Crec que les decepcions han endurit la meva sensibilitat, els desenganys han fet que no senti cap empatia per la meva “examiga” que acaba de perdre la seva mare. Sento molta pena per la mare i la gran pèrdua que ha patit la família, no obstant això, no sento llàstima per ella, ni una mica, amb la rencúnia intacta no puc sentir cap mena de compassió, és trist,  però no hi puc fer res, la vaig esborrar de la meva vida per tòxica, i ara, per molt que estigui passant per un mal tràngol, no puc fer com si res, m’he comportat correctament amb ella, donant-li el meu sincer condol i fent costat a la seva família a l’enterrament, però no he sentit la necessitat d’arreglar les coses i deixar enrere els mals rotllos, no pas, ella romandrà a la llista dels eliminats per sempre més, una de tants. També és cert que tractava la seva pobra mare com una esclava, sempre vaig pensar que aquesta bona dona tenia el cel guanyat per aguantar una filla tant insolent i desagradable. 

El meu pitjor defecte és la rencúnia, ho reconec, sé perdonar, una vegada i un altre, però quan la darrera gota fa vessar el got, poso punt i final i passo pàgina, ignorant completament la persona en qüestió, soc així, encara que no m’agradi, i a aquestes alçades ja no canviaré...