dimarts, 8 d’octubre de 2019

DARRERS PENSAMENTS

Absorta en els seus darrers pensaments, jeia al seu llit sense adonar-se del què l’envoltava; era un vespre amarat de silenci. Aquell rostre teixit pel fil de la bellesa, ara ja embellit i tip de viure, desprenia pau, en cada arruga s’hi podia llegir una experiència, i cada una en tenia una de diferent, però cap d’elles menys important que l’altre. El color bru de la pell explicava històries d’uns dies durs, però a la vegada feliços, de treball al camp. Potser ja no recordava com es deia, ni quin dia era, però a la memòria tenia la seva juventud gravada a foc, sobretot el dia en què va conèixer al seu estimat marit...
‘Sense més pretensions que establir una bona amistat amb el seu company nou, s’hi acosta amb certa timidesa i li demana com es diu, ell se la mira amb els seus ulls castanys i desperts, i tot seguit li contesta amb una veu greu el seu nom, Josep, a ella li resulta un nom molt conegut, ja que el seu pare i el seu germà comparteixen aquell nom tant comú al poble. Un dia, mentre collien préssecs, els ulls de la Magda denotaven tristesa, i ell, deixant-se estar de subterfugis, li va preguntar què era allò tant greu que li enterbolia la brillantor dels ulls, aquella mostra de confiança la va agafar desprevinguda, si mès no, li va explicar el què l’amoïnava; després d’aquell dia de confidències entre dos companys de feina acabats d’estrenar, l’amistat adquirida va donar pas a l’amor, i dos anys després d’aquell dia afortunat, es van casar...’
Amb aquell deliciós record, va concloure la seva sencilla vida, i va deixar anar el seu últim alè esbossant un somriure...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada