dijous, 21 de febrer de 2019

PLORO

Aviat no hi seran, i ploro per endavant, ploro fort, perquè tot el plorat, ja no ho ploraré quan arribi l’hora del comiat. No em puc imaginar la vida sense els pares, no puc, i se’m fa estrany, feixuc i dolorós, veure com van perdent cada dia que passa, amb el sentiment d’impotència que em rosega. Es fan grans, són grans, els anys que arrosseguen els pesa, han viscut molt i ara se’ls escapa la vida entre els dits, però s’hi aferren amb força, encara els queda un bri d’alè per continuar fent camí, fins que la foscor del final, els porti a la llum d’un principi desconegut, ells creuen fermament, que a l’altre banda, hi ha quelcom esperan-los, cadascú té els seus propis pensaments per apagar la por, perquè la recta final sigui més suportable...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada