Rondavem la vintena en aquella època, quan freqüentavem un restaurant xinès, val a dir que va ser el primer que van obrir, tot una novetat, era assequible per nosaltres ja que el menú valia unes 500 pessetes, així que gairebé cada dissabte hi anàvem les meves amigues i jo a sopar, ja ens coneixien, ens tractaven amb familiaritat.
Podies menjar allà o emportar-lo, i a l’obrir la porta, et rebien amb un -¡Hola! amb veu cridanera, des de l’altre punta del restaurant, despertant certa vergonya en nosaltres, perquè feia aixecar les mirades dels seus plats als comensals allà presents, per veure qui entrava. De darrera la barra sortia mig cap d’una nena d’uns 12 anys molt graciosa que s’havia de posar de puntetes per poder atendre‘ns, i que ens preguntava -¿Pa’ yeva’? (para llevar) i nosaltres... -No, pa’ queda’ -li dèiem entre mirades de complicitat, amagant un somriure per no ofendre-la, a la nena la vam batejar com la “Payevá”
Ens servia un noi d’uns 15 anys que l’anomenavem “El Chino Feliz” perquè tenia cara de simpàtic i no deixava de somriure, se’l veia extremadament feliç. De vegades també ens servia una noia més gran, i per preguntar què volíem de postres, deia amb el seu accent xinès inconfusible: -¿Lao flan? El primer cop no acabàvem d’entendre el que ens estava preguntant, -¿Lao flan? preguntava insistentment, i naltros -¿como? no entendemos, i finalment va marxar un moment i va tornar amb el què vindria a ser el “lao flan” un gelat (helado=lao) i un flan, un en cada mà, ens vam haver de menjar les ganes de riure, la veritat va ser molt graciós, de fet avui dia encara treiem el tema i ens fem unes risses recordant aquells temps; així que a la noia li vam adjudicar el nom de “Laoflan” que li esqueia la mar de bé.
Era una família, o això pensàvem, certament a dia d’avui encara no ho sabem del cert.
La gracia d’aquesta història, és que anys després, vaig treballar un estiu a Portaventura, de cambrera en un restaurant a la zona de la Xina, obviament vestida de xinesa. Un dia, va venir el “Chino Feliz” (cambrer simpàtic i rialler) a dinar, l’acompanyava una noia, vaig deduir que era la seva parella, i com no podia ser d’una altre manera, em va tocar servir-lo a mi, altrament la vida no seria tant asquerósament divertida (ric amb una inofensiva ironia). Em va reconèixer es clar, i desseguida em va saludar efusivament, atraient les mirades dels allà presents, si bé la vergonya que vaig passar va ser èpica, disfressada de xinesa, amb barret i tot, davant d’aquell xinès simpàtic que em mirava de dalt vaig amb el seu somriure tant característic, “tierra trágame” vaig dir-me ‘para mis adentros’ (ara sí que ric amb ganes), s’havien canviat les tornes, la vida és així.
En fi, em pregunto què se’n deu haver de la Payevá, la Laoflan i el Chino Feliz...
