dimarts, 26 de novembre del 2019

PUTASPANYA

Em desespera veure com hi ha gent, molta, massa diria jo, que es mostre indiferent a la violència policial que està patint Catalunya, els nostre joves, i no tant joves, han sortit al carrer a demostrar el seu desacord i rebuig a la sentència dels nostres líders i presos polítics, a la injustícia d’aquesta Espanya imposada. 
Em repugna que la policia espanyola tingui barra lliure per fer el que els hi doni la PUTA gana, pegar com si no hi hagués un demà, descarregant el seu odi al cos dels manifestants pacífics, amb porres, bales de goma (prohibides a Catalunya) i projectils de foam. Quan veig aquestes barbaritats reflectides en imatges i vídeos que corren per les xarxes, sento una gran empatia i admiració per tots els que han sortit a defensar els nostres drets, jugant-se la seva integritat física davant d’aquestes bèsties immundes sense escrúpols, que actuen des de l’odi amb total impunitat.
Està clar que l’Estat Espanyol vol vincular l’independentisme amb el terrorisme al preu que sigui, manipulant i mentint descaradament, tancant joves a la presó pel sol fet de manifestar-se, sense el més mínim remordiment.
Una de les víctimes propera al meu entorn, un testimoni que ha viscut fets esfereïdors i ha patit el que no està escrit a mans d’aquests FILLS DE PUTA que han deixat de banda la professionalitat i han optat per la brutalitat i la violència avalats per un estat podrit.
Ell, amb alguns companys, van assistir a la manifestació de Tarragona, estaven asseguts al terra xerrant, tot va passar molt ràpid, de sobte arribaren varios furgons policials, i van baixar una colla de policies nacionals, armats fins les dents; els amics van poder fugir, però ell, sense temps de reaccionar, des del terra, el van colpejar entre sis paios amb les seves porres per tot el cos, tot això sense que ell oposés resistència i davant de la mirada atònita i impotent dels allà presents, el van detenir i una vegada al furgó camí de comissaria, el van seguir pegant, insultant i humiliant, estava emmanillat amb les mans al darrera, acotxat mirant al terra, mentre li deien: “Catalufo de mierda, te vamos a meter en la cárcel por terrorista” “¡Mátalo!” i coses per l’estil. 
Va estar incomunicat en una cel.la, sense advocat, vulnerant els seus drets, ferit i sense assistència mèdica. Els agents de la policia el van maltractar durant dos dies, sense deixar-lo ni descansar a la nit, posant l’himne espanyol a tot drap, vexant-lo i insultant-lo a crits a totes hores i colpejant els barrots de ferro amb les porres. Finalment, després de passar un infern, el jutge el va deixar en “llibertat amb càrrecs” a l’espera de judici, possiblement no serà un judici just i no sabem la sort que correrà el pobre noi, pare de dos fills i una persona immillorable que no mereix el què li han fet. Desgraciadament aquest testimoni no és l’únic. 
Ens volen sotmesos i emmordassats, ens han venut una democràcia, però als fets em remeto, que vivim en mig d’una dictadura pura i dura.
Se m’emporten els dimonis quan sento aquesta colla de ñordos malparits dient que l’actuació policial ha estat proporcionada; a ells i als responsables d’aquesta aberració, els desitjo que no caguin en sa puta vida i els hagin d’obrir en canal per treure’ls-hi tota la merda que porten dins. 
PUTASPANYA 

dimecres, 6 de novembre del 2019

FRAGMENT D’UN RECORD

Ell, el fragment d’un record inborrable, forma part del meu passat més immediat (del passat, que no de l’oblit) el breu retorn deix en mi un regust nostàlgic, i una conversa pendent encara resta a l’espera.
Intento mostrar fredor quan el retrobo, per no recaure a les urpes que em van fer perdre el cap, si més no, sóc massa transparent, i l’enyorança guanya la batalla a la rencúnia.
Desconec si aquest sentiment és recíproc, sempre romandrà el dubte.
No entenc aquest nus a la gola, no entenc per què se’m desperten llàgrimes als ulls, no entenc per què uns sentiments enyorats m’enlluernen, si jo els tenia ben amagats...
Reviure els bons moments, em fan tornar a assaborir el silenciós i amarg comiat, quan el crec lluny, es torna a apropar, mai és un adéu definitiu, sempre és un fins aviat...

dilluns, 4 de novembre del 2019

TRENTA ANYS DESPRÉS

Tanco els ulls i vaig enrera en el temps, em veig quan era una joveneta, amb el què feia i desfeia, com pensava i actuava, amb aquella arrogancia tant característica de l’adolescència a la mirada, les pors ben amagades, i dissimulant les inseguretats; temps totalment diferents, amb rutines totalment diferents, gustos insòlits i sense els maldecaps ni les obligacions d’ara, amb preferències oposades a les d’avui, altres prioritats i preocupacions. 
Obro els ulls i em veig reflectida al mirall, la mirada m’ha canviat, ara hi puc llegir cansament, no obstant això, se’m veu feliç, sí, sóc jo, trenta anys després, amb trenta anys d’experiències a la butxaca, unes em pesen, d’altres m’han fet madurar, els anys no m’han donat una vida millor, si més no, podria ser pitjor, no és tant diferent de com me l’imaginava. He evolucionat, la meva vida ha canviat radicalment amb els anys, he anat avançant pas a pas fins arribar on sóc ara, he assolit reptes, també em manquen molts desitjos, però encara em queda un bon tros per endavant, potser els aniré fent realitat al llarg del camí, o potser sempre seran inabastables.
Intento no pensar què hagués passat, si en lloc d’agafar un camí, n’hagués agafat un altre...

diumenge, 20 d’octubre del 2019

10N

L’independentisme està tocat, que no enfonsat, ara més que mai hem de demostrar qui som i què volem. El 10N ens l’han imposat, doncs treien-li partit, ells posen les urnes, aprofitem-ho i omplim-les de vots independentistes, només així farem un pas endavant, i el que està passant aquests darrers dies no caurà en sac foradat.
Units podem vèncer, i si els partits independentistes no es posen d’acord, fem-ho nosaltres per ells, ciutadans de Catalunya, tenim l’oportunitat de donar veu als nostres desitjos, aquestes urnes no són nostres, però aprofitem el dret legitim per fer-nos sentir, exercim-lo a favor nostre, ells ens han colpejat amb les porres, colpegen-los nosaltres a les urnes espanyoles amb vots independentistes catalans.
Bon cop de falç defensors de la terra!!!!

dimarts, 8 d’octubre del 2019

DARRERS PENSAMENTS

Absorta en els seus darrers pensaments, jeia al seu llit sense adonar-se del què l’envoltava; era un vespre amarat de silenci. Aquell rostre teixit pel fil de la bellesa, ara ja embellit i tip de viure, desprenia pau, en cada arruga s’hi podia llegir una experiència, i cada una en tenia una de diferent, però cap d’elles menys important que l’altre. El color bru de la pell explicava històries d’uns dies durs, però a la vegada feliços, de treball al camp. Potser ja no recordava com es deia, ni quin dia era, però a la memòria tenia la seva juventud gravada a foc, sobretot el dia en què va conèixer al seu estimat marit...
‘Sense més pretensions que establir una bona amistat amb el seu company nou, s’hi acosta amb certa timidesa i li demana com es diu, ell se la mira amb els seus ulls castanys i desperts, i tot seguit li contesta amb una veu greu el seu nom, Josep, a ella li resulta un nom molt conegut, ja que el seu pare i el seu germà comparteixen aquell nom tant comú al poble. Un dia, mentre collien préssecs, els ulls de la Magda denotaven tristesa, i ell, deixant-se estar de subterfugis, li va preguntar què era allò tant greu que li enterbolia la brillantor dels ulls, aquella mostra de confiança la va agafar desprevinguda, si mès no, li va explicar el què l’amoïnava; després d’aquell dia de confidències entre dos companys de feina acabats d’estrenar, l’amistat adquirida va donar pas a l’amor, i dos anys després d’aquell dia afortunat, es van casar...’
Amb aquell deliciós record, va concloure la seva sencilla vida, i va deixar anar el seu últim alè esbossant un somriure...

divendres, 6 de setembre del 2019

LA MEVA NENA

Les contraccions començaven a remoure’m, de moment només sentia un lleuger pessigolleig que em pressionava l’estómac, mica en mica anava augmentant la intensitat, el part era imminent.
En arribar a l’hospital ja no podia ni caminar, el dolor era punyent i entre contraccions gairebé no tenia temps de recuperar l’alè, anava molt depressa, era bo, el primer part em va donar molta guerra, va ser molt i molt llarg. Ja estava dilatada de 6 cm. i havia d’anar a la sala de parts immediatament, a la pobre infermera que em va acompanyar de bracet li vaig destrossar el braç pel camí. Quan em van comunicar que l’anestesista estava ocupada en una cesària, vaig cridar impotent que no ho aguantaria, no podia més, el dolor se’m feia insoportable, el fet d’haver-hi una sola anestesista em va indignar, allò era una vergonya, inadmissible.  Em van deixar sola amb les contraccions i els meus xiscles una bona estona, estirada en una camilla estreta i incòmode, feia fred, la música de fons em molestava;  tenia els ulls tancats per concentrar-me amb les respiracions, fins que vaig notar que una mà càlida i tremolosa prenia la meva amb delicadesa, en obrir els ulls se’m va eixamplar el cor, era el meu marit que per fi el van deixar entrar, li vaig llegir un neguit mal dissimulat a la cara, s’esforçava per semblar sencer, veure’m patir el feia patir a ell, la seva presència em va tranquil·litzar. 
Un -Empujaaaaa! -a cada orella, m’atabalaba. Ja ho crec que empenyia, aferrada a les nanses de la camilla.
Algú va venir per veure què passava en sentir els meus crits de dolor, vaig sentir una veu d’home que deia alguna cosa com “què eren aquells crits? No n’hi havia per tant...” però el ginecòleg que m’estava assistint li va dir en un to sever, que no portava l’epidural, seguidament la veu va marxar amb la cua entre cames. 
Finalment vaig fer la darrera empenta, semblava que anés a rebentar en qualsevol moment, el dolor va ser com si m’hagués estripat, i així va ser... apretant fort i amb els ulls tancats vaig deixar anar un últim crit, vaig perdre el sentit per uns segons, fins que la nena, la meva nena va emetre un sorollet, -ja està! -vaig pensar despertant d’aquell “malson” En obrir els ulls la vaig veure penjada pels peus i tot seguit me la van posar al pit, la seva escalfor, aquella olor... no tinc paraules per descriure la sensació “pell a pell” aquell primer contacte, els seus moviments suaus i lents em van semblar un somni, el seu plor em va tornar a la realitat, tenia ganes de riure i plorar a la vegada -la meva nena! -repetia una i altre vegada entre sanglots... -la meva nena!

dissabte, 31 d’agost del 2019

EL PAS DE L’ESTIU

La vida segueix el seu curs sense mirar enrera, coneix exactament el seu camí, no té destí, només flueix sense aturades.
L’estiu agonitza, té els dies comptats, camina a pas lleuger i esbufega cansat. La calor ha apretat de valent, i ara s’agraeix quan l’agradable brisa desprèn la seva essència i travessa el sol esmorteïnt-la, els núvols s’arrosseguen pel cel formant dibuixos, uns abstractes, d’altres si hi poses imaginació pots veure-hi l’esboç d’algun animaló.
La gent va amunt i avall, a la seva, apurant l’estiu, esprement els seus darrers dies. Els vehicles van escupint aquell fum negre i contaminant, arriben o se’n van de vacances, o van amb les presses d’una jornada de feina i estrès, cadascú amb els seus problemes a les espatlles, i les seves il.lusions i somnis ben presents, esperant a ser complerts.

dissabte, 24 d’agost del 2019

DOL

La mama m’explica que des de ben petita, i al llarg de tota la seva adolescència, va anar vestida de dol, en perdre dos germans, un a la guerra i l’altre va emmalaltir a la mateixa i va morir a casa després de passar mesos al llit. També diu que ella mai va veure a sa mare, la meva àvia, vestida de “color” sempre va anar de negre, les poques fotos que té d’ella en vida així ho corroboren; eren altres temps. Avui dia és impensable anar de dol, potser la gent més gran hi van durant uns dies quan perden algun ésser estimat, però la majoria no ho fem pas. Així era abans, no obstant els temps canvien, i aquestes costums ja no s’estilen en la nostre època, si bé no per a tothom, i ara no parlo d’anar de dol, però això ja és un tema de “religions extremistes” que no vull tocar per no ferir sentiments.

ADOLESCENTS

En certa manera puc entendre els adolescents, bàsicament perquè jo també en vaig ser una, i bastant rebel m’atreviria a dir, és una etapa bonica i complicada a parts iguales, al teu davant s’obre un camí borrós, un ventall de decisions se’t posen a un pam del teu nas i només a tu et toca decidir, amb la possibilitat d’errar el tret.
Ara bé, els que no entenc són aquests grupets que et trobes pel carrer, mal educats i amb actitud grollera i xulesca, com si fossin amos i senyors d’aquest món, increpat a la gent, i mirades desafiants, alguns fins i tot amb les mans molt llargues, en els millors dels casos, fent destrosses al material urbà, quan surten de nit i ningú els veu, o festejant amb drogues a curtes edats, i en els casos més extrems, que cometin violacions.
En pregunto, quina mena d’educació se’ls ha donat? És culpa dels pares o només ells són els responsables dels seus actes? Què estem fent malament? On anirem a parar...

divendres, 23 d’agost del 2019

UN SUSPIR

Camino descalça i nua, la meva respiració ressona entre somnis i passadissos secrets, l’olor d’aquesta nit roman dins meu i encara sento el seu alè càlid a la pell, no obstant, la suor se’m refreda en trepitjar el terra humit i un calfred intrèpid m’abraça amb gelosia. Desperto desorientada i em giro cap a ell,  ha marxat d’hora deixant un buit al meu llit, si més no, no l’enyoraré, el desig va durar tan sols un suspir...

dilluns, 5 d’agost del 2019

DIFERENT

Sempre he pensat que sóc la ovella negra, així em sento i m’he sentit sempre, no només en l’àmbit familiar, que és on s’accentua, sinó en tots els entorns, em costa encaixar perquè em sento diferent de la resta de mortals que m’envolten, i no perquè em cregui millor, sinó tot el contrari, sempre tinc la sensació que estic sota un ombra constant, on tant sols destaco pels meus fracassos.
De petita la simptomologia era clara, però aleshores no hi van donar importància, avui dia potser els professionals m’ajudarien amb un diagnòstic i el tractament pertinent, si més no, fa trenta i tants anys era molt diferent d’ara. Fins i tot se m’assenyalava com la culpable del meu problema que tota sola vaig haver d’enfrontar i aprendre a viure amb ell.
 Ara sé el què patia, què segueixo patint en silenci i soledat. Ja d’adulta he llegit molt sobre el tema, confirmant així les meves sospites i aclarint els dubtes, m’adonava de que alguna cosa no anava bé des de que era petita i tenia la necessitat d’investigar sobre el tema, volia respostes, potser buscar la manera de justificar allò que em passava que no trobava normal; ara sé que culpabilitzar-me a mi va ser un greu error. No sé si el “defecte” em ve “de fàbrica” o va ser quelcom en la meva infància el detonant de tot plegat, probablement sigui una mica de cada.
Ningú pot ajudar-me, ho porto sola i crec que sempre serà així, no n’he parlat mai, ni tant sols amb la persona que més confio, perquè m’avergonyeix massa, i tampoc crec que m’arribés a entendre, i encara que no ho accepti, ho tinc ben assumit i he après a conviure-hi.

dissabte, 3 d’agost del 2019

MALES AMIGUES

Havíem quedat divendres vinent per anar al cinema, totes. -No n’hi podia faltar cap -vam dir, una nit de noies, sopar i cinema sense homes ni nens, un “plaer” que poques vegades puc gaudir. El dia havia arribat, per whatsapp parlàvem euforiquess del tema, havia de ser una nit memorable, en teníem moltes ganes. A la tarda, malauradament una d’elles va tenir un problema amb la seva mare i no hi podia venir. -Aneu-hi valtros -va dir. Jo no ho veia gens clar, havíem de ser-hi TOTES com vam dir, de manera que vaig proposar anar-hi un altre dia, les altres estaven indecises, i finalment ho vam posposar.
Van suggerir el següent divendres, no obstant, jo no podia, anava a esquiar amb la família, si bé van anar-hi igualment, sense mi, ningú va proposar, tal com vaig fer jo el divendres anterior, anar-hi un altre dia, NINGÚ, ningú va pensar en mi, fins i tot van enviar fotos al grup del whatsapp en plan postureig, com dient “que bé ens ho estem passant” allò em va doldre a l’ànima, sempre m’enrecordaré d’aquest lleig, sempre ho portaré clavat a dins, però es clar, les amigues ja ho tenen això de decebre, si més no, les males amigues...


dimarts, 23 de juliol del 2019

PERSONES

A la vida vas aprenent a triar les persones que encaixen amb tu, per diferents que siguin, et quedes amb les que t’hi sents bé i prou, la resta és fullaraca que et vas trobant i deixant anar pel camí. Tots som fullaraca per algú, obviament, però que d’altres ens hagin triat per quedar-nos al seu costat és un orgull, i ho hem de saber valorar i agraïr.
És molt fàcil triar malament, si més no, sempre som a temps de rectificar i apartar-nos, encara que, talvegada ens costi fer el pas, pel lligam que hi hem tingut, no es pot oblidar algú de la nit al dia, però es qüestió de paciència i força de voluntat deixar-lo anar, el dolor s’acaba convertint en una cicatriu que es diu record, tant en l’àmbit amorós com en aquella amistat que no ha acabat de quatllar, o la que per diferents motius es merceix.
No hem nascut perquè ens tractin malament, ens hem de fer respectar, els sentiments són el nostre tresor i no hauriem de permetre que mai ens els fereixin.
Hi ha persones per quedar-s’hi a viure, d’altres els guiem cap a la porta de la indiferència, ja que els desenganys pesen massa, fins i tot n’hem llençat per la finestra sense deixar el més mínim rastre al nostre cor. 
És un greu error esperar dels altres el què nosaltres estem disposats a donar, aquí és on podem caure a les urpes de les decepcions. NO EPERAR  RES DE NINGÚ ENS FA LLIURES 

diumenge, 21 de juliol del 2019

ANIVERSARI

El dia del teu aniversari és un dia de celebració el qual estar amb la gent que t’estimes és el que més et fa feliç, el fet de fer anys et fa sentir viu, que encara hi ets per fer volar coloms, perseguir els teus somnis, tens temps (no saps quant) de fer quelcom que et ve de gust i encara no has fet fins ara, representa que la vida et dóna una altre oportunitat per assolir el teu propòsit. Les felicitacions són la mostra de que hi ha persones que t’estimem i pensen en tu per un moment, i han perdut uns segons del seu temps només per tu, gent que no hi comptaves et felicita per les xarxes, i d’altres van tard i l’endemà rebs un missatge demanant disculpes pel retard, i t’alegres de que hi hagin pensat, la intenció és el més important. També hi ha els que esperaves i s’han oblidar del teu dia, i això et crea certa decepció, aquesta és la part trista, però ja se sap, les decepcions estan a l’ordre del dia.

dilluns, 27 de maig del 2019

VOCAL DE MESA (per accident)

La meva experiència com a vocal d’una mesa electoral, ara que només me’n queda la “ressaca” de l’endemà, diré que ha estat una barreja d’emocions contradictòries i desconegudes per mi. No estic acostumada a treballar sota pressió ni sostenir el pes d’una responsabilitat tant gran. L’estrès que vaig patir era considerable, tenint en compte que tenia el futur en forma de paperetes a les meves mans. La por a equivocar-me va ser el més complicat per mi, no hi havia marge d’error, i les mirades espectants i impacients dels veïns del poble em feien tremolar com una fulla durant l’escrutini, intentava mostrar-me ferma i segura de mi mateixa dissimulant el nerviosisme que em provocaven. No m’agrada ser el centre d’atenció, sóc la discreció personificada, sempre intento passar desapercebuda, i el fet de sentir-me observada com si estés dalt d’un escenari em va fer trontollar. M’havia tocat de suplent i malauradament em vaig haver de quedar, no estava preparada i em va costar assimilar que havia d’estar quinze hores (o més) allà tancada, a part de que no hi comptava i ja tenia el dia planificat en família. Vaig haver de fer un gran esforç per no posar-me a plorar en avisar al meu marit.
Poc a poc em vaig anar adaptant a la tònica de la jornada, tot i que els nervis em van tancar l’estómac i gairebé no vaig menjar en tot el dia.
El millor van ser els companys de mesa, la complicitat es va instaurar des del primer minut tot i que no els coneixia, formàvem un bon tàndem, treballant colze a colze. Fins i tot, en algunes estones (poques) que els votants ens donaven un respir, ens permetíem el luxe de fer alguna broma i riure per destensar l’ambient, moments molt agraïts per mi que m’ajudaven a relaxar-me. La rivalitat i tensió entre els dos partits que es jugaven l’alcaldia era evident, si bé no hi va haver cap incident, es tractaven amb certa indiferència. 
El dia va ser llarg i dur, però em quedo amb la part bona, i haver pogut conèixer en primera persona la “democràcia” des del seu interior també té el seu “què”
Em pregunto que (des de la ignorància) estant a l’era digital i que avui dia tot està informatitzat, com és que encara les votacions, escrutini etc. es fan manualment, utilitzant tones de paper i despeses inútilment, podent facilitar aquesta tasca, tant als partits, junta electoral, ajuntaments, així com als mateixos votants; des del meu punt de vista, aquest sistema està obsolet, però en fi...

dijous, 23 de maig del 2019

RIVIERA MAYA

La guia, una morena riallera, d’ulls grossos, cabells abundants i arrissats, i aproximadament una seixantena d’anys a les seves espatlles, ens va portar a un petit mercat perquè poguéssim comprar souvenirs, beure... i estirar les cames. A l’hotel de la “Riviera Maya” tot eren luxes, no hi faltava de res, però en sortir a fora del complex hoteler, el contrast era significatiu, i molt depriment. Veníem d’estar uns dies a Nova York i ens va impactar veure tanta misèria i països tant diferents en tots els sentits.
De les paradetes plenes de coses típiques mexicanes, ens rebien els seus venedors amb entusiasme, per ells erem l’oportunitat de fer respirar el seus negocis amb els turistes que acabavem d’arribar. Vaig comprar quatre coses pels meus nebots, i tot i haver regatejat uns quants “pesos” la guia em va dir, somrient i sense ànim de fer-me sentir malament, que m’havia gastat gairebé el que ella cobrava al mes; la veritat és que em vaig sentir avergonyida, sense paraules.
Val a dir que hi ha moltissima gent a diferents països del món, que viu en la misèria, rodejats de luxes inabastables per a ells, no obstant això, viuen feliços amb el poc que tenen...

“No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita”

ÀFRICA

Sota les arrugues d’aquells ulls cansats i oblidadissos, s’amagava un color viu i dolç com la mel, guardant totes les històries viscudes al llarg de moltes dècades, unes han esdevingut bons records, d’altres experiències mig oblidades, la memòria li juga males passades, però no per això menys viscudes. 
Abans, la seva ment desperta i curiosa, plena de matisos, buscava aventures. Àfrica era el seu país preferit, destí on es va trobar a si mateixa, després de perdre’s en una bogeria amorosa. La pobresa extrema i la riquesa humana que hi va descobrir li va canviar la vida, però en realitat, sense adonar-se’n, li va salvar, canviant la perspectiva que tenia del món, i trobant la seva vessant més tendre, més humanitària.
En un moment de lucidesa, una llàgrima del present allibera el record d’un passat llunyà, i veu, amb una claredat enlluernadora, aquells temps enyorats, que no tornaran.

dilluns, 20 de maig del 2019

FANTASIA

De vegades em disfresso de fantasia per poder canviar la inèrcia de la meva vida i culminar els somnis més impossibles, aquells que la realitat m’impedeix assolir. Em llenço pel tobogan de la imaginació i m’hi trobo tot un còctel d’emocions, d’il.lusions retrobades, d’aventures trepidants i sentiments allibertats, on sóc qui vull ser i tinc tot el què més desitjo a l’avast de la ma. Prenc imatges de tot, resseguint cada recó amb els ulls tancats, són com una càmara que immortalitza tot el que veig per no oblidar-me cap detall. Sento un pessigolleig a la pell quan obro els ulls, torno a ser jo, la realitat m’estira i m’ensenya el camí de tornada, els meus llavis esbossen un somriure, perquè quan trobi un moment de soledat, iniciaré el proper viatge cap a la fantasia, aquella que em fa baixar d’aquest món per uns instants.

dijous, 2 de maig del 2019

DIARI D’UNA AMISTAT PERDUDA

Aquell primer pas, en un intent de conservar el contacte amb una amistat, després de repetides vegades, sense que l’altre mogui fitxa, es converteix en un “darrer primer pas” 

Em cansa haver d’anar al darrera d’aquella gent, que no es pren la molèstia de dedicar-me una estona del seu temps. L’amistat és massa valuosa per regalar-li a qui no la sap apreciar ni respectar, no val la pena conservar-la si està basada en el silenci, sense que es mostri el més mínim interès cap a la meva persona. Sense rencors, amb la consciència tranquil.la i la dignitat intacta, els deixaré enrera. Em quedaré amb els que es volen quedar, la resta formarà part d’un passat que sempre duré a la memòria. Les amistats vénen i van, són un trànsit imparable, i qui sap... potser vindran altres circumstàncies que facin que ens trobem de nou.

dissabte, 20 d’abril del 2019

CANVIS

S’acosten canvis importants al meu entorn, canvis necessaris per reiniciar-nos, uns inesperats, d’altres a la desesperada. Temps incerts floten a l’aire, fent trontollar la nostre zona de confort, ens haurem d’aferrar bé per no caure. La vida ens posa a prova, és un terratrèmol constant, vertiginós, de vegades fins i tot, ens pot donar la sensació que ens escanya, tanmateix no ens ofega del tot.
Quan les coses es posin a lloc, quan la rutina s’hagi instaurat al nostre dia a dia, respirarem aires nous, aquests canvis són inevitables, i la companyia serà la medicina per seguir ferms i tirar endavant passi el què passi. Tot anirà bé, n’estic segura...

dilluns, 18 de març del 2019

PRIMAVERA PRESUMIDA

Els dies primaverals d’un hivern reescalfat deixen pas a la nova estació, on les flors esclaten amb ganes de vida, els colors radiants van despertant i el polen groguenc cobreix les terrasses, taulades i carrers. 
Arriba l’estació de l’any més presumida i delicada, i també la més confosa, no sap si ha de portar frescor, o escalfar encara més els dies, el sol somriu, els núvols tafaners guaiten i esperen, es preparen per descarregar en el moment precís, la primavera presumida agafa el relleu.

dijous, 21 de febrer del 2019

PLORO

Aviat no hi seran, i ploro per endavant, ploro fort, perquè tot el plorat, ja no ho ploraré quan arribi l’hora del comiat. No em puc imaginar la vida sense els pares, no puc, i se’m fa estrany, feixuc i dolorós, veure com van perdent cada dia que passa, amb el sentiment d’impotència que em rosega. Es fan grans, són grans, els anys que arrosseguen els pesa, han viscut molt i ara se’ls escapa la vida entre els dits, però s’hi aferren amb força, encara els queda un bri d’alè per continuar fent camí, fins que la foscor del final, els porti a la llum d’un principi desconegut, ells creuen fermament, que a l’altre banda, hi ha quelcom esperan-los, cadascú té els seus propis pensaments per apagar la por, perquè la recta final sigui més suportable...

dimarts, 19 de febrer del 2019

EL GOS

Avui he acompanyat a la mama al banc, volia posar la llibreta d’estalvis al dia i pel caixer automàtic no se’n refia, jo li he dit que és més fàcil i ràpid, però és més tossuda que una mula (ric) i ens hem hagut d’esperar uns vint minuts a la cua fins que ens ha arribat el torn. Mentre esperaven sentades en unes cadires una mica incòmodes, ha entrat una senyora d’uns seixanta anys, amb un gos de mida mitjana, semblava jovenet, color marró clar, preciós, no puc identificar la raça ja que no hi entenc gaire. La qüestió és que la senyora l’ha lligat al carret de la compra que duia i ha anat a fer cua en un altre banda de l’oficina deixant-lo sol just davant nostre, no podia deixar de mirar-lo, ha estat uns deu minuts totalment quiet, mirant cap on havia marxat la seva mestressa i movent les orelletes, de tant en tant aixecava lleugerament les potetes de davant, si més no, en cap moment ha bordat o fet algun moviment que pogués molestar, quina delícia i quanta tendresa m’ha despertat, tenia moltes ganes d’acaronar-lo, la veritat és que m’he quedat amb les ganes.
Adoro aquells petits moments, que et deixen grans sensacions...

dilluns, 4 de febrer del 2019

INFÀNCIA ROBADA

No dóno crèdit escoltant l’esfereïdor testimoni d’una víctima d’abusos sexuals, un home que deu fregar la cinquantena, que per fi trenca el silenci després d’anys de callar l’horror que va viure quan era petit. L’agresor era el mossèn del poble, que va abusar sexualment d’ell i d’altres nens impunement durant més d’una dècada. En aquest text em centraré en la reacció dels seus pares, que és el què m’ha impactat i sobretot, el què m’ha indignat més.
Els pares catòlics, creients i practicants, freqüentaven l’església, i quan el nen es mostrava reticent a acompanyar-los a missa, els pares van demanar-li el perquè, quan va explicar el què el mossèn li feia, els seus pares van mirar cap a l’altre banda fent cas omís dels fets, normalitzant i eludint la gravetat de la situació desagradable en que es trobava el nen, encobrint així, el delicte del mossèn i sent, amb el seu silenci, còmplices d’un salvatge sense escrúpols fastigós que va robar la infància al seu fill, un nen innocent, espantat i confós amb tot allò que li estava passant.
La comesa més important dels pares, és protegir als seus fills, de qualsevol perill o amenaça, jo donaria la vida per les meves filles, com els meus pares la donarien per mi i pels meus germans, i no puc entendre quina mena de monstres eren aquests pares que permetien que es cometés tal aberració amb el seu propi fill. 
M’horroritza pensar, que com ell, molts altres nens van haver de passar pel mateix infern, i que al poble era un “secret a veus” i jo em pregunto... Per què ningú ho va denunciar? PER QUÈ? I no em val l’excusa “eren altres temps” o “el poble era molt conservador” perquè ni en aquests temps ni en d’altres, aquests actes fastigosos no s’haurien de permetre, i si es donés el cas, castigar als culpables severament i no mirar cap a l’altre banda com es va fer en el seu moment.

dissabte, 19 de gener del 2019

“PLAGI”

Com a “aprenent d’escriptora” i/o “escriptora aficionada” i havent sigut “víctima” de plagi, m’indigna sobre manera que la gent es prengui la llibertat d’escriure a les xarxes socials, quelcom, com una poesia o una frase d’aquelles “motivadores” (per definir-les d’alguna manera), un simple pensament puntual, o qualsevol altre text, no sent-ne l’autor, i sense posar el nom del mateix, otorgan-se’n l’autoria així com si tal cosa i sense despentinar-se. A mi, com he dit abans, em van plagiar del meu bloc, un text i una poesia sense canviar ni una coma, i es van quedar tant amples, la veritat és que la sensació no és gens agradable. 
Es pot copiar el concepte d’aquell text que t’ha agradat i fer-te’l teu canviant les paraules i el seu ordre, però copiar-ho de dalt baix ho trobo de molt mal gust, i s’ha de tenir molta barra esperar que t’aplaudeixin, estarrufar-te i mostrar-te agraïda pels compliments quan et feliciten per una cosa que no et pertany, no costa gaire dir que no n’ets l’autor/a, tant si saps qui és el que l’ha escrit com si no.
També és cert que malauradament, quan publiquem quelcom per Internet, estem exposats a que ens copiïn, no hauria de passar, si més no passa.
Amb aquest escrit, no vull acusar, i molt menys donar cap lliçó a ningú, faltaria més, tothom és lliure de fer i escriure el què vulgui, tanmateix, m’agradaria que s’entengués, que el plagi, encara que només sigui de petits textos o frases, pot arribar a ser dolorós per la persona plagiada, perquè veure quelcom teu a mans d’un altre, et sents com si t’haguessin robat, les persones que, com jo, escriuen, crec que em podran entendre, no obstant, les que no ho fan, probablement creguin que exagero, en fi, així és com penso i així ho escric. 

dissabte, 5 de gener del 2019

ELS MAGS SÓN ELS NENS

Els mags no són els Reis d’Orient, els mags són els nens que creuen en allò que els fa feliç, que els inspira il.lusió, aquí realment és on rau la màgia de la nit de reis, en la inocència dels infants, ells poden sentir quelcom que els adults ja no sentim. Ara la nostra comesa és aconseguir que no perdin mai la il.lusió, alimentar-la jugant i gaudint amb ells, que sempre portin un somriure al cor, que sàpiguen estimar i estimar-se a si mateixos, ajudar-los a trobar el seu estel i fer-los entendre el valor de les coses, les materials, sí, però sobretot, que el més importat i valuós no es pot comprar, com són, entre d’altres coses, l’amor, el respecte i l’amistat; aquests valors són la màgia que han de portar a la pell ben adherida, si perduren tota la vida, tenen la felicitat assegurada.