Necessitava el caliu dels seus, com l'aire que respirava, sentir-los a prop encara que estiguessin a milers de kilòmetres, el contacte era vital per ella, un "bon dia" de tant en tant per fer-li saber que hi són, aquell "com estàs?" com una abraçada en un moment de debilitat, el "bona nit" per dormir tranquil·la, era com la llum dins la foscor de la nit, que s'hi aferrada amb força.
Les paraules d'alè, són com una carícia que et demostren que els que t'envolten, per lluny que estiguin, et fan costat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada