NOVA REALITAT IMPOSADA

La vida ha fet un canvi estoic, el nostre dia a dia s’ha vist alterat i ens hem hagut d’adaptar a marxes forçades a una una nova realitat que ens ha agafat desprevinguts, de sopte ens hem vist obligats a aparcar la normalitat que coneixíem, per conviure amb un escenari surrealista, imposat per un virus, el qual ens té confinats a casa. Sembla que estiguem dins d’alguna pel.licula on es plantegen escenaris sobre societats distòpiques, tot pura ficció... fins avui.

Des de l’estat espanyol, es refereixen a aquesta pandèmia en termes bèl.lics, d’una guerra contra aquest enemic invisible a simple vista, cosa que no em sembla gens adequat i en la meva humil opinió, podrien trobar un altre concepte menys alarmant per parlar d’aquest virus. Tot i que es veia venir que, més d’hora que tard, ens veuriem afectats per aquest “contratemps” primer a la Xina, després es va estendre a Itàlia acostan-se cada cop més a casa nostre, i quan finalment es va instaurar a Espanya, crec que els dirigents es van encantar, van badar tot i tenir prou temps de marge per actuar amb rapidesa i determinació, sincerament, el govern espanyol no va estar, ni està ara mateix, a l’alçada de les circumstàncies, deixant un rastre de morts pel camí degut a la seva mala gestió. 

Aquesta crisi em crea moltes preguntes, si això que ens està passant ens donarà alguna lliçó, o pel contrari, els danys colaterals seran pitjor que el què volem salvar, tot és molt recent i la incertesa em fa desconfiar.

També es cert, que aquesta aturada sobtada, el malson del que espero despertar aviat, m’ha fet adonar de la importància d’aquelles petites coses, de saber valorar el què tinc i el què realment no necessito.

Tant de bo sabem sortir d’aquest trasbals de la millor manera, reforçats com a persones i per molt que ens costi, quedar-nos amb la part positiva, aprofitant aquesta ensopegada per ser millors.

Potser ens haurem de reinventar a partir d’ara...

“La meva família, el meu refugi...”

INSÒLIT

Al cap de munt de les escales, envoltat d’una llum enlluernadora, veig al qui crec que és Sant Pere vestit de blanc i amb ulleres de sol, una barba blanca impecable li penja de la barbeta, els cabells són pèl-rojos, el nas prominent i vermellós li sobresurt del seu rostre pàl.lid. Una monstruosa força m’empeny a pujar, però ensopego al primer esglaó, caic llarga i em quedo bocaterrosa uns segons, la meva torpesa em provoca inseguratat, ell em mira sense inmutar-se, la seva cara, borrosa als meus ulls (ja que no duia les meves ulleres de miop) és inexpressiva, tot seguit fa mitja volta i se’n va sense dir res, tancant la porta al seu darrere sense fer cap mena de soroll i emportant-se la llum i aquella olor d’encens que em gairebé em fa estornudar, em deix allà tirada. Potser és un somni insòlit, penso... La foscor s’apodera de l’estança en que em trobo, paro l’orella i sento el xiuxiueig d’unes veus conegudes, intento obrir els ulls, em pesen i no sense esforç els entre obro, parpallejo unes quantes vegades fins que puc visualitzar dos parells d’ulls que em miren amb certa impaciència i sorpresa, també hi puc llegir preocupació, així que somric i els meus llavis esbossen el que seria un “què m’ha passat?”