dissabte, 24 de novembre de 2018

PADRÍ

“-Tan de bo, allà on siguis, sabéssis com n’era de feliç de petita, quan tu arribaves, els meus ulls tristos desbordaven felicitat...com t’arribo a enyorar padrí...”
El cor se m’eixamplava quan el meu padrí trucava al porter automàtic, i en sentir la meva veueta  -qui és? ell responia -una ànima en pena! Quina il.lusió, era ell que, com cada any, venia a passar uns dies a casa per Nadal, sabia el què m’esperaven aquells dies, passejades de la seva mà, tant càlida i protectora, recordo que posàvem les mans dins la butxaca de la seva gavardina per escalfar-les del fred, allò em feia sentir tant protegida...
Recordo que em despertava i des del llit parava l’orella a l’habitació del costat on dormia ell, quan sentia la màquina d’afeitar en marxa, era el senyal de que ja podia anar-lo a veure, calia esprémer cada minut amb ell, ja que la seva estada no durava gaire més d’una setmana. 
Les passejades eren magistrals, amb converses banals potser per ell, i tant importants per mi, ell em feia sentir important, em sentia orgullosa de caminar al seu costat...
“-Com et trobo a faltar, com trobo a faltar aquells temps amb tu padrí...(escric això amb ulls vidriosos).”
Durant aquella setmana jo era un altre nena, em sentia plenament feliç, ell m’hi feia sentir, i jo l’adorava. M’agradava fins i tot, veure com esmorzava, la mare li preparava pa amb tomàquet i una truita doblegada, i per dinar mai li podia faltar el gotet de vi rebaixat amb aigua. (Somric)
Em fascinaven les seves històries de quan era petit, de la guerra, de les entremaliadures, entre d’altres, quan va robar un tros de “pa blanc” no recordo a qui, perquè, en aquells temps, a casa només es podien permetre pa negre. 
A les lliçons d’anglès que em donava, jo no hi parava gaire atenció, m’agradava més mirar els dibuixos dels llibres; ell va estudiar a Cambridge i anys després anava i venia d’Irlanda, m’estalvio els detalls, això és una llarga història. Jo també vaig anar a Irlanda, en part per ell...
Se’m feia un nus a la gola quan el seu tren començava a moure’s, cada vegada més depressa i el veia fer-se petit sacsejant la mà des de la finestra, el meu cor plorava, però l’orgull, o potser vergonya, m’impedia plorar davant d’ell. El comiat era molt dur, però sabia que per setmana Santa tornaria, i al setembre per la festa Major, i per Nadal, i per setmana Santa, i al setembre i... finalment, el seu tren, va marxar per sempre, i ja no hi hauria més Nadals, ni setmanes Santes, ni festes Majors...

(En aquest text no he sabut plasmar tota la barreja de sentiments que porto dins al meu cor, tansols és un esbós, perquè no he trobat les paraules exactes per expresar la vida “amb” i “sense” el meu enyoradíssim padrí).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada