diumenge, 4 d’octubre de 2020

EL TIET I LA GUERRA

Entre armes, foc, mort i foscor, el tiet es va posar malalt i el van enviar cap a casa, va ser el millor que li havia passat. Amb vint anys va conèixer la por, la vertadera por, i va mirar la mort als ulls, desafiant el seu poder.
La guerra no era per ell, de fet no era per ningú, però, a diferència dels seus dos germans petits que se’ls va engollir i no van tornar, ell li va poder guanyar la partida, o va ser la mort que es va deixar guanyar... El cas és que el va deixar lliure i va tornar a casa. Va passar gairebé tres anys tancat a la seva habitació, fingint que estava malalt perquè no el delatessin i hagués de tornar a l’infern, la gent preguntava per ell, i la resposta sempre era la mateixa: “està fotut” deia el metge del poble quan es trobava a algun conveí, recelós i desafiant de qualsevol que no fos de la família. 
Feia figuretes de fusta per entretenir-se, entre d’altres coses per passar les hores, també tenia cura de la meva mare, la germana més petita, mentres els avis treballaven les terres. No va ser fàcil, ni per ell ni per la família, sempre amb l’ai al cor, patint que la guerra tornés a trucar la seva porta, afortunadament això no va passar, si més no, no van respirar tranquils fins que aquella maleïda guerra va disparar el darrer tret.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

DESTELLOS DE REALIDAD

https://www.amazon.es/DESTELLOS-REALIDAD-CARME-CIURANA-ebook/dp/B071499Q4P

QUAN LES PAPALLONES ENTREN SENSE TRUCAR

https://www.amazon.es/papallones-entren-sense-trucar-Catalan-ebook/dp/B00J4SV7HE

SOMNIS DESPERTS

https://www.amazon.es/SOMNIS-DESPERTS-Catalan-CARME-CIURANA-ebook/dp/B0719CYK5Z


AL TREN

El tren serpejava sorollosament per les vies a les entranyes de la ciutat. Ella ocupava un dels seients en un vagó completament vuit, a la darrera estació van baixar els tres passatgers que quedaven, quan el tren va emprendre el seu camí, la sensació de solitud no va trigar a ficar-se-li fins al moll de l’ós, va tancar els ulls i es va adormir. Els flocs de neu anaven caient sigil.losament, mentres es feia de nit. La foscor festejava amb l’última claror del dia d’aquell capvespre d’hivern, deixant a cegues el paisatge idíl.lic cobert d’un mantell blanc perlat. 
De sobte un concert de veus estridents la va despertar, va obrir els ulls pesadament, ja no estava sola, un home i una dona estaven asseguts dos seients més endevant i va sentir que xiuxiuejaven en una llengua desconeguda per ella, al seu darrere una colla de joves engrescaven el vagó amb les seves rialles, fet que la va fastiguejar, encara quedava gairebé la meitat del trajecte per arribar al seu destí, i aquells joves estrafolaris van pertorbar la seva pau. Va comptar sis parades abans no van baixar del tren, deixant un silenci encisador. La parella encara hi era, dormien plàcidament recolzats l’un a l’altre, se’ls va mirar una bona estona amb certa tendresa, fins que es va adonar que tenia fred i s’enfundà el seu abric de pell girada, havia acabat la son i deixant-se portar pel lleuger balenceig del tren, es va endinsar en els seus pensaments. Tot d’una va marxar la llum per uns segons que vàren ser eterns, i en tornar, aparaguer un home, es va espolsar la neu de les espatlles i va començar a caminar, es dirigia directament cap a ella, o això li va semblar, lentament i arrossegant els peus, clavant-li una mirada fosca sota el barret moll, duia gavardina i l’envoltava un aire sinistre, ella se’l va mirar amb estupor en acostar-se, però per fortuna va passar de llarg i es va asseure darrera de tot; ella tremolava com una fulla per l’ensurt, podia sentir els batecs del cor accelerat, una vegada es va haver tranquil·litzat, va quedar pensativa uns minuts mirant al buit, tot seguit va treure el seu quadern i sense més dilació, va començar a escriure el final del seu viatge per móns desconeguts, que en poques hores havia de concloure a l’estació del seu poble, on l’esperaven amb impaciència i amb els braços oberts.

L’Àvia

La meva àvia paterna va quedar orfe als quatre anys, la van acollir la germana de la seva mare i la seva família, no obstant, no la van tractar com una filla més, sinó que la van utilitzar com a minyona. El pare sempre explica amb certa amargor, que a la seva mare li van prendre tot, la casa, les terres... amb males arts van fer canviar el testament de la mare de l’àvia moribunda i s’ho van quedar tot, la família no sempre va de bona fe. A la meva àvia la van deixar sense res, i la van fer treballar com una esclava, afortunadament quan va ser gran va poder marxar de les urpes dels qui la maltractaven, casant-se amb el meu avi, van tenir fills i van veure feliços als braços de la humiltat, formant una família treballadora i honrada. 

MARE

No em penedeixo d’haver pres la decisió de tenir fills, és un camí que vam prendre junts el meu marit i jo, una opció arriscada, els fills no vénen amb un manual d’instruccións al braç, ni ningú t’assegura que neixaran sans, vas a cegues i segueixes endavant per molt pedregós que sigui el camí.
Ser mare és una tasca complicada, ja mai més deixaré de patir, per una cosa o altre el patiment sempre està latent, en cada edat hi ha una etapa plena d’obstacles que vas superant, algunes “a tranques i barranques” si més no, la satisfacció d’arribar a la meta és impagable.
Una de les coses que se’m fan més farragoses  són les gestions burocràtiques, emplenar documents i més paperassa, autoritzacions, reunions escolars... per l’única cosa que tinc ganes que siguin majors d’edat és perquè no m’hagi d’encarregar de totes aquestes coses, que arribin a l’edat que elles mateixes siguin capaces de gestionar-ho. 
La meva conclusió respecte a esdevindre mare, és que per molta feina i patiment, el balanç és positiu, i ho tornaria a fer.