FANTASIA

De vegades em disfresso de fantasia per poder canviar la inèrcia de la meva vida i culminar els somnis més impossibles, aquells que la realitat m’impedeix assolir. Em llenço pel tobogan de la imaginació i m’hi trobo tot un còctel d’emocions, d’il.lusions retrobades, d’aventures trepidants i sentiments allibertats, on sóc qui vull ser i tinc tot el què més desitjo a l’avast de la ma. Prenc imatges de tot, resseguint cada recó amb els ulls tancats, són com una càmara que immortalitza tot el que veig per no oblidar-me cap detall. Sento un pessigolleig a la pell quan obro els ulls, torno a ser jo, la realitat m’estira i m’ensenya el camí de tornada, els meus llavis esbossen un somriure, perquè quan trobi un moment de soledat, iniciaré el proper viatge cap a la fantasia, aquella que em fa baixar d’aquest món per uns instants.

DIARI D’UNA AMISTAT PERDUDA

Aquell primer pas, en un intent de conservar el contacte amb una amistat, després de repetides vegades, sense que l’altre mogui fitxa, es converteix en un “darrer primer pas” 

Em cansa haver d’anar al darrera d’aquella gent, que no es pren la molèstia de dedicar-me una estona del seu temps. L’amistat és massa valuosa per regalar-li a qui no la sap apreciar ni respectar, no val la pena conservar-la si està basada en el silenci, sense que es mostri el més mínim interès cap a la meva persona. Sense rencors, amb la consciència tranquil.la i la dignitat intacta, els deixaré enrera. Em quedaré amb els que es volen quedar, la resta formarà part d’un passat que sempre duré a la memòria. Les amistats vénen i van, són un trànsit imparable, i qui sap... potser vindran altres circumstàncies que facin que ens trobem de nou.

CANVIS

S’acosten canvis importants al meu entorn, canvis necessaris per reiniciar-nos, uns inesperats, d’altres a la desesperada. Temps incerts floten a l’aire, fent trontollar la nostre zona de confort, ens haurem d’aferrar bé per no caure. La vida ens posa a prova, és un terratrèmol constant, vertiginós, de vegades fins i tot, ens pot donar la sensació que ens escanya, tanmateix no ens ofega del tot.

Quan les coses es posin a lloc, quan la rutina s’hagi instaurat al nostre dia a dia, respirarem aires nous, aquests canvis són inevitables, i la companyia serà la medicina per seguir ferms i tirar endavant passi el què passi. Tot anirà bé, n’estic segura...

PRIMAVERA PRESUMIDA

Els dies primaverals d’un hivern reescalfat deixen pas a la nova estació, on les flors esclaten amb ganes de vida, els colors radiants van despertant i el polen groguenc cobreix les terrasses, taulades i carrers. 

Arriba l’estació de l’any més presumida i delicada, i també la més confosa, no sap si ha de portar frescor, o escalfar encara més els dies, el sol somriu, els núvols tafaners guaiten i esperen, es preparen per descarregar en el moment precís, la primavera presumida agafa el relleu.

PLORO

Aviat no hi seran, i ploro per endavant, ploro fort, perquè tot el plorat, ja no ho ploraré quan arribi l’hora del comiat. No em puc imaginar la vida sense els pares, no puc, i se’m fa estrany, feixuc i dolorós, veure com van perdent cada dia que passa, amb el sentiment d’impotència que em rosega. Es fan grans, són grans, els anys que arrosseguen els pesa, han viscut molt i ara se’ls escapa la vida entre els dits, però s’hi aferren amb força, encara els queda un bri d’alè per continuar fent camí, fins que la foscor del final, els porti a la llum d’un principi desconegut, ells creuen fermament, que a l’altre banda, hi ha quelcom esperan-los, cadascú té els seus propis pensaments per apagar la por, perquè la recta final sigui més suportable...

EL GOS

Avui he acompanyat a la mama al banc, volia posar la llibreta d’estalvis al dia i pel caixer automàtic no se’n refia, jo li he dit que és més fàcil i ràpid, però és més tossuda que una mula (ric) i ens hem hagut d’esperar uns vint minuts a la cua fins que ens ha arribat el torn. Mentre esperaven sentades en unes cadires una mica incòmodes, ha entrat una senyora d’uns seixanta anys, amb un gos de mida mitjana, semblava jovenet, color marró clar, preciós, no puc identificar la raça ja que no hi entenc gaire. La qüestió és que la senyora l’ha lligat al carret de la compra que duia i ha anat a fer cua en un altre banda de l’oficina deixant-lo sol just davant nostre, no podia deixar de mirar-lo, ha estat uns deu minuts totalment quiet, mirant cap on havia marxat la seva mestressa i movent les orelletes, de tant en tant aixecava lleugerament les potetes de davant, si més no, en cap moment ha bordat o fet algun moviment que pogués molestar, quina delícia i quanta tendresa m’ha despertat, tenia moltes ganes d’acaronar-lo, la veritat és que m’he quedat amb les ganes.

Adoro aquells petits moments, que et deixen grans sensacions...

INFÀNCIA ROBADA

No dóno crèdit escoltant l’esfereïdor testimoni d’una víctima d’abusos sexuals, un home que deu fregar la cinquantena, que per fi trenca el silenci després d’anys de callar l’horror que va viure quan era petit. L’agresor era el mossèn del poble, que va abusar sexualment d’ell i d’altres nens impunement durant més d’una dècada. En aquest text em centraré en la reacció dels seus pares, que és el què m’ha impactat i sobretot, el què m’ha indignat més.

Els pares catòlics, creients i practicants, freqüentaven l’església, i quan el nen es mostrava reticent a acompanyar-los a missa, els pares van demanar-li el perquè, quan va explicar el què el mossèn li feia, els seus pares van mirar cap a l’altre banda fent cas omís dels fets, normalitzant i eludint la gravetat de la situació desagradable en que es trobava el nen, encobrint així, el delicte del mossèn i sent, amb el seu silenci, còmplices d’un salvatge sense escrúpols fastigós que va robar la infància al seu fill, un nen innocent, espantat i confós amb tot allò que li estava passant.

La comesa més important dels pares, és protegir als seus fills, de qualsevol perill o amenaça, jo donaria la vida per les meves filles, com els meus pares la donarien per mi i pels meus germans, i no puc entendre quina mena de monstres eren aquests pares que permetien que es cometés tal aberració amb el seu propi fill. 

M’horroritza pensar, que com ell, molts altres nens van haver de passar pel mateix infern, i que al poble era un “secret a veus” i jo em pregunto... Per què ningú ho va denunciar? PER QUÈ? I no em val l’excusa “eren altres temps” o “el poble era molt conservador” perquè ni en aquests temps ni en d’altres, aquests actes fastigosos no s’haurien de permetre, i si es donés el cas, castigar als culpables severament i no mirar cap a l’altre banda com es va fer en el seu moment.