PADRÍ

“-Tan de bo, allà on siguis, sabéssis com n’era de feliç de petita, quan tu arribaves, els meus ulls tristos desbordaven felicitat...com t’arribo a enyorar padrí...”

El cor se m’eixamplava quan el meu padrí trucava al porter automàtic, i en sentir la meva veueta  -qui és? ell responia -una ànima en pena! Quina il.lusió, era ell que, com cada any, venia a passar uns dies a casa per Nadal, sabia el què m’esperaven aquells dies, passejades de la seva mà, tant càlida i protectora, recordo que posàvem les mans dins la butxaca de la seva gavardina per escalfar-les del fred, allò em feia sentir tant protegida...

Recordo que em despertava i des del llit parava l’orella a l’habitació del costat on dormia ell, quan sentia la màquina d’afeitar en marxa, era el senyal de que ja podia anar-lo a veure, calia esprémer cada minut amb ell, ja que la seva estada no durava gaire més d’una setmana. 

Les passejades eren magistrals, amb converses banals potser per ell, i tant importants per mi, ell em feia sentir important, em sentia orgullosa de caminar al seu costat...

“-Com et trobo a faltar, com trobo a faltar aquells temps amb tu padrí...(escric això amb ulls vidriosos).”

Durant aquella setmana jo era un altre nena, em sentia plenament feliç, ell m’hi feia sentir, i jo l’adorava. M’agradava fins i tot, veure com esmorzava, la mare li preparava pa amb tomàquet i una truita doblegada, i per dinar mai li podia faltar el gotet de vi rebaixat amb aigua. (Somric)

Em fascinaven les seves històries de quan era petit, de la guerra, de les entremaliadures, entre d’altres, quan va robar un tros de “pa blanc” no recordo a qui, perquè, en aquells temps, a casa només es podien permetre pa negre. 

A les lliçons d’anglès que em donava, jo no hi parava gaire atenció, m’agradava més mirar els dibuixos dels llibres; ell va estudiar a Cambridge i anys després anava i venia d’Irlanda, m’estalvio els detalls, això és una llarga història. Jo també vaig anar a Irlanda, en part per ell...

Se’m feia un nus a la gola quan el seu tren començava a moure’s, cada vegada més depressa i el veia fer-se petit sacsejant la mà des de la finestra, el meu cor plorava, però l’orgull, o potser vergonya, m’impedia plorar davant d’ell. El comiat era molt dur, però sabia que per setmana Santa tornaria, i al setembre per la festa Major, i per Nadal, i per setmana Santa, i al setembre i... finalment, el seu tren, va marxar per sempre, i ja no hi hauria més Nadals, ni setmanes Santes, ni festes Majors...

(En aquest text no he sabut plasmar tota la barreja de sentiments que porto dins al meu cor, tansols és un esbós, perquè no he trobat les paraules exactes per expresar la vida “amb” i “sense” el meu enyoradíssim padrí).

La senzillesa és la meva zona de confort, no abraço mai les ostentacions ni m’agrada ser el centre d’atenció. Camino descalça i de puntetes per no fer gaire soroll, el meu món no és a l’avast de tothom, no hi deixo entrar a qualsevol, demano la clau de la sinceritat, i si un cop a dins detecto una mentida, la meva confiança es perd per sempre, sóc enemiga de les traïcions, poques vegades m’ha fallat la intuïció. 

De vegades crec que la vida em va massa gran, com una sabata dos números més grans on el peu balla per dins; hi ha dies que se’m fan una muntanya i la pujada amb les sabates massa grans em fatigen, no obstant, la inseguratat provocada no m’impedeix seguir. Sento que aquest món tant complicat no està fet per mi, si més no, amb el poc alè que em queda després d’arribar al cim de la muntanya més alta, amb les sabates dos números grans, puc veure una perspectiva diferent de com la veia a baix; un ventall de possibilitats s’obren sota els meus peus, ara, tot i les sabates dos números grans, em sento invencible, era qüestió de temps que els meus esforços donéssin els seus fruits, per fi és el meu torn, i res ni ningú em podrà impedir vèncer a les inseguretats, la confiança en mi mateixa és la meva arma més poderosa. Veig un món fet a mida a l’avast de la mà, tansols he de lluitar per assolir-lo, no hi ha lloc per la rendició.

Avui dia tot gira entorn a les xarxes socials, un món paral·lel on, entre d’altres coses, s’hi poden trobar notícies, publicitat, consells, i un gran etcètera, també hi ha molta gent que hi publica la seva vida com si fos un aparador, sembla que si no pengen les seves històries i experiències a les xarxes perquè tothom ho vegi, és com si no haguessin passat. No tenen amics, ni s’ho passen bé si no ho pengen a les xarxes, un dinar familiar, un sopar amb amics, una nit de festa, un dia de platja o qualsevol cosa, no ha existit pas si no es penja a les xarxes socials una imatge amb un “hashtag” explicatiu del moment i esperant el major nombre de “likes” possibles per... en fi, no sé per què... 

Jo crec que penjar una foto en un moment donat no fa cap mal, ara bé, la cosa se’ns està anant de les mans, la nostra vida és nostra i prou, i, a banda del perill que això suposa, ni la meva li importa a ningú, ni a mi m’interessa la dels demés, la cosa, francament, cansa una mica. 

Felicitar a algú que tens al costat, fills, pares...a través de les xarxes socials, (acostuma a ser per Facebook) ho trobo de “postoreig” i jo penso que n’hi ha prou en fer-ho en persona i en privat, és molt més agraït, ningú n’ha de fer res, sobretot si el/la felicitat/da en qüestió no té Facebook i no ho pot veure, és absolutament innecessari.

M’encanten les fotografies artístiques, paisatges, postes de sol, racons de pobles i ciutats, instagram per exemple n’està ple, però que es pengin peus, cames i demés imatges absurdes, la veritat, em desagrada molt, i tot i que penso que tothom és lliure de penjar el què vulgui, procuro no seguir a ningú amb aquesta mena de perfils.