RIVIERA MAYA

La guia, una morena riallera, d’ulls grossos, cabells abundants i arrissats, i aproximadament una seixantena d’anys a les seves espatlles, ens va portar a un petit mercat perquè poguéssim comprar souvenirs, beure... i estirar les cames. A l’hotel de la “Riviera Maya” tot eren luxes, no hi faltava de res, però en sortir a fora del complex hoteler, el contrast era significatiu, i molt depriment. Veníem d’estar uns dies a Nova York i ens va impactar veure tanta misèria i països tant diferents en tots els sentits.

De les paradetes plenes de coses típiques mexicanes, ens rebien els seus venedors amb entusiasme, per ells erem l’oportunitat de fer respirar el seus negocis amb els turistes que acabavem d’arribar. Vaig comprar quatre coses pels meus nebots, i tot i haver regatejat uns quants “pesos” la guia em va dir, somrient i sense ànim de fer-me sentir malament, que m’havia gastat gairebé el que ella cobrava al mes; la veritat és que em vaig sentir avergonyida, sense paraules.

Val a dir que hi ha moltissima gent a diferents països del món, que viu en la misèria, rodejats de luxes inabastables per a ells, no obstant això, viuen feliços amb el poc que tenen...

“No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita”