divendres, 31 de juliol de 2020

Estàs “gordeta” ... aquelles paraules se’m van clavar dins l’ànima, jo als 15 anys tenia el pes que em tocava per la meva edat i alçada, el problema el tenia ella que estava anorèxia, però en aquell moment, la meva falta d’autoestima va fer que els meus ànims devallessin fins al punt de deixar de menjar, literalment. Els pares van marxar de vacances com cada estiu, deixant-me a càrrec dels meus germans grans, que treballaven i feien la seva, duran quinze dies vaig estar pràcticament sola a casa i vaig aprofitar el moment per no menjar gairebé res en tot el dia i així aprimar-me. Quan van tornar me les empescava per continuar la meva “dieta” que em vaig imposar. La pèrdua de pes va ser considerable, la roba em ballava i això em va animar, però la salut se’n va ressentir de valent, primer un pessigolleig a les mans cada cop més sovint, marejos, l’anèmia feia de les seves.
Les paraules poden tenir una transcendència devastadora, sobretot a l’edat adolescent i més encara si venen d’una amiga. Amb el pas del temps em vaig adonar que era una amistat tòxica, d’aquelles persones que tot el seu és millor que el teu, i mica en mica et van arronssant amb el seu ego, les seves males arts van fer que perdés del tot la meva autoestima, ja tocada per altres temes, la confiança feia un fàstic espantós fins que les circumstàncies ens van separar, m’alegro moltíssim d’haver-la perdut de vista per sempre, no tinc el més mínim interès en saber com li va, com l’ha tractat la vida, espero que millor del que ella em va tractar a mi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada