INSÒLIT

Al cap de munt de les escales, envoltat d’una llum enlluernadora, veig al qui crec que és Sant Pere vestit de blanc i amb ulleres de sol, una barba blanca impecable li penja de la barbeta, els cabells són pèl-rojos, el nas prominent i vermellós li sobresurt del seu rostre pàl.lid. Una monstruosa força m’empeny a pujar, però ensopego al primer esglaó, caic llarga i em quedo bocaterrosa uns segons, la meva torpesa em provoca inseguratat, ell em mira sense inmutar-se, la seva cara, borrosa als meus ulls (ja que no duia les meves ulleres de miop) és inexpressiva, tot seguit fa mitja volta i se’n va sense dir res, tancant la porta al seu darrere sense fer cap mena de soroll i emportant-se la llum i aquella olor d’encens que em gairebé em fa estornudar, em deix allà tirada. Potser és un somni insòlit, penso... La foscor s’apodera de l’estança en que em trobo, paro l’orella i sento el xiuxiueig d’unes veus conegudes, intento obrir els ulls, em pesen i no sense esforç els entre obro, parpallejo unes quantes vegades fins que puc visualitzar dos parells d’ulls que em miren amb certa impaciència i sorpresa, també hi puc llegir preocupació, així que somric i els meus llavis esbossen el que seria un “què m’ha passat?”