DOL

La mama m’explica que des de ben petita, i al llarg de tota la seva adolescència, va anar vestida de dol, en perdre dos germans, un a la guerra i l’altre va emmalaltir a la mateixa i va morir a casa després de passar mesos al llit. També diu que ella mai va veure a sa mare, la meva àvia, vestida de “color” sempre va anar de negre, les poques fotos que té d’ella en vida així ho corroboren; eren altres temps. Avui dia és impensable anar de dol, potser la gent més gran hi van durant uns dies quan perden algun ésser estimat, però la majoria no ho fem pas. Així era abans, no obstant els temps canvien, i aquestes costums ja no s’estilen en la nostre època, si bé no per a tothom, i ara no parlo d’anar de dol, però això ja és un tema de “religions extremistes” que no vull tocar per no ferir sentiments.

ADOLESCENTS

En certa manera puc entendre els adolescents, bàsicament perquè jo també en vaig ser una, i bastant rebel m’atreviria a dir, és una etapa bonica i complicada a parts iguales, al teu davant s’obre un camí borrós, un ventall de decisions se’t posen a un pam del teu nas i només a tu et toca decidir, amb la possibilitat d’errar el tret.

Ara bé, els que no entenc són aquests grupets que et trobes pel carrer, mal educats i amb actitud grollera i xulesca, com si fossin amos i senyors d’aquest món, increpat a la gent, i mirades desafiants, alguns fins i tot amb les mans molt llargues, en els millors dels casos, fent destrosses al material urbà, quan surten de nit i ningú els veu, o festejant amb drogues a curtes edats, i en els casos més extrems, que cometin violacions.

En pregunto, quina mena d’educació se’ls ha donat? És culpa dels pares o només ells són els responsables dels seus actes? Què estem fent malament? On anirem a parar...

UN SUSPIR

Camino descalça i nua, la meva respiració ressona entre somnis i passadissos secrets, l’olor d’aquesta nit roman dins meu i encara sento el seu alè càlid a la pell, no obstant, la suor se’m refreda en trepitjar el terra humit i un calfred intrèpid m’abraça amb gelosia. Desperto desorientada i em giro cap a ell,  ha marxat d’hora deixant un buit al meu llit, si més no, no l’enyoraré, el desig va durar tan sols un suspir...

DIFERENT

Sempre he pensat que sóc la ovella negra, així em sento i m’he sentit sempre, no només en l’àmbit familiar, que és on s’accentua, sinó en tots els entorns, em costa encaixar perquè em sento diferent de la resta de mortals que m’envolten, i no perquè em cregui millor, sinó tot el contrari, sempre tinc la sensació que estic sota un ombra constant, on tant sols destaco pels meus fracassos.

De petita la simptomologia era clara, però aleshores no hi van donar importància, avui dia potser els professionals m’ajudarien amb un diagnòstic i el tractament pertinent, si més no, fa trenta i tants anys era molt diferent d’ara. Fins i tot se m’assenyalava com la culpable del meu problema que tota sola vaig haver d’enfrontar i aprendre a viure amb ell.

 Ara sé el què patia, què segueixo patint en silenci i soledat. Ja d’adulta he llegit molt sobre el tema, confirmant així les meves sospites i aclarint els dubtes, m’adonava de que alguna cosa no anava bé des de que era petita i tenia la necessitat d’investigar sobre el tema, volia respostes, potser buscar la manera de justificar allò que em passava que no trobava normal; ara sé que culpabilitzar-me a mi va ser un greu error. No sé si el “defecte” em ve “de fàbrica” o va ser quelcom en la meva infància el detonant de tot plegat, probablement sigui una mica de cada.

Ningú pot ajudar-me, ho porto sola i crec que sempre serà així, no n’he parlat mai, ni tant sols amb la persona que més confio, perquè m’avergonyeix massa, i tampoc crec que m’arribés a entendre, i encara que no ho accepti, ho tinc ben assumit i he après a conviure-hi.

MALES AMIGUES

Havíem quedat divendres vinent per anar al cinema, totes. -No n’hi podia faltar cap -vam dir, una nit de noies, sopar i cinema sense homes ni nens, un “plaer” que poques vegades puc gaudir. El dia havia arribat, per whatsapp parlàvem euforiquess del tema, havia de ser una nit memorable, en teníem moltes ganes. A la tarda, malauradament una d’elles va tenir un problema amb la seva mare i no hi podia venir. -Aneu-hi valtros -va dir. Jo no ho veia gens clar, havíem de ser-hi TOTES com vam dir, de manera que vaig proposar anar-hi un altre dia, les altres estaven indecises, i finalment ho vam posposar.

Van suggerir el següent divendres, no obstant, jo no podia, anava a esquiar amb la família, si bé van anar-hi igualment, sense mi, ningú va proposar, tal com vaig fer jo el divendres anterior, anar-hi un altre dia, NINGÚ, ningú va pensar en mi, fins i tot van enviar fotos al grup del whatsapp en plan postureig, com dient “que bé ens ho estem passant” allò em va doldre a l’ànima, sempre m’enrecordaré d’aquest lleig, sempre ho portaré clavat a dins, però es clar, les amigues ja ho tenen això de decebre, si més no, les males amigues...

PERSONES

A la vida vas aprenent a triar les persones que encaixen amb tu, per diferents que siguin, et quedes amb les que t’hi sents bé i prou, la resta és fullaraca que et vas trobant i deixant anar pel camí. Tots som fullaraca per algú, obviament, però que d’altres ens hagin triat per quedar-nos al seu costat és un orgull, i ho hem de saber valorar i agraïr.

És molt fàcil triar malament, si més no, sempre som a temps de rectificar i apartar-nos, encara que, talvegada ens costi fer el pas, pel lligam que hi hem tingut, no es pot oblidar algú de la nit al dia, però es qüestió de paciència i força de voluntat deixar-lo anar, el dolor s’acaba convertint en una cicatriu que es diu record, tant en l’àmbit amorós com en aquella amistat que no ha acabat de quatllar, o la que per diferents motius es merceix.

No hem nascut perquè ens tractin malament, ens hem de fer respectar, els sentiments són el nostre tresor i no hauriem de permetre que mai ens els fereixin.

Hi ha persones per quedar-s’hi a viure, d’altres els guiem cap a la porta de la indiferència, ja que els desenganys pesen massa, fins i tot n’hem llençat per la finestra sense deixar el més mínim rastre al nostre cor. 

És un greu error esperar dels altres el què nosaltres estem disposats a donar, aquí és on podem caure a les urpes de les decepcions. NO EPERAR  RES DE NINGÚ ENS FA LLIURES 

ANIVERSARI

El dia del teu aniversari és un dia de celebració el qual estar amb la gent que t’estimes és el que més et fa feliç, el fet de fer anys et fa sentir viu, que encara hi ets per fer volar coloms, perseguir els teus somnis, tens temps (no saps quant) de fer quelcom que et ve de gust i encara no has fet fins ara, representa que la vida et dóna una altre oportunitat per assolir el teu propòsit. Les felicitacions són la mostra de que hi ha persones que t’estimem i pensen en tu per un moment, i han perdut uns segons del seu temps només per tu, gent que no hi comptaves et felicita per les xarxes, i d’altres van tard i l’endemà rebs un missatge demanant disculpes pel retard, i t’alegres de que hi hagin pensat, la intenció és el més important. També hi ha els que esperaves i s’han oblidar del teu dia, i això et crea certa decepció, aquesta és la part trista, però ja se sap, les decepcions estan a l’ordre del dia.