LA MEVA NENA

Les contraccions començaven a remoure’m, de moment només sentia un lleuger pessigolleig que em pressionava l’estómac, mica en mica anava augmentant la intensitat, el part era imminent.

En arribar a l’hospital ja no podia ni caminar, el dolor era punyent i entre contraccions gairebé no tenia temps de recuperar l’alè, anava molt depressa, era bo, el primer part em va donar molta guerra, va ser molt i molt llarg. Ja estava dilatada de 6 cm. i havia d’anar a la sala de parts immediatament, a la pobre infermera que em va acompanyar de bracet li vaig destrossar el braç pel camí. Quan em van comunicar que l’anestesista estava ocupada en una cesària, vaig cridar impotent que no ho aguantaria, no podia més, el dolor se’m feia insoportable, el fet d’haver-hi una sola anestesista em va indignar, allò era una vergonya, inadmissible.  Em van deixar sola amb les contraccions i els meus xiscles una bona estona, estirada en una camilla estreta i incòmode, feia fred, la música de fons em molestava;  tenia els ulls tancats per concentrar-me amb les respiracions, fins que vaig notar que una mà càlida i tremolosa prenia la meva amb delicadesa, en obrir els ulls se’m va eixamplar el cor, era el meu marit que per fi el van deixar entrar, li vaig llegir un neguit mal dissimulat a la cara, s’esforçava per semblar sencer, veure’m patir el feia patir a ell, la seva presència em va tranquil·litzar. 

Un -Empujaaaaa! -a cada orella, m’atabalaba. Ja ho crec que empenyia, aferrada a les nanses de la camilla.

Algú va venir per veure què passava en sentir els meus crits de dolor, vaig sentir una veu d’home que deia alguna cosa com “què eren aquells crits? No n’hi havia per tant...” però el ginecòleg que m’estava assistint li va dir en un to sever, que no portava l’epidural, seguidament la veu va marxar amb la cua entre cames. 

Finalment vaig fer la darrera empenta, semblava que anés a rebentar en qualsevol moment, el dolor va ser com si m’hagués estripat, i així va ser... apretant fort i amb els ulls tancats vaig deixar anar un últim crit, vaig perdre el sentit per uns segons, fins que la nena, la meva nena va emetre un sorollet, -ja està! -vaig pensar despertant d’aquell “malson” En obrir els ulls la vaig veure penjada pels peus i tot seguit me la van posar al pit, la seva escalfor, aquella olor... no tinc paraules per descriure la sensació “pell a pell” aquell primer contacte, els seus moviments suaus i lents em van semblar un somni, el seu plor em va tornar a la realitat, tenia ganes de riure i plorar a la vegada -la meva nena! -repetia una i altre vegada entre sanglots... -la meva nena!

EL PAS DE L’ESTIU

La vida segueix el seu curs sense mirar enrera, coneix exactament el seu camí, no té destí, només flueix sense aturades.

L’estiu agonitza, té els dies comptats, camina a pas lleuger i esbufega cansat. La calor ha apretat de valent, i ara s’agraeix quan l’agradable brisa desprèn la seva essència i travessa el sol esmorteïnt-la, els núvols s’arrosseguen pel cel formant dibuixos, uns abstractes, d’altres si hi poses imaginació pots veure-hi l’esboç d’algun animaló.

La gent va amunt i avall, a la seva, apurant l’estiu, esprement els seus darrers dies. Els vehicles van escupint aquell fum negre i contaminant, arriben o se’n van de vacances, o van amb les presses d’una jornada de feina i estrès, cadascú amb els seus problemes a les espatlles, i les seves il.lusions i somnis ben presents, esperant a ser complerts.

DOL

La mama m’explica que des de ben petita, i al llarg de tota la seva adolescència, va anar vestida de dol, en perdre dos germans, un a la guerra i l’altre va emmalaltir a la mateixa i va morir a casa després de passar mesos al llit. També diu que ella mai va veure a sa mare, la meva àvia, vestida de “color” sempre va anar de negre, les poques fotos que té d’ella en vida així ho corroboren; eren altres temps. Avui dia és impensable anar de dol, potser la gent més gran hi van durant uns dies quan perden algun ésser estimat, però la majoria no ho fem pas. Així era abans, no obstant els temps canvien, i aquestes costums ja no s’estilen en la nostre època, si bé no per a tothom, i ara no parlo d’anar de dol, però això ja és un tema de “religions extremistes” que no vull tocar per no ferir sentiments.

ADOLESCENTS

En certa manera puc entendre els adolescents, bàsicament perquè jo també en vaig ser una, i bastant rebel m’atreviria a dir, és una etapa bonica i complicada a parts iguales, al teu davant s’obre un camí borrós, un ventall de decisions se’t posen a un pam del teu nas i només a tu et toca decidir, amb la possibilitat d’errar el tret.

Ara bé, els que no entenc són aquests grupets que et trobes pel carrer, mal educats i amb actitud grollera i xulesca, com si fossin amos i senyors d’aquest món, increpat a la gent, i mirades desafiants, alguns fins i tot amb les mans molt llargues, en els millors dels casos, fent destrosses al material urbà, quan surten de nit i ningú els veu, o festejant amb drogues a curtes edats, i en els casos més extrems, que cometin violacions.

En pregunto, quina mena d’educació se’ls ha donat? És culpa dels pares o només ells són els responsables dels seus actes? Què estem fent malament? On anirem a parar...

UN SUSPIR

Camino descalça i nua, la meva respiració ressona entre somnis i passadissos secrets, l’olor d’aquesta nit roman dins meu i encara sento el seu alè càlid a la pell, no obstant, la suor se’m refreda en trepitjar el terra humit i un calfred intrèpid m’abraça amb gelosia. Desperto desorientada i em giro cap a ell,  ha marxat d’hora deixant un buit al meu llit, si més no, no l’enyoraré, el desig va durar tan sols un suspir...

DIFERENT

Sempre he pensat que sóc la ovella negra, així em sento i m’he sentit sempre, no només en l’àmbit familiar, que és on s’accentua, sinó en tots els entorns, em costa encaixar perquè em sento diferent de la resta de mortals que m’envolten, i no perquè em cregui millor, sinó tot el contrari, sempre tinc la sensació que estic sota un ombra constant, on tant sols destaco pels meus fracassos.

De petita la simptomologia era clara, però aleshores no hi van donar importància, avui dia potser els professionals m’ajudarien amb un diagnòstic i el tractament pertinent, si més no, fa trenta i tants anys era molt diferent d’ara. Fins i tot se m’assenyalava com la culpable del meu problema que tota sola vaig haver d’enfrontar i aprendre a viure amb ell.

 Ara sé el què patia, què segueixo patint en silenci i soledat. Ja d’adulta he llegit molt sobre el tema, confirmant així les meves sospites i aclarint els dubtes, m’adonava de que alguna cosa no anava bé des de que era petita i tenia la necessitat d’investigar sobre el tema, volia respostes, potser buscar la manera de justificar allò que em passava que no trobava normal; ara sé que culpabilitzar-me a mi va ser un greu error. No sé si el “defecte” em ve “de fàbrica” o va ser quelcom en la meva infància el detonant de tot plegat, probablement sigui una mica de cada.

Ningú pot ajudar-me, ho porto sola i crec que sempre serà així, no n’he parlat mai, ni tant sols amb la persona que més confio, perquè m’avergonyeix massa, i tampoc crec que m’arribés a entendre, i encara que no ho accepti, ho tinc ben assumit i he après a conviure-hi.

MALES AMIGUES

Havíem quedat divendres vinent per anar al cinema, totes. -No n’hi podia faltar cap -vam dir, una nit de noies, sopar i cinema sense homes ni nens, un “plaer” que poques vegades puc gaudir. El dia havia arribat, per whatsapp parlàvem euforiquess del tema, havia de ser una nit memorable, en teníem moltes ganes. A la tarda, malauradament una d’elles va tenir un problema amb la seva mare i no hi podia venir. -Aneu-hi valtros -va dir. Jo no ho veia gens clar, havíem de ser-hi TOTES com vam dir, de manera que vaig proposar anar-hi un altre dia, les altres estaven indecises, i finalment ho vam posposar.

Van suggerir el següent divendres, no obstant, jo no podia, anava a esquiar amb la família, si bé van anar-hi igualment, sense mi, ningú va proposar, tal com vaig fer jo el divendres anterior, anar-hi un altre dia, NINGÚ, ningú va pensar en mi, fins i tot van enviar fotos al grup del whatsapp en plan postureig, com dient “que bé ens ho estem passant” allò em va doldre a l’ànima, sempre m’enrecordaré d’aquest lleig, sempre ho portaré clavat a dins, però es clar, les amigues ja ho tenen això de decebre, si més no, les males amigues...