NO TINC POR?

M'inquieta saber, que comparteixo món amb gent tant extremadament dolenta, capaç de fer de mal i matar amb tanta violència éssers inocents sense cap mena de remordiment, és realment preocupant la colla d'energúmens sense escrúpols que tenim al costat, que no valoren ni la seva pròpia vida. Em sento totalment abatuda, indefensa, trista, indignada, emprenyada, impotent i amb molta rabia davant dels fets que s'han succeït aquesta passada setmana, uns actes esgarrifosos, que, si no fos per la nostra policia i herois, els Mossos, i la seva excel·lent actuació, podria haver estat infinitament pitjor i estaríem parlant de paraules majors, òbviament sense restar importància ni greuge als atacs produïts, m'estalvio els detalls tenint en compte que tots coneixem tal desgràcia. 
A tot això n'ha sortit una frase "NO TINC POR" demostrant així, valentia i rebuig cap als terroristes i als seus "simpatitzants" (entre ells tota aquesta "xusma" qui han comès "terrorisme verbal" amb les seves paraules degradants i burles cap a la nostra identitat i llengua), una frase que jo no comparteixo, ja que jo Sí Tinc Por, molta, aquesta por al cos que em rosega no me la treu ningú, aquest cop m'ha tocat massa d'aprop i estic esgarrifada, pel que ha passat, pel que hagués pogut passar i pel que pot arribar a passar en un futur, si no parem tota aquesta merda.
No obstant això, em tranquil·litza saber, que les Bones persones, amb pasta d'àngel, les quals tot el país n'estem profundament agraïts, guanyen per golejada a tota aquesta colla de malfactors i assassins, bones persones disposades a ajudar i estendre la mà quan cal, persones que han fet que tot plegat fos una mica menys dolorós pels afectats, guarint les ferides de la pell i del cor, un gest commovedor i lloable, i crec que han donat una bona lliçó als atacants, cadascú fent la seva tasca com bonament podia en aquests moments de confusió, demostrant amb escreix la seva solidaritat.

©Carme Ciurana Compte

VIDA

La vida és un trànsit imparable, inesgotable, on nosaltres mateixos dissenyem les vivències i circumstàncies que ens fan créixer, no obstant això, caminem a les palpentes cap al futur.
Fer anys és la culminació d'una etapa de l'aprenentatge vital dins del procés de la nostra existència.
Pel camí recorregut he après que les millors lliçons vénen des del dolor, fent-nos així més forts. Que les bogeries de tant en tant no ens fan cap mal, ans al contrari, ens fan sentir vius. Que no tot és blanc o negre, que hi ha matisos, et pot seduir més l'hivern, si més no, gaudeixes com un nen un dia d'estiu capbussat a la piscina, o passejant vora del mar amb el sol daurant la teva pell, o que siguis més d'estiu no vol dir que no et vingui de gust rebolcar-te a la neu, respirar l'aire fresc de la muntanya, assaborir  una tarda de tardor mirant la pluja com pentina els arbres, o embriagar-te amb el perfum que deixen anar les flors quan a la primavera esclaten prenent vida.
Tot és relatiu, no hi ha res segur, ni res concret, que pot ser agredolç. Per molt que volguem portar el timó de la nostra vida, ella sempre acabarà per fer-nos fluir al seu capritx.
No vagis allà on no t'hi esperen, no esperis al qui saps que no vindrà.
Serem immortals, fins que un dia deixem de ser-ho...