NINOT EXÀNIME

Exclosa, infravalorada, perduda, derrotada, tan invisible, sola i desemparada, com una joguina de poques virtuts i molts defectes que ja no serveix ni per agafar pols, deixada de costat, ignorada per la vida, passant de puntetes tractant de no fer gaire soroll, però sempre vigilant i vetllant pels que et rodegen, només viure pels altres amb cap mena d'objectiu propi, cap meta al teu punt de visió, portada per les ones sense rumb ni destí, apartada de tota felicitat sense cap indici de que aquesta et torni a somriure. Avergonyida per un mal passat latent que et talla l'aire. Tot és un sense sentit com una foscor enlluernadora o un silenci eixordador. Moments feliços flueixen, si més no, desapareixen com l'aigua entre els dits; els dubtes que et ronden no ténen una resposta clara, por al futur, a la pèrdua del que et queda, incertesa adherida a la pell com una paparra, plors continguts per no ofendre als que volen viure sense la teva tristesa, turment que desperta cada dia amb tu pel desig i la necessitat de romandre en un son profund, distant amb tothom mirant de reüll com et donen per sentat menystenint la teva presència, maltractada sense voler i inconscientment pels que et necessiten sense valorar quant i ignorant que ja no vols pertànyer a aquest món on el patiment fa de tu un ninot de drap, exànime, trencat i descolorit. En un balanç de la vida suspesa en gairebé tot i alguns aprovats pels pèls. Ningú sap què et passa pel cap, però tu ho saps prou bé...

ATTRACTA

Era molt bona persona, uns cosa no teu l’altre, però beure era una de les seves passions més destructores. De dia policia i de nit empinava el colze com si no hi hagués un demà, aparentment dues coses incompatibles, però no per ella. La majoria d’irlandesos neixen amb  una ampolla a la mà, ella n’era una. Gairabé cada dia despés de sopar, cosa rutinària, jo em quedava amb els nens i el Dove i ella, la Attracta, anaven al “pub” de la cantonada a “desconnectar” del dia i empassar-se la nit sense pensar amb l'endemà. El Dove retirava el primer, ella es quedava una estona més, una copa més, o dues, o tres...

Ja dormíem feia hores, quan la clau juganera no acabava d'encertar el pany, els dits maldestres finalment aconseguien la seva fita, obrir la porta. Les escales que portaven a l'habitació eren un obstacle potent, me l'imaginava amb el cap donant voltes com quan viatges amb vaixell a cavall d'un mar esvalotat; si més no, l'endemà es llevaba per anar a treballar, curiosament sense ressaca, potser el cos el tenia acostumat a aquest ritme i ja no es queixava per l'excés d'alcohol, o això ens feia creure...

LA PADRINA

“Als trenta anys se’m va acabar la vida...” em va dir. 

La padrina és la dona més forta i soferta que conec, amb noranta i tants anys arrossega moltes experiències, antany tot era més complicat, en una casa senzilla i sense comoditats mancaven diners per tantes boques, les dificultats no eren poques en aquells temps incerts.

Una família, com tantes, marcada per la maleïda guerra, una guerra que es va endur el fill gran sense compassió.

Als trenta anys, la padrina va deixar de banda la seva vida, després que el seu germà quedés vidu amb dues criatures.

Li va tocar carregar el pès d’una vida evocada a tenir cura dels altres, a casa eren molts, els pares grans i malalts, dos germans més petits amb les mans curtides de treballar la terrra, el germà gran desfet per la seva pèrdua, i també es va fer càrrec dels dos nebots, orfes de mare, un d’ells recent nascut, que va criar com els seus propis fills. Ella ja no importava, calia tirar endavant sense queixar-se, pensant en els altres, la seva família la necessitava.

Ahir la vam enterrar, amb un dolor inmens fruit de l'amor que li professaven; ja només queda el record i l'enyorança, esperançats de retrobar-nos allà on sigui, allà on tot és etern...