Quan la inspiració trucava a la seva porta tot es feia invisible pels seus ulls, concentrada, sentint el silenci, només s'escoltava la melodia dels seus dits afilats ballant a les ordres dels pensaments, lliscant suaument però amb avidesa entre les tecles, com si els hi fes l'amor. Seguia de puntetes a la imaginació, sense fer soroll, descrivint nous mons, creant vides, afinant cada detall de la història, quelcom emocionant per ella.
Entre somnis desperts, i realitats adormides.
Els dies de pluja eren els seus aliats, la inspiració es feia sentir més forta, ella la agafava amb força sense deixar-la anar.
En cada paraula reflectia una emoció, un pensament en veu alta, tots els seus sentiments en forma de lletres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada