dilluns, 4 de novembre de 2019

TRENTA ANYS DESPRÉS

Tanco els ulls i vaig enrera en el temps, em veig quan era una joveneta, amb el què feia i desfeia, com pensava i actuava, amb aquella arrogancia tant característica de l’adolescència a la mirada, les pors ben amagades, i dissimulant les inseguretats; temps totalment diferents, amb rutines totalment diferents, gustos insòlits i sense els maldecaps ni les obligacions d’ara, amb preferències oposades a les d’avui, altres prioritats i preocupacions. 
Obro els ulls i em veig reflectida al mirall, la mirada m’ha canviat, ara hi puc llegir cansament, no obstant això, se’m veu feliç, sí, sóc jo, trenta anys després, amb trenta anys d’experiències a la butxaca, unes em pesen, d’altres m’han fet madurar, els anys no m’han donat una vida millor, si més no, podria ser pitjor, no és tant diferent de com me l’imaginava. He evolucionat, la meva vida ha canviat radicalment amb els anys, he anat avançant pas a pas fins arribar on sóc ara, he assolit reptes, també em manquen molts desitjos, però encara em queda un bon tros per endavant, potser els aniré fent realitat al llarg del camí, o potser sempre seran inabastables.
Intento no pensar què hagués passat, si en lloc d’agafar un camí, n’hagués agafat un altre...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada