diumenge, 4 d’octubre de 2020

EL TIET I LA GUERRA

Entre armes, foc, mort i foscor, el tiet es va posar malalt i el van enviar cap a casa, va ser el millor que li havia passat. Amb vint anys va conèixer la por, la vertadera por, i va mirar la mort als ulls, desafiant el seu poder.
La guerra no era per ell, de fet no era per ningú, però, a diferència dels seus dos germans petits que se’ls va engollir i no van tornar, ell li va poder guanyar la partida, o va ser la mort que es va deixar guanyar... El cas és que el va deixar lliure i va tornar a casa. Va passar gairebé tres anys tancat a la seva habitació, fingint que estava malalt perquè no el delatessin i hagués de tornar a l’infern, la gent preguntava per ell, i la resposta sempre era la mateixa: “està fotut” deia el metge del poble quan es trobava a algun conveí, recelós i desafiant de qualsevol que no fos de la família. 
Feia figuretes de fusta per entretenir-se, entre d’altres coses per passar les hores, també tenia cura de la meva mare, la germana més petita, mentres els avis treballaven les terres. No va ser fàcil, ni per ell ni per la família, sempre amb l’ai al cor, patint que la guerra tornés a trucar la seva porta, afortunadament això no va passar, si més no, no van respirar tranquils fins que aquella maleïda guerra va disparar el darrer tret.

Cap comentari:

Publica un comentari