casa un dia inesperat, en el cas de molts es va a buscar al bosc. 
La meva amiga, com cada any, va anar a un bosquet amb la seva família, ella entreté els nens mentres el seu marit amaga el Tió en algun raconet, va deixant un rastre de pells de mandarina per fer-ho més emocionant pels seus fills, i després de fer una volta esperaven trobar-lo davant dels ulls emocionats dels nens; si més no, enguany no ha sigut així, el Tió no hi era, no s’ho podien creure, quanta impotència en veure que algú l’havia agafat. Van solventar la situació inventant-se una història per convèncer els nens i treure ferro a tal mala sort. 
Amb la mosca al nas, el pare dels nens va tenir un lleuger presentiment i va buscar Tions al Wallapop, amb la gran sorpresa que el seu estava a la venda per 35€, el va reconèixer desseguida, el va comparar amb les fotos que tenia d’altres anys i no hi havia cap mena de dubte per uns detalls molt personals, ell mateix l’havia fet amb les seves mans. Va mirar la ubicació del perfil de l’individu i vivia a prop de casa seva. Li va enviar un missatge al venedor fent veure que estava interessat i regatejant una mica per dissimular, primer hi estava d’acord però al cap d’una estona li va dir que la seva dona l’acabava de vendre i tot seguit va tancar el compte sense deixar rastre i fent impossible poder-lo localitzar. 
S’ha de ser un cretí i molt mala persona per jugar amb els sentiments d’uns nens, per sort, per ells només ha estat un anècdota que recordaran amb un somriure, perquè els nens són així d’innocents... 

diumenge, 4 d’octubre de 2020

EL TIET I LA GUERRA

Entre armes, foc, mort i foscor, el tiet es va posar malalt i el van enviar cap a casa, va ser el millor que li havia passat. Amb vint anys va conèixer la por, la vertadera por, i va mirar la mort als ulls, desafiant el seu poder.
La guerra no era per ell, de fet no era per ningú, però, a diferència dels seus dos germans petits que se’ls va engollir i no van tornar, ell li va poder guanyar la partida, o va ser la mort que es va deixar guanyar... El cas és que el va deixar lliure i va tornar a casa. Va passar gairebé tres anys tancat a la seva habitació, fingint que estava malalt perquè no el delatessin i hagués de tornar a l’infern, la gent preguntava per ell, i la resposta sempre era la mateixa: “està fotut” deia el metge del poble quan es trobava a algun conveí, recelós i desafiant de qualsevol que no fos de la família. 
Feia figuretes de fusta per entretenir-se, entre d’altres coses per passar les hores, també tenia cura de la meva mare, la germana més petita, mentres els avis treballaven les terres. No va ser fàcil, ni per ell ni per la família, sempre amb l’ai al cor, patint que la guerra tornés a trucar la seva porta, afortunadament això no va passar, si més no, no van respirar tranquils fins que aquella maleïda guerra va disparar el darrer tret.