En arribar a l’hospital ja no podia ni caminar, el dolor era punyent i entre contraccions gairebé no tenia temps de recuperar l’alè, anava molt depressa, era bo, el primer part em va donar molta guerra, va ser molt i molt llarg. Ja estava dilatada de 6 cm. i havia d’anar a la sala de parts immediatament, a la pobre infermera que em va acompanyar de bracet li vaig destrossar el braç pel camí. Quan em van comunicar que l’anestesista estava ocupada en una cesària, vaig cridar impotent que no ho aguantaria, no podia més, el dolor se’m feia insoportable, el fet d’haver-hi una sola anestesista em va indignar, allò era una vergonya, inadmissible. Em van deixar sola amb les contraccions i els meus xiscles una bona estona, estirada en una camilla estreta i incòmode, feia fred, la música de fons em molestava; tenia els ulls tancats per concentrar-me amb les respiracions, fins que vaig notar que una mà càlida i tremolosa prenia la meva amb delicadesa, en obrir els ulls se’m va eixamplar el cor, era el meu marit que per fi el van deixar entrar, li vaig llegir un neguit mal dissimulat a la cara, s’esforçava per semblar sencer, veure’m patir el feia patir a ell, la seva presència em va tranquil·litzar.
Un -Empujaaaaa! -a cada orella, m’atabalaba. Ja ho crec que empenyia, aferrada a les nanses de la camilla.
Algú va venir per veure què passava en sentir els meus crits de dolor, vaig sentir una veu d’home que deia alguna cosa com “què eren aquells crits? No n’hi havia per tant...” però el ginecòleg que m’estava assistint li va dir en un to sever, que no portava l’epidural, seguidament la veu va marxar amb la cua entre cames.
Finalment vaig fer la darrera empenta, semblava que anés a rebentar en qualsevol moment, el dolor va ser com si m’hagués estripat, i així va ser... apretant fort i amb els ulls tancats vaig deixar anar un últim crit, vaig perdre el sentit per uns segons, fins que la nena, la meva nena va emetre un sorollet, -ja està! -vaig pensar despertant d’aquell “malson” En obrir els ulls la vaig veure penjada pels peus i tot seguit me la van posar al pit, la seva escalfor, aquella olor... no tinc paraules per descriure la sensació “pell a pell” aquell primer contacte, els seus moviments suaus i lents em van semblar un somni, el seu plor em va tornar a la realitat, tenia ganes de riure i plorar a la vegada -la meva nena! -repetia una i altre vegada entre sanglots... -la meva nena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada