Era molt bona persona, uns cosa no teu l’altre, però beure era una de les seves passions més destructores. De dia policia i de nit empinava el colze com si no hi hagués un demà, aparentment dues coses incompatibles, però no per ella. La majoria d’irlandesos neixen amb una ampolla a la mà, ella n’era una. Gairabé cada dia despés de sopar, cosa rutinària, jo em quedava amb els nens i el Dove i ella, la Attracta, anaven al “pub” de la cantonada a “desconnectar” del dia i empassar-se la nit sense pensar amb l'endemà. El Dove retirava el primer, ella es quedava una estona més, una copa més, o dues, o tres...
Ja dormíem feia hores, quan la clau juganera no acabava d'encertar el pany, els dits maldestres finalment aconseguien la seva fita, obrir la porta. Les escales que portaven a l'habitació eren un obstacle potent, me l'imaginava amb el cap donant voltes com quan viatges amb vaixell a cavall d'un mar esvalotat; si més no, l'endemà es llevaba per anar a treballar, curiosament sense ressaca, potser el cos el tenia acostumat a aquest ritme i ja no es queixava per l'excés d'alcohol, o això ens feia creure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada