diumenge, 28 de juny del 2015

SÓC AIXÍ...

Doncs si, sóc així...

Molta gent "em i es" pregunta per què no he fet una presentació del meu llibre "Instinto de superación" per què no m´he mogut per promocionar-lo, per què per què i perquè... massa "perquès"
La resposta és molt senzilla, jo sóc com sóc, una persona a la que no agrada ser el centre d´atenció, no m´agrada que em mirin, em fa pànic parlar en públic, com una mena de "pànic escènic" podriem dir. Escruire aquest llibre va ser un repte personal, publicar-lo senzillament un somni...
Sóc molt vergonyosa, la meva timidesa fa que em limiti a mi mateixa, que no ho doni tot, que m´amagui, sóc de les que prefereix passar desapercebuda, jo no he heretat la "vena artística" del meu pare que s´ha passat bona part de la seva vida a dalt de l´escenari fent teatre, amb un grup amateur del poble, però ja els agradaria molts dels actors de sèries de televisió tenir el talent del meu pare. Jo no, aquest talent no se m´ha donat a mi... 





dijous, 18 de juny del 2015

EL PAPER DE LA VIDA

La vida, tal com jo l´entenc, és una història amb un repartiment de papers fets a mida per cadascú de nosaltres, a uns els toca fer de bons, a d´altres el de dolents etc. Som nosaltres els qui decidim com dur-lo a terme, la nostra tasca és anar seguint el guió fins arribar al nostre destí.
Jo, de vegades crec que el paper que se m´ha donat a la vida em va massa gran.
És tant difícil seguir el camí correcte quan n´hi ha tants per triar, és tant desesperant veure com se t´escapa de les mans allò que creies tenir sota control, és tant complicat decidir com actuar en una situación extrema.
M´agradaria poder amagar-me quan hi ha tormenta, quan la tempesta de la vida cau sobre el meu cap i no tinc on refugiar-me, quan m´ofega el mar de problemas que están destinats a mi, quan no sé estar a l´alçada del paper que se m´ha donat en aquesta vida, tot el que vull és amagar-me, refugiar-me en un lloc segur fins que la calma torni...


divendres, 12 de juny del 2015

PETITS POEMES

Ser
sense existir
Sentir-te
sense tocar-te
ni tant sols tenir-te
Imaginar-te
sense veure´t
Et vas fer fum
abans de tocar-te
Però el teu record
Existeix en mi...


Guarda´t els petons
per quan caigui la nit
T´esperaré al meu costat del llit
perquè omplis de tendresa
tots els meus sentits


Somiar-te
no és tenir-te
és imaginar-te
una imatge borrosa
una ombra
un reflex llunyà
del que ets
del que pots ser
del que seria veure´t...

Vagant la mirada per la finestra
buscava sentit a la seva vida
intentant que l´empremta del passat
no sembrés la incertesa
al seu futur

Els poemes que ell escrivia
duien el seu nom
Ella captava l´essència d´aquell amor
impegnat en cada lletra
però mai va arribar a saber
que tots aquells poemes
eren per ella...

Buscaré la teva mirada entre la gent
Et buscaré entre les boires dels meus somnis
Dóna´m una nit més per somiar-te
Els meus llençols encara criden el teu nom...

La vida no s´atura
Punt i final per uns
Punt i seguit pels que es queden
Dels que marxen
Només ens quedarà el record
Que perdurarà per sempre 
dins al nostre cor...

No sé perquè em vesteixo
si em despullen els teus ulls
No sé perquè m´adormo
si em desperten els teus llavis
No sé perquè em trobo
si em perdo pel teu cos







dimecres, 3 de juny del 2015

MINIRELATS

-Va donar un cop d´ull a la vida
 i va pensar...
 El millor està per arribar

-Li va preguntar amb una mirada
 li va respondre amb un somriure

-Sense ni tocar-la
 sense ni mirar-la...
 Va pintar-li un somriure de colors

-Ell només li podia oferir
 les engrunes del seu temps
 Ella es conformava
 amb els esquitxos de l´amor
 que mai seria seu

-Dins als seu ulls
 brillaven espurnes de felicitat
quan les seves mirades es trobaven

-Creia que era especial
 fins que es va adonar
 que no ho era més que les altres

-Aquell misteri que l´envoltava
 era el seu refugi
 Aquella màscara
 la seva protecció

-...i el temps
 s´endugué les cendres
 d´aquell amor
 que un dia va ser foc

-Passejant pels vells carrers del  poble
 amb els ulls tancats
 els records la van portar de viatge
 un viatge en el temps...

-El destí
 capritxós i juganer
 la va portar
 per camins obscurs i tenebrosos
 i a la vegada seductors i  emocionants

-El vel de la melancolía
 li ennovulava la mirada
 no obstant això
 era feliç

-Ell no es mereixia
 ni la sombra dels seus pensaments
 Ella el tenia present
 en cada racó del seu cor

-Darrere d´aquelles ulleres  fosques
 amagava la seva mirada buida
 els sus ulls de gel
 que mai van veure sortir el sol

-No li calia el sol a a la cara
 per lluir la brillantor dels seus ulls
 No li calien alegries
 per dibuixar un somriure

-Refugiant-se en la soletat
 per no ser ferida
 Buscant la foscor del son
 per evitar el dolor
 Somiant ser invisible

-Sense tocar-la
 sense mirar-la
 tan sols amb paraules
 feia que toqués el cel

-Somiava que...
 Caminava descalça
 les pedres del camí
 feriren els seus peus
 però era feliç...
 Per primer cop
 caminava

-De la mà del seu instint
 seguint a cegues el seu destí
 guiada per l´amor
 va vencer la incerteza...
 "La por"

-No agraïa que li donessin la vida...
 Agraïa que li donessin ulls per veure-la

-El va esperar
 però el temps i l´oblit
 sempre vencen l´espera

-Amb les boires de la seva mirada
 sense sortir dels silencis
 es deixava portar pel curs de la  vida

-Els ulls i les paraules
 es contradeien
 La veritat de la seva mirada
 deia que el seu amor
 ja no era per ella

-El silenci
 li enfosquia el camí
 li enboirava la mirada
 El dolor
 li eclipsava el somriure...
 ...massa llàgirmes

-El dolor de la incerteza
 com ferida oberta
 Un silenci eixordador
 a l´espera d´un amor inabestible
 inexistent...

-Recordava el ressonar
 dels talons de la mare
 pels estrets carrers del poble
 ell, amb els genolls pelats...
 era feliç

-Dins la seva bombolla
 encara no havia tastat
 els perills del camí
 Amb un últim esforç
 la vida li donà la benvinguda

-Amb les mans buides
 i el cor ple
 va posar fi a una vida
 per començar-ne un altre...

-A l´ombre dels seus somnis
 amagant els seus desitjos
 reprimint els seus sentiments
 vivía una vida
 que no era la seva

-La pluja va esborrar
 les últimes petjades
 d´aquell amor
 que un dia
 va brillar més que el sol

-Deix que les alegries
 es mengin les tristeses
 Il.lumina la foscor
 amb el teu somriure
 Espanta les penes
 amb el teu amor

-Va esborrar el seu passat
 en blanc i negre
 i va dibuixar el seu futur
 de colors vius...

-...i el temps va fer
 que ja no es recordés
 de recordar-lo
 i l´anyorança
 va passar a l´oblit

-El seu plor de vida
 va omplir de somriures
 als qui l´esperaven
 a l´altre costat...

-Als somnis els falten...
 Cremar les pors
 unes pinzellades de colors vius
 i unes gotetes de realitat

-Anava i venia
 amb la maleta plena de records
 de les butxaques
 en sortien històries
 deixant un buit
 al marxar de nou...

-Amb el seu somriure trist
 i unes llàgrimes d´alegría
 en la seva cara es reflectia
 un inmens Arc de Sant Martí

-Desitjava dir tantes coses
 però sabia que el millor
 era no dir res...
 Va deixar que el silenci
 ho digués tot

-Se´ls va encendre la mirada
 quan els seus ulls
 es van trovar de nou
 tornant al passat
 on es va quedar
 la seva infantesa

-Seduïda per l´impossible
 atrepada pel desconegut
 es va trovar sola
 amb els sentiments ferits
 i sotmesa a la foscor

-Des del llit
 mirava amb ulls vidriosos per 
 l´emoció les parets impregnades de records esperant l´últim batec
 l´últim alè...

-La llum
 il.luminant la mirada
 L´aire
 omplint els sorpirs
 El petò
 endolcint el momento
 Els records
 reganlant somriures...

-Va marxar tal com va arribar
sense fer soroll
sol
amb les mans buides
Això si...
Se´n va anar amb el cor
ple de records

-Cada dia al despertar
allargava la má
buscant la seva escalfor
tardava uns segons en recordar
que ja no hi era