MOMENT PERFECTE

El vespre anava agafant color, enfosquia mentres ella llegia arraulida a la butaca al costat de la finestra, gaudia d’aquell moment de pau, l’únic que esmorteïa el silenci era el crec crec de la llenya cremant a la llar de foc, l’agradable escalfor contrastava amb el fred del carrer, al vidre mig embafat s’hi podia dibuixar. El vell rellotge de paret feia anys que havia deixat de bategar, les burques a totes hores marcaven les dotze. 

A fora la neu cada vegada era més espessa, de tant en tant aixecava la vista per contemplar la blancor del paisatge desert, no hi veia ni un ànima, i tornava a endinsar-se en la lectura, una història que la tenia captivada. Un cafè fumejava a la lleixa de la finestra, i una cigarreta gairebé sense tocar es consumia encaixada al buit del cendrer. 

Esdevenia el moment perfecte, fins que el telèfon va començar a sonar estrepitosament des del bufet a l’altre banda del menjador, trencant la pau que s’havia instaurat a casa aquell vespre d’hivern...