TOT CANVIA

Les coses canvien, un dia ets feliç i l’endemá et destrossen tot el què has construit, així, sense més. No hi ha res escrit, tot flueix sobre la marxa, si vols quelcom ho has de buscar, sabent que potser no ho trobaràs, aquí rau el risc. Vivim envoltats d’incerteses, de “potsers” i de dubtes, no sabem el “què” ni el “com” i molt menys el “quan” ni el qui” i esperem...

Les relacions amb les persones també canvien, és curiós com es pot passar de tenir llargues converses amb algú en que t’hi sents a gust, a no poder creuar ni dues paraules, com si la complicitat trobada s’hagués perdut entre silencis, ara els riures junts només ressonen en el record, les ànsies per compartir una estona s’han fet fum, i el pitjor de tot és que no hi ha un motiu, una raó, senzillament s’ha fos. I aquella que mai t’ha caigut bé, ara hi trobis consol amb un gest maco. Res és previsible, els plans van segons la direcció i les decisions que prenem.

Per bé o per mal, tot canvia, la vida va girant, el món no s’atura, res és per sempre, però sempre hi haurà un demà per viure’l, quelcom per lluitar, aprofitant i valorant les coses bones que ens anem trobant pel camí. Si ens espanten les pors mosseguem-les. Fem l’impossible per fer-ho possible, que no sigui per no haver-ho intentat...

LA GORFA

Era feliç quan arribava l’estiu, el meu cor bategava amb més força quan, en entrar al poble, des de l’interior del cotxe carregat de maletes i d’il.lusions, sentia les campanes repicar, donaven les hores, però jo m’imaginava que em donaven la benvinguda. Respirava fons l’aire pur de la natura, aquells mesos al poble em sentia lliure com un ocell, lluny del soroll de la ciutat, deixant de banda l’uniforme lleig i avorrit de quadres, oblidant les normes de l’escola i gaudint dels jocs de carrer, les remullades a la piscina amb les meves amigues, unes del mateix poble i d’altres vingudes d’altres ciutats, que com jo, estiuejaven al poble. L’estiu anterior va deixar el llistó molt alt.

Aquella casa apedaçada era vella, centenària i sense luxes ni comoditats, però no necessitava cap d’aquestes coses per ser feliç. Va ser l’herència de la mare, i testimoni d’una guerra on la història impregnava les parets descolorides, també podia sentir l’essència dels avis que no vaig arribar a conèixer.

A les golfes, la “gorfa” que li dèiem, guardava amb gelosia tot d’antiguitats, una ràdio que antany va servir per entretenir els llargs dies, una caleixera plena de llibres groguencs pel temps, que anys enrera devien servir per fer passar les hores, la planxa de l’avia reposava en una estanteria corcada i entre d’altres coses, una capsa metàl·lica rovellada que amagava fotografies dels meus avantpassats, així com les cartes que els meus tiets, germans grans de la mare, van enviar des del front, poc abans de perdre’s a la guerra, un d’ells, per fortuna, va poder tornar, això sí molt malalt, no obstant això va morir a casa entre els seus, l’altre és un de tants soldats de la “Lleva del biberó” desapareguts.

A mi em feia una mica de por entrar-hi sola, era fosca, sense finestres, només el fil de llum d’una bombeta il.lumivava l’habitació, s’apreciava una fortor a humitat, un ambient del passat i el record punyent que em gelava la sang, per aquest motiu acostumava a estar tancada. Jo creia que en tancar la porta, la gorfa prenia vida...

MÒBILS I XARXES SOCIALS

Avui dia tots anem amunt i avall amb el mòbil, amb la facilitat de fer en tot moment fotografies d’allò que ens agrada i ens vé de gust guardar-ne una imatge, sense necessitat de carregar amb una càmera fotogràfica al coll; així que també tots estem exposats a que ens facin fotos sense ni adonar-nos, que se’ns vegi de perfil, d’esquena etc., i que es pengi a les xarxes sense ànim de ridiculitzar-nos, i lluny de males intencions. Però el què és inacceptable és que, com a persones anònimes que som, se’ns faci una foto a traició, la pengin a les xarxes sense el nostre consentiment, ridiculitzant i embrutant així la nostre imatge públicament, violant descaradament la nostra intimitat; és una cosa incontrolable, que, en un moment donat, a tothom ens pot passar. És cert que cadascú pot fer i desfer al seu perfil o compte de qualsevol xarxa, penjar i dir el què li dóni la gana, però tot té un límit i no té cap dret a utilitzar a ningú per fer-se el graciós i així obtenir més “like’s”.

Per exemple, recordo un cas que no em va fer gens de gràcia, és el d’una usuària d’una xarxa social que utilitzo habitualment, va penjar la fotografia d’una noia que estava asseguda al metro tranquil·lament, no se li veia la cara sencera, però ella mateixa s’hagués pogut reconèixer perfectament en veure’s, així com la gent que la coneix, la foto en qüestió anava acompanyada d’un escrit posant-la en ridícul, i en la meva opinió, bastant humiliant, en la imatge no es podia apreciar clarament què feia, però la susdita de l’escrit deia que “s’estava fent les celles” en un to burleta i desagradable, la veritat, i potser sóc jo que tinc la pell massa fina, ho vaig trobar tant lleig i d’una falta de respecte brutal. 

Crec que ningú té dret a fer tal cosa, i m’agradaria saber si a aquesta persona tant maleducada i irrespectuosa li agradaria que li fessin a ella.

KANIKA

Alguna cosa me l’ha recordat, de sobte m’he trobat pensant en aquells dies quan compartiem una classe d’alemany a Bonn, és un record latent, una petjada inesborrable.

Es deia, o millor dit, es diu Kanika (perquè espero i desitjo que encara sigui entre els vius), la meva companya tailandesa, la “Pocahontas” que li dèiem per la seva assemblança; cabells brillants i negres com una nit sense estels, llargs, llisos, ben cuidats, amb olor a net, les parpelles allargades amagaven uns ulls foscos que es podien confondre amb les pupil.les, d’aspecta tímids i tristos, no obstant això, s’hi podia llegir seguretat. Recordo perfectament el seu rostre exòtic color canyella, sempre somrient.  

El què la feia diferent no era la seva bellesa d’aire oriental, tampoc que al caminar semblès que els peus no li toquessin a terra, ni la seva delicadesa i fragilitat, o el seu accent graciós, el que la diferenciava de les altres era la pau que desprenia fruit de la seva bondat. 

A diferència de la resta de companys, ella mai es quedava després de classe per fer petar la xerrada al bar del costat de l’acadèmia d’alemany per estrangers, tenia companys de Polònia, Rússia, França, Estats Units, encara recordo el John de Colorado, també de Turquia..., prenent unes birres, ella s’acomiadava educadament i desapareixia. No parlava gaire de la seva vida, només que tenia la mare i una germana a Berlín, que ella vivia amb el seu marit a Bonn i poca cosa més.

Un dia vam quedar tots al bar després de classe amb el professor, l’Emmanuel, un paio evocat a l’ensenyament, que deixava l’acadèmia per anar a donar classes a la universitat de Bonn, afortunadament per ell, ja que la feina era d’ascens, amb condicions immillorables, així que li vam fer un comiat sorpresa. La Kanika també va venir, però no pas sola, el seu marit també hi era, tot i que no es va asseure amb nosaltres, ni tan sols ens va saludar. Aquell home que gairebé li doblava l’edat, em va fer mala espina, ens mirava amb recel, com si no li agradés gens que la Kanika es rodegés de gent, se’l veia engelosit i a ella se la notava tensa, incòmoda, molt diferent de quan estava a classe lluny d’ell. No van tardar en marxar. 

No sé com descriure el sentiment que allò em va provocar, aquella parella no desprenia l’amor d’una parella normal. Uns dies després va deixar les classes d’alemany i no la vaig tornar a veure més. I ara em pregunto, que se’n deu haver fet de la Kanika, estarà bé? Tant de bo la vida li somrigui com ella ens somreia en aquelles classes d’alemany ara fa vint anys...

AMISTAT

Aquella amistat diferent de les altres, o almenys que creies especial, invencible, capaç de soportar qualsevol cosa, t’adones de que és més feble del què voldries, la data de caducitat està al caure, entre d’altres coses, la distància pot ser un obstacle si no hi ha uns bons fonaments, els anys i les vivències reforcen el vincle d’una amistat, la complicitat i la confiança no es guanyen a distància per molt que així t’ho sembli en un moment de debilitat, quan per alguna raó tens les defenses baixes, on et deixes anar i despulles el teu interior a cegues, a través de paraules carents d’uns ulls atents al què dius, això sovint pot crear mals entesos i en moltes ocasions penediment, sobretot si se te’n va de les mans creuant la linea sense voler.

Una amistat, al igual que una parella d’enamorats, no pot funcionar de cap manera, si no hi ha igualtat de condicions, és a dir, que tots dos vagin en la mateixa direcció.

La imaginació et pot portar per camins equivocats, si més no, córrer el risc de ser quelcom lluny de la realitat.

Sempre és millor apostar per una amistat pell a pell, perquè malgrat que també es pot trencar, és l’única que brilla per la seva autenticitat.

Quan una amistat es fa malbé per qualsevol circumstància, tingui una forma o un altre, cal passar un dol, perquè els bocinets del cor tornin al seu lloc, però sempre n’hi haurà d’altres que t’ajudaran a superar el mal tràngol, sovint una amistat perduda pot reforçar-ne un altre.

ETAPES

En ocasions puc semblar antipàtica, distant, trista o enfadada, i res mes lluny de la realitat, el què necessito és parar i distanciar-me de tot per carregar la bateria, reorientar-me per seguir. La vida diària, problemes, les rutines i demés factors, absorbeixen tota la meva energia i sovint tinc la necessitat d’estar tranquil.la i aïllar-me de tot, resetejar-me per tornar a estar com nova.

Són etapes de la vida, unes et sents més forta, d’altres vulnerable, unes tens ganes de menjar-te el món i en d’altres quedar-te al llit sense fer absolutament res.

Per altre banda hi ha persones que influeixen en el meu estat d’ànim, n’hi ha que em fan sentir invencible, o senzillament feliç, però desgraciadament n’hi ha que em provoquen desànim quan són a la vora.

Ser feliç és relatiu, pots tenir un mal dia o que la sort no t’acompanyi en alguns moments, no obstant això sents una felicitat inexplicable; pel contrari, tens la fortuna de la teva part i sentir-te desgraciada. 

La vida són etapes que anem passant, trobem obstacles dificultant-nos el camí, i superar-los és el nostre repte.

VERGONYA

Se'm cau la cara de vergonya pertànyer a un país on la corrupció és a l'ordre del dia i ningú mou un dit per evitar-ho, com si  entrés dins de la normalitat, un desastre de govern merdós que s’ha enriquit a costa de plomar al poble, i no es pot dir res perquè sinó et detenen passant-se pel forro la llibertat d’expresió. S’omplen la boca de democràcia i estem amb una dictadura com una catedral. 
Se'm cau la cara de vergonya quan penso amb totes les persones que vaig conèixer a Alemanya, i a Irlanda, països on vaig viure i conviure amb gent de diferents nacionalitats, que per elles, desgraciadament, sóc "espanyola" i sí, m'agradi o no, de moment ho sóc, jo em sento catalana, però com diuen, malauradament al meu DNI hi diu que sóc espanyola.
Sento una inmensa vergonya aliena quan parla el president del govern espanyol, que se soposa que ha de ser una persona eloqüent, culta, seriosa, responsable, segur de si mateix i amb coneixement d’idiomes, en fi, qualificatius dignes d'un dirigent, no obstant això, amb la seva, cada vegada més dubtosa inteligencia, o millor dit, una més que desmostrada ignorància, fa el ridícul cada cop que obre la boca si no li posen un guió al davant. Però clar, aquest personatge no és al capdavant per casualitat, no, ni per mèrits propis, aquest subjecte només és un titella a mans de gent prou intel·ligent, que li han posat allà per poder fer i desfer, remanar les cireres i moure els fils al seu gust i benefici. Gent prou intel·ligent per poder tocar les tecles adequades i tenir via lliure per fotre mà al calaix, callar boques a cop de maletí, (i el que no sabem), un partit corrupte s’hauria de disoldre. Falsos títols, currículums inflats de gent amb grans càrrecs dirigint el país, ho trobo inacceptable de cap a peus, i ara, una vegada que s’han destapat les mentides, aquí no ha passat res, no es prenen mesures ni es castiguen els mentiders; pel contrari, hi ha polítics catalans exiliats per por a no tenir un judici just i por de que se’ls empresoni com als que ja són a presó fa mesos, lluny de les seves famílies, a l’espera d’un judici que pot tardar anys, i tot plegat per les seves idees polítiques.

És una vergonya que la monarquia espanyola “visqui del cuento” avalat per un país de lladres, omplint cada dia més el seu compte corrent amb sous desorbitats trets de diner públic, mentres el poble ha de fer malabars per arribar a final de mes. 

I no parlem de la justícia, perquè en aquest país no existeix, més aviat el què hi ha és INJUSTÍCIA.

És un atropellament que se’ns tracti de terroristes per portar un llaç o qualsevol peça de roba de color groc, vergonya els hi hauria de fer per tractar-nos així, mentre a violadors se’ls posa una condemna ridícula, se’ns en riuen a la nostra cara i encara vólen que acotxem el cap i callem.

Els espanyols haurien d’estar orgullosos dels catalans, perquè som els únics que em tingut pebrots de plantar cara a les injustícies de l’estat espanyol.

Estem en una vergonya de país i tinc molta pressa per fotre el camp d’una vegada.