MIli

A casa sempre hem tingut molt present la guerra civil, un germà del meu pare mai en va tornar, i de tres germans de ma mare que hi van anar només un d'ells en va sobreviure, de petita era un tema el qual em feia por, les bombes, el refugi, les fotografies dels meus tiets vestits de militars, les cartes des del front amb paraules d'amor cap a la família, encara feien olor a l'enyorança i la por de no tornar al caliu de casa, al poble que els va veure néixer i créixer fins que els van obligar a fer-se soldats i fer de les armes la seva eina.

Quan molts anys després els meus dos germans grans van haver d'anar a fer la mili, jo només tenia nou anys i m'imaginava que on anaven era a la guerra com els meus tiets, conseqüència de les tristes històries que ens explicaven els meus pares i el tiet Josep, sobrevivent d'aquells temps d'horrors. Quan vam anar a l'estació de Tarragona a despedir el meu germà gran que se n'anava a Cartagena juntament amb més nois amb el seu "petate" vaig plorar pensant que potser no el tornaria a veure, quin sentiment més dolorós, veure'l formar una fila, pujar al tren i veure com s'allunyava mentre li feia adéu amb la mà... mai oblidaré la por que m'invadia aquell comiat.

L'altre germà va tenir la sort de fer la mili a Reus, així que gairebé cada dia venia a casa a veure'ns, per mi era un gran alleugement, tot i que el neguit per tenir l'altre germà lluny el tenia aferrat a la pell. Quan van acabar la mili maleïda va ser com escapar de la presó que em tenia retinguda i presa de la por.