diumenge, 5 de gener del 2020

LA NEU

Es fa un silenci gairebé absolut
quan el cel deix anar les volves 
lleugerament van caient
i les muntanyes de neu vestint
amb un blanc pur
radiant
brillant, 
una a una van cobrin les taulades 
lluint la seva blancor,
els carrers duen una capa blanca
com catifa que es font sota els peus,
la neu no passa desapercebuda
és elegant i majestuosa 
a la vegada que freda i gèlida,
és blanca, esponjosa
i tant agradable al tacte
com un coixí de fines plomes 

dimarts, 26 de novembre del 2019

PUTASPANYA

Em desespera veure com hi ha gent, molta, massa diria jo, que es mostre indiferent a la violència policial que està patint Catalunya, els nostre joves, i no tant joves, han sortit al carrer a demostrar el seu desacord i rebuig a la sentència dels nostres líders i presos polítics, a la injustícia d’aquesta Espanya imposada. 
Em repugna que la policia espanyola tingui barra lliure per fer el que els hi doni la PUTA gana, pegar com si no hi hagués un demà, descarregant el seu odi al cos dels manifestants pacífics, amb porres, bales de goma (prohibides a Catalunya) i projectils de foam. Quan veig aquestes barbaritats reflectides en imatges i vídeos que corren per les xarxes, sento una gran empatia i admiració per tots els que han sortit a defensar els nostres drets, jugant-se la seva integritat física davant d’aquestes bèsties immundes sense escrúpols, que actuen des de l’odi amb total impunitat.
Està clar que l’Estat Espanyol vol vincular l’independentisme amb el terrorisme al preu que sigui, manipulant i mentint descaradament, tancant joves a la presó pel sol fet de manifestar-se, sense el més mínim remordiment.
Una de les víctimes propera al meu entorn, un testimoni que ha viscut fets esfereïdors i ha patit el que no està escrit a mans d’aquests FILLS DE PUTA que han deixat de banda la professionalitat i han optat per la brutalitat i la violència avalats per un estat podrit.
Ell, amb alguns companys, van assistir a la manifestació de Tarragona, estaven asseguts al terra xerrant, tot va passar molt ràpid, de sobte arribaren varios furgons policials, i van baixar una colla de policies nacionals, armats fins les dents; els amics van poder fugir, però ell, sense temps de reaccionar, des del terra, el van colpejar entre sis paios amb les seves porres per tot el cos, tot això sense que ell oposés resistència i davant de la mirada atònita i impotent dels allà presents, el van detenir i una vegada al furgó camí de comissaria, el van seguir pegant, insultant i humiliant, estava emmanillat amb les mans al darrera, acotxat mirant al terra, mentre li deien: “Catalufo de mierda, te vamos a meter en la cárcel por terrorista” “¡Mátalo!” i coses per l’estil. 
Va estar incomunicat en una cel.la, sense advocat, vulnerant els seus drets, ferit i sense assistència mèdica. Els agents de la policia el van maltractar durant dos dies, sense deixar-lo ni descansar a la nit, posant l’himne espanyol a tot drap, vexant-lo i insultant-lo a crits a totes hores i colpejant els barrots de ferro amb les porres. Finalment, després de passar un infern, el jutge el va deixar en “llibertat amb càrrecs” a l’espera de judici, possiblement no serà un judici just i no sabem la sort que correrà el pobre noi, pare de dos fills i una persona immillorable que no mereix el què li han fet. Desgraciadament aquest testimoni no és l’únic. 
Ens volen sotmesos i emmordassats, ens han venut una democràcia, però als fets em remeto, que vivim en mig d’una dictadura pura i dura.
Se m’emporten els dimonis quan sento aquesta colla de ñordos malparits dient que l’actuació policial ha estat proporcionada; a ells i als responsables d’aquesta aberració, els desitjo que no caguin en sa puta vida i els hagin d’obrir en canal per treure’ls-hi tota la merda que porten dins. 
PUTASPANYA 

dimecres, 6 de novembre del 2019

FRAGMENT D’UN RECORD

Ell, el fragment d’un record inborrable, forma part del meu passat més immediat (del passat, que no de l’oblit) el breu retorn deix en mi un regust nostàlgic, i una conversa pendent encara resta a l’espera.
Intento mostrar fredor quan el retrobo, per no recaure a les urpes que em van fer perdre el cap, si més no, sóc massa transparent, i l’enyorança guanya la batalla a la rencúnia.
Desconec si aquest sentiment és recíproc, sempre romandrà el dubte.
No entenc aquest nus a la gola, no entenc per què se’m desperten llàgrimes als ulls, no entenc per què uns sentiments enyorats m’enlluernen, si jo els tenia ben amagats...
Reviure els bons moments, em fan tornar a assaborir el silenciós i amarg comiat, quan el crec lluny, es torna a apropar, mai és un adéu definitiu, sempre és un fins aviat...

dilluns, 4 de novembre del 2019

TRENTA ANYS DESPRÉS

Tanco els ulls i vaig enrera en el temps, em veig quan era una joveneta, amb el què feia i desfeia, com pensava i actuava, amb aquella arrogancia tant característica de l’adolescència a la mirada, les pors ben amagades, i dissimulant les inseguretats; temps totalment diferents, amb rutines totalment diferents, gustos insòlits i sense els maldecaps ni les obligacions d’ara, amb preferències oposades a les d’avui, altres prioritats i preocupacions. 
Obro els ulls i em veig reflectida al mirall, la mirada m’ha canviat, ara hi puc llegir cansament, no obstant això, se’m veu feliç, sí, sóc jo, trenta anys després, amb trenta anys d’experiències a la butxaca, unes em pesen, d’altres m’han fet madurar, els anys no m’han donat una vida millor, si més no, podria ser pitjor, no és tant diferent de com me l’imaginava. He evolucionat, la meva vida ha canviat radicalment amb els anys, he anat avançant pas a pas fins arribar on sóc ara, he assolit reptes, també em manquen molts desitjos, però encara em queda un bon tros per endavant, potser els aniré fent realitat al llarg del camí, o potser sempre seran inabastables.
Intento no pensar què hagués passat, si en lloc d’agafar un camí, n’hagués agafat un altre...

diumenge, 20 d’octubre del 2019

10N

L’independentisme està tocat, que no enfonsat, ara més que mai hem de demostrar qui som i què volem. El 10N ens l’han imposat, doncs treien-li partit, ells posen les urnes, aprofitem-ho i omplim-les de vots independentistes, només així farem un pas endavant, i el que està passant aquests darrers dies no caurà en sac foradat.
Units podem vèncer, i si els partits independentistes no es posen d’acord, fem-ho nosaltres per ells, ciutadans de Catalunya, tenim l’oportunitat de donar veu als nostres desitjos, aquestes urnes no són nostres, però aprofitem el dret legitim per fer-nos sentir, exercim-lo a favor nostre, ells ens han colpejat amb les porres, colpegen-los nosaltres a les urnes espanyoles amb vots independentistes catalans.
Bon cop de falç defensors de la terra!!!!

dimarts, 8 d’octubre del 2019

DARRERS PENSAMENTS

Absorta en els seus darrers pensaments, jeia al seu llit sense adonar-se del què l’envoltava; era un vespre amarat de silenci. Aquell rostre teixit pel fil de la bellesa, ara ja embellit i tip de viure, desprenia pau, en cada arruga s’hi podia llegir una experiència, i cada una en tenia una de diferent, però cap d’elles menys important que l’altre. El color bru de la pell explicava històries d’uns dies durs, però a la vegada feliços, de treball al camp. Potser ja no recordava com es deia, ni quin dia era, però a la memòria tenia la seva juventud gravada a foc, sobretot el dia en què va conèixer al seu estimat marit...
‘Sense més pretensions que establir una bona amistat amb el seu company nou, s’hi acosta amb certa timidesa i li demana com es diu, ell se la mira amb els seus ulls castanys i desperts, i tot seguit li contesta amb una veu greu el seu nom, Josep, a ella li resulta un nom molt conegut, ja que el seu pare i el seu germà comparteixen aquell nom tant comú al poble. Un dia, mentre collien préssecs, els ulls de la Magda denotaven tristesa, i ell, deixant-se estar de subterfugis, li va preguntar què era allò tant greu que li enterbolia la brillantor dels ulls, aquella mostra de confiança la va agafar desprevinguda, si mès no, li va explicar el què l’amoïnava; després d’aquell dia de confidències entre dos companys de feina acabats d’estrenar, l’amistat adquirida va donar pas a l’amor, i dos anys després d’aquell dia afortunat, es van casar...’
Amb aquell deliciós record, va concloure la seva sencilla vida, i va deixar anar el seu últim alè esbossant un somriure...

divendres, 6 de setembre del 2019

LA MEVA NENA

Les contraccions començaven a remoure’m, de moment només sentia un lleuger pessigolleig que em pressionava l’estómac, mica en mica anava augmentant la intensitat, el part era imminent.
En arribar a l’hospital ja no podia ni caminar, el dolor era punyent i entre contraccions gairebé no tenia temps de recuperar l’alè, anava molt depressa, era bo, el primer part em va donar molta guerra, va ser molt i molt llarg. Ja estava dilatada de 6 cm. i havia d’anar a la sala de parts immediatament, a la pobre infermera que em va acompanyar de bracet li vaig destrossar el braç pel camí. Quan em van comunicar que l’anestesista estava ocupada en una cesària, vaig cridar impotent que no ho aguantaria, no podia més, el dolor se’m feia insoportable, el fet d’haver-hi una sola anestesista em va indignar, allò era una vergonya, inadmissible.  Em van deixar sola amb les contraccions i els meus xiscles una bona estona, estirada en una camilla estreta i incòmode, feia fred, la música de fons em molestava;  tenia els ulls tancats per concentrar-me amb les respiracions, fins que vaig notar que una mà càlida i tremolosa prenia la meva amb delicadesa, en obrir els ulls se’m va eixamplar el cor, era el meu marit que per fi el van deixar entrar, li vaig llegir un neguit mal dissimulat a la cara, s’esforçava per semblar sencer, veure’m patir el feia patir a ell, la seva presència em va tranquil·litzar. 
Un -Empujaaaaa! -a cada orella, m’atabalaba. Ja ho crec que empenyia, aferrada a les nanses de la camilla.
Algú va venir per veure què passava en sentir els meus crits de dolor, vaig sentir una veu d’home que deia alguna cosa com “què eren aquells crits? No n’hi havia per tant...” però el ginecòleg que m’estava assistint li va dir en un to sever, que no portava l’epidural, seguidament la veu va marxar amb la cua entre cames. 
Finalment vaig fer la darrera empenta, semblava que anés a rebentar en qualsevol moment, el dolor va ser com si m’hagués estripat, i així va ser... apretant fort i amb els ulls tancats vaig deixar anar un últim crit, vaig perdre el sentit per uns segons, fins que la nena, la meva nena va emetre un sorollet, -ja està! -vaig pensar despertant d’aquell “malson” En obrir els ulls la vaig veure penjada pels peus i tot seguit me la van posar al pit, la seva escalfor, aquella olor... no tinc paraules per descriure la sensació “pell a pell” aquell primer contacte, els seus moviments suaus i lents em van semblar un somni, el seu plor em va tornar a la realitat, tenia ganes de riure i plorar a la vegada -la meva nena! -repetia una i altre vegada entre sanglots... -la meva nena!