dilluns, 5 d’agost de 2019

DIFERENT

Sempre he pensat que sóc la ovella negra, així em sento i m’he sentit sempre, no només en l’àmbit familiar, que és on s’accentua, sinó en tots els entorns, em costa encaixar perquè em sento diferent de la resta de mortals que m’envolten, i no perquè em cregui millor, sinó tot el contrari, sempre tinc la sensació que estic sota un ombra constant, on tant sols destaco pels meus fracassos.
De petita la simptomologia era clara, però aleshores no hi van donar importància, avui dia potser els professionals m’ajudarien amb un diagnòstic i el tractament pertinent, si més no, fa trenta i tants anys era molt diferent d’ara. Fins i tot se m’assenyalava com la culpable del meu problema que tota sola vaig haver d’enfrontar i aprendre a viure amb ell.
 Ara sé el què patia, què segueixo patint en silenci i soledat. Ja d’adulta he llegit molt sobre el tema, confirmant així les meves sospites i aclarint els dubtes, m’adonava de que alguna cosa no anava bé des de que era petita i tenia la necessitat d’investigar sobre el tema, volia respostes, potser buscar la manera de justificar allò que em passava que no trobava normal; ara sé que culpabilitzar-me a mi va ser un greu error. No sé si el “defecte” em ve “de fàbrica” o va ser quelcom en la meva infància el detonant de tot plegat, probablement sigui una mica de cada.
Ningú pot ajudar-me, ho porto sola i crec que sempre serà així, no n’he parlat mai, ni tant sols amb la persona que més confio, perquè m’avergonyeix massa, i tampoc crec que m’arribés a entendre, i encara que no ho accepti, ho tinc ben assumit i he après a conviure-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada