LA FORÇA DE LA LLUM

Aquella llum que venia de la finestra de la seva habitació va fer despertar-la del son profunt en que es trobava feia dies, no hi sentia, no hi veia, encara tenia un fil de vida apunt de trencar-se, però podia notar l´escalfor de la seva filla al costat del seu llit adormida en aquella cadira. Ara podia veure-la , podia escoltar la seva respiració.
Ella es va aixecar amb compte de no despertar-la, li va besar la mà, i va anar cap a la llum, descalça i amb pas ferm, quasi sense tocar el terra, feia molts dies que no podia caminar però aquella llum li va donar les forces necessaries per fer-ho.
Podia sentir unes veus que la cridaven, unes veus dolces...
Sabia que la mort l´havia vingut a buscar i no s´hi va oposar, era el seu torn, la seva hora havia arribat i el seu marit l´esperava en el més enllà i no volia fer-lo esperar més.
Mentre caminava va passar per davant del mirall i en veure´s reflectida es va adonar que el seu aspecte havia canviat, era jove, sense cap arruga, la pell tersa i rosada, els cabells llargs i castanys, ni una sola cana. Es va girar cap al llit i hi va veure el cos de la dona vella que acabava d´abandonar, aquell cos ja no li pertanyia, 
l´havia deixat per sempre.
Es va acomiadar de la seva filla en silenci, mentre ella dormia sense adonar-se de res, i va anar cap a la llum...