PENSAMENTS EN VEU ALTA

diumenge, 4 d’octubre del 2020

EL TIET I LA GUERRA

Entre armes, foc, mort i foscor, el tiet es va posar malalt i el van enviar cap a casa, va ser el millor que li havia passat. Amb vint anys va conèixer la por, la vertadera por, i va mirar la mort als ulls, desafiant el seu poder.

La guerra no era per ell, de fet no era per ningú, però, a diferència dels seus dos germans petits que se’ls va engollir i no van tornar, ell li va poder guanyar la partida, o va ser la mort que es va deixar guanyar... El cas és que el va deixar lliure i va tornar a casa. Va passar gairebé tres anys tancat a la seva habitació, fingint que estava malalt perquè no el delatessin i hagués de tornar a l’infern, la gent preguntava per ell, i la resposta sempre era la mateixa: “està fotut” deia el metge del poble quan es trobava a algun conveí, recelós i desafiant de qualsevol que no fos de la família.

Feia figuretes de fusta per entretenir-se, entre d’altres coses per passar les hores, també tenia cura de la meva mare, la germana més petita, mentres els avis treballaven les terres. No va ser fàcil, ni per ell ni per la família, sempre amb l’ai al cor, patint que la guerra tornés a trucar la seva porta, afortunadament això no va passar, si més no, no van respirar tranquils fins que aquella maleïda guerra va disparar el darrer tret.

dissabte, 3 d’octubre del 2020

L’Àvia

La meva àvia paterna va quedar orfe als quatre anys, la van acollir la germana de la seva mare i la seva família, no obstant, no la van tractar com una filla més, sinó que la van utilitzar com a minyona. El pare sempre explica amb certa amargor, que a la seva mare li van prendre tot, la casa, les terres... amb males arts van fer canviar el testament de la mare de l’àvia moribunda i s’ho van quedar tot, la família no sempre va de bona fe. A la meva àvia la van deixar sense res, i la van fer treballar com una esclava, afortunadament quan va ser gran va poder marxar de les urpes dels qui la maltractaven, casant-se amb el meu avi, van tenir fills i van veure feliços als braços de la humiltat, formant una família treballadora i honrada.

dissabte, 19 de setembre del 2020

FUGIDA A LA DESESPERADA

Quan vaig decidir marxar a Alemanya, ara fa vint i tres anys, i després a Irlanda un altre temporada, no només va ser per estudiar la llengua, la cultura del país, veure món i conèixer gent, no... jo vaig “fugir” literalment, per distanciar-me del que m’ofegava, dels que m’ofegaven, els de casa i els amics, estava totalment saturada i cansada de que tothom fotés el nas a la meva vida i a la meva manera de viure-la, la fugida va ser a la desesperada, saturada de tot i de tothom que opinaven massa sobre mi, i que si has de fer això, que si tu el què has de fer és allò... La meva vida és meva, les decisions les prenc jo i només jo, i ara, tants anys després, estic orgullosa d’haver escapat per agafar aire, canviar d’escenari i deixar enrera, ni que fos per un temps, que va ser més del que tenia previst, tot i tots els que no em deixaven respirar.

diumenge, 6 de setembre del 2020

A l’escola de les meves filles tens l’opció de triar entre religió i valors, en el nostre cas hem optat per valors, on els ensenyen a gestionar els sentiments, a aprendre a compartir, amistat, comportament i educació en general, és una assignatura força interessant, tot i que això es pot ensenyar des de casa, ara, amb el retràs que porten amb l’aturada del curs anterior degut al confinament, penso que s’haurien d’eliminar aquest tipo d’assignatures ara com ara prescindibles, com música o plàstica, i potenciar les matemàtiques i les llengües, per avançar en aquestes matèries més importants, la resta, qui ho desitgi els poden apuntar a extraescolars, com a mínim fins que es normalitzi tot plegat.