que tot just despertava
sota la tènue llum
d'un sol mandrós
a l'ombra del silenci
hipnotitzada per la remor del mar
i les roques rebent el colpeig de l'aigua
refugi dels seus pensaments
només el vaivé de les onades
i el tímid xiulet de la brisa marina
ambientaven l'instant
aixopluc de la solitud
i gaudint d'aquest moment
un somriure se li va escapar
omplint-li el rostre
d'una brillantor enlluernadora
desplegant les ales
per sentir la llibertat a la pell
va agafar embranzida
i enlairar amb els ulls tancats
deixant enrera els lligams de les pors
posant veu a la valentia
muda fins ara dins seu
es llançà al buit d'una vida
de destí capritxós
©Carme Ciurana
Molt bonic Carme! Soc fan dels silencis 👍
ResponEliminaM´alegra que t´agradi, gràcies!
Elimina