LA FOSCOR

 

                                    

Aquells moments en que ho tiraries tot per la borda, oblidar-ho tot i tocar fons amb les puntes dels dits, dormir, entrar en un son profund desitjant no despertar mai més...
Dies en que sents que no hi haurà demà, dies que es fan tan llargs que desitjaries quedar-te al llit, sol amb la foscor dels teus pensaments.

Hores que passen sense saber quantes, la boira, cada cop més espessa s´apodera de tots els teus sentits i no et deixa veure el que hi ha a l´altre banda.

La feblesa t´absorveix...

Els sorolls llunyans dels que t´esperen, dels que t´envolten, cada cop es fan més i més lluny, fins que deixes de sentir-los...
Quant ja res no te sentit, els teus ulls ja no veuen els colors, buits i cansats de tant plorar tot es transforma en blanc i negre, les portes es tanquen a poc a poc...

Però una última oportunitat et crida, t´agafa impedint que et deixis anar del tot.
De vegades necessites agafar-te a alguna cosa ben fort perquè el corrent de la desesperació no se t´endugui.
La necessitat de tenir quelcom més enllà per no romandre en el pou, aquell pou ple de tristesa, de la depressió més absoluta, la foscor...