KANIKA

Alguna cosa me l’ha recordat, de sobte m’he trobat pensant en aquells dies quan compartiem una classe d’alemany a Bonn, és un record latent, una petjada inesborrable.

Es deia, o millor dit, es diu Kanika (perquè espero i desitjo que encara sigui entre els vius), la meva companya tailandesa, la “Pocahontas” que li dèiem per la seva assemblança; cabells brillants i negres com una nit sense estels, llargs, llisos, ben cuidats, amb olor a net, les parpelles allargades amagaven uns ulls foscos que es podien confondre amb les pupil.les, d’aspecta tímids i tristos, no obstant això, s’hi podia llegir seguretat. Recordo perfectament el seu rostre exòtic color canyella, sempre somrient.  

El què la feia diferent no era la seva bellesa d’aire oriental, tampoc que al caminar semblès que els peus no li toquessin a terra, ni la seva delicadesa i fragilitat, o el seu accent graciós, el que la diferenciava de les altres era la pau que desprenia fruit de la seva bondat. 

A diferència de la resta de companys, ella mai es quedava després de classe per fer petar la xerrada al bar del costat de l’acadèmia d’alemany per estrangers, tenia companys de Polònia, Rússia, França, Estats Units, encara recordo el John de Colorado, també de Turquia..., prenent unes birres, ella s’acomiadava educadament i desapareixia. No parlava gaire de la seva vida, només que tenia la mare i una germana a Berlín, que ella vivia amb el seu marit a Bonn i poca cosa més.

Un dia vam quedar tots al bar després de classe amb el professor, l’Emmanuel, un paio evocat a l’ensenyament, que deixava l’acadèmia per anar a donar classes a la universitat de Bonn, afortunadament per ell, ja que la feina era d’ascens, amb condicions immillorables, així que li vam fer un comiat sorpresa. La Kanika també va venir, però no pas sola, el seu marit també hi era, tot i que no es va asseure amb nosaltres, ni tan sols ens va saludar. Aquell home que gairebé li doblava l’edat, em va fer mala espina, ens mirava amb recel, com si no li agradés gens que la Kanika es rodegés de gent, se’l veia engelosit i a ella se la notava tensa, incòmoda, molt diferent de quan estava a classe lluny d’ell. No van tardar en marxar. 

No sé com descriure el sentiment que allò em va provocar, aquella parella no desprenia l’amor d’una parella normal. Uns dies després va deixar les classes d’alemany i no la vaig tornar a veure més. I ara em pregunto, que se’n deu haver fet de la Kanika, estarà bé? Tant de bo la vida li somrigui com ella ens somreia en aquelles classes d’alemany ara fa vint anys...

AMISTAT

Aquella amistat diferent de les altres, o almenys que creies especial, invencible, capaç de soportar qualsevol cosa, t’adones de que és més feble del què voldries, la data de caducitat està al caure, entre d’altres coses, la distància pot ser un obstacle si no hi ha uns bons fonaments, els anys i les vivències reforcen el vincle d’una amistat, la complicitat i la confiança no es guanyen a distància per molt que així t’ho sembli en un moment de debilitat, quan per alguna raó tens les defenses baixes, on et deixes anar i despulles el teu interior a cegues, a través de paraules carents d’uns ulls atents al què dius, això sovint pot crear mals entesos i en moltes ocasions penediment, sobretot si se te’n va de les mans creuant la linea sense voler.

Una amistat, al igual que una parella d’enamorats, no pot funcionar de cap manera, si no hi ha igualtat de condicions, és a dir, que tots dos vagin en la mateixa direcció.

La imaginació et pot portar per camins equivocats, si més no, córrer el risc de ser quelcom lluny de la realitat.

Sempre és millor apostar per una amistat pell a pell, perquè malgrat que també es pot trencar, és l’única que brilla per la seva autenticitat.

Quan una amistat es fa malbé per qualsevol circumstància, tingui una forma o un altre, cal passar un dol, perquè els bocinets del cor tornin al seu lloc, però sempre n’hi haurà d’altres que t’ajudaran a superar el mal tràngol, sovint una amistat perduda pot reforçar-ne un altre.

ETAPES

En ocasions puc semblar antipàtica, distant, trista o enfadada, i res mes lluny de la realitat, el què necessito és parar i distanciar-me de tot per carregar la bateria, reorientar-me per seguir. La vida diària, problemes, les rutines i demés factors, absorbeixen tota la meva energia i sovint tinc la necessitat d’estar tranquil.la i aïllar-me de tot, resetejar-me per tornar a estar com nova.

Són etapes de la vida, unes et sents més forta, d’altres vulnerable, unes tens ganes de menjar-te el món i en d’altres quedar-te al llit sense fer absolutament res.

Per altre banda hi ha persones que influeixen en el meu estat d’ànim, n’hi ha que em fan sentir invencible, o senzillament feliç, però desgraciadament n’hi ha que em provoquen desànim quan són a la vora.

Ser feliç és relatiu, pots tenir un mal dia o que la sort no t’acompanyi en alguns moments, no obstant això sents una felicitat inexplicable; pel contrari, tens la fortuna de la teva part i sentir-te desgraciada. 

La vida són etapes que anem passant, trobem obstacles dificultant-nos el camí, i superar-los és el nostre repte.