dissabte, 24 d’abril de 2021

AL TREN

El tren serpejava sorollosament per les vies a les entranyes de la ciutat. Ella ocupava un dels seients en un vagó completament vuit, a la darrera estació van baixar els tres passatgers que quedaven; quan el tren va emprendre el seu camí, la sensació de solitud no va trigar a ficar-se-li fins al moll de l’os, va tancar els ulls i es va adormir. Els flocs de neu anaven caient sigil.losament, mentres es feia de nit. La foscor festejava amb l’última claror del dia d’aquell capvespre d’hivern, deixant a cegues el paisatge idíl.lic cobert d’un mantell blanc perlat. 
De sobte un concert de veus estridents la va despertar, va obrir els ulls pesadament, ja no estava sola, un home i una dona estaven asseguts dos seients més endevant i va sentir que xiuxiuejaven en una llengua desconeguda per ella, al seu darrere una colla de joves engrescaven el vagó amb les seves rialles, fet que la va fastiguejar, encara quedava gairebé la meitat del trajecte per arribar al seu destí, i aquells joves estrafolaris van pertorbar la seva pau. Va comptar sis parades abans no van baixar del tren, deixant un silenci encisador. La parella encara hi era, dormien plàcidament recolzats l’un a l’altre, se’ls va mirar una bona estona amb certa tendresa, fins que es va adonar que tenia fred i s’enfundà el seu abric de pell girada, havia acabat la son i deixant-se portar pel lleuger balenceig del tren, es va endinsar en els seus pensaments. Tot d’una va marxar la llum per uns segons que vàren ser eterns, i en tornar, aparagué un home del no-res, es va espolsar la neu de les espatlles i va començar a caminar, es dirigia directament cap a ella, o això li va semblar, lentament i arrossegant els peus, clavant-li una mirada fosca sota el barret moll, duia gavardina i l’envoltava un aire sinistre, ella se’l va mirar amb estupor en acostar-se, però per fortuna va passar de llarg i es va asseure darrera de tot; ella tremolava com una fulla per l’ensurt, podia sentir els batecs del cor accelerat, una vegada es va haver tranquil·litzat, va quedar pensativa uns minuts mirant al buit, tot seguit va treure el seu quadern i sense més dilació, va començar a escriure el final del seu viatge per mons desconeguts, que en poques hores havia de concloure a l’estació del seu poble, on l’esperaven amb impaciència i amb els braços oberts.

Cap comentari:

Publica un comentari